Els relleus de l’Escola Pia Balmes de Barcelona.
T’has preguntat mai per què des de petites les persones hem d’anar a l’escola? I com més grans, més matèries complicades hem d’aprendre, tot sabent que només un nombre reduït d’allò que aprenem ens serà realment útil. Aquesta és una opinió meva molt personal i totalment discutible, ho admeto. No pretenc menystenir la labor del col·lectiu dedicat a l’ensenyament, però sí al sistema, que potser no ha evolucionat com seria d’esperar.
Entreteniment cultural
Per començar, el mot escola deriva del llatí que al seu torn s’ho va apropiar del grec skholè que, mira tu per on, s’usava per referir-se a l’oci o temps lliure. Curiós, oi que sí? I és que en un principi, la idea d’ensenyament estava deslligada de les obligacions i de la feina. A diferència del que passa a la societat actual, on anar a l’escola és més aviat un dret, però també una obligació, l’aprenentatge tenia -per aquella cultura grega- més a veure amb l’entreteniment i l’interès de cadascú. Naturalment, com que els moments d’oci només estaven a l’abast de qui no necessitava treballar, tan sols la societat amb calerons podia gaudir del temps lliure i, per tant, de la cultura.
Les primeres escoles
A l’edat mitjana, els ordes religiosos com dominics, franciscans i agustins, impulsaren escoles on formar els futurs sacerdots. Seguidament, als segles XII i XIII sorgien les primeres universitats a París, Oxford o Salamanca. Tanmateix, no fou fins al segle XVI quan l’aragonès Josep de Calassanç fundà el que es considera com a la primera escola a l’abast de tota la població infantil. Es coneix com a Escola Pia. Pia és sinónim de pietós o devot.
Al segle XVIII s’implantaren a nombrosos països les reformes educatives que van permetre l’accés de la població a l’ensenyament. Això no obstant, l’escola pública, tal com ara la coneixem es consolidà al segle XIX.
El mestre generós
En Josep va néixer el 1557 al municipi aragonès de Calassanç. Després de fer els estudis primaris, marxa a Lleida a estudiar filosofia i teologia, ja que vol ser sacerdot, fet que té lloc el 1583. Esdevé rector de diverses parròquies del bisbat d’Urgell, però fa la maleta i se’n va a Roma. Al cap de pocs anys, el Tiber es desborda i provoca una catastròfica inundació.
Mentre ajuda els afectats, s’adona que els menors sense mitjans no tenen accés a una formació. Proposa a eclesiàstics i nobles crear una escola gratuïta i ja pots pensar què li van dir. Però ell, tossut com era, el 1597 aconseguí un espai on donava classes sense cost als infants del barri.
Altres professors s’entusiasmaren amb la idea i, uns quants anys més tard, Josep de Calassanç fundà les Escoles Pies, dedicades a oferir formació gratuïta. D’aquí deriva el mot escolapi per designar els clergues d’aquest orde. No confondre amb Esculapi -amb u-, déu grec de la medicina ni amb Heràclides Escolapi -amb o-, metge grec del segle V aC.
De Roma a Barcelona
A Catalunya, -quan Josep encara era viu-, la comunitat escolàpia s’establí el 1683 a Moià i de mica en mica s’estengueren per tot el territori. Els acords amb els ajuntaments i les donacions particulars feien possible la gratuïtat de l’ensenyament. A Barcelona, després de la Guerra Civil, reiniciaren l’activitat educativa al barri de la Mina i Can Tunis i a poc a poc obriren nous centres a altres punts de la ciutat, com l’Escola Pia Balmes.
L’escola creixent
La història d’aquest centre es remunta a final segle XIX, quan la congregació adquirí un col·legi davant dels Jardinets de Gràcia. Ben aviat fou necessari disposar de més espai i llogaren una casa al carrer de Còrsega. El nombre d’alumnes augmentava i és així com el 1926 adquiriren un solar al xamfrà del carrer Balmes amb la Travessera de Gràcia. Allà Domènec Sugrañes i Gras projectà un edifici que vint anys després fou ampliat amb una remunta. Per si no et sona, Sugrañes succeí Gaudí com a arquitecte del temple de la Sagrada Família.
Finalment, els anys cinquanta del segle XX s’aixecava al costat un altre immoble que no segueix ni de lluny l’estètica del primer. En aquesta ocasió el projecte recaigué en el barceloní Jaume Mestres i Fossas. Influït per l’art-déco, les seves obres reflectien de manera moderada el llenguatge del racionalisme. Fou autor d’un pavelló a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 i de l’editorial Seix Barral entre altres. A més, impulsà la candidatura olímpica de Barcelona pels Jocs Olímpics de 1924.
Tot l’ensenyament
Posteriorment, el nou edifici de l’Escola Pia Balmes fou sobrealçat i, segurament, en aquesta ocsasió es col·locaren els divuit plafons amb relleus que, malgrat l’ennegriment amb què la contaminació els ha cobert, encara és possible intuir-los. La música, l’esport, l’astronomia, el dret, la història, la geografia o la física són algunes de les matèries representades. També hi ha un parell d’al·lusions a l’arquitectura, com les xemeneies de la Pedrera o un bloc d’habitatges.
El primer i el darrer plafó, d’una mida més grans que la resta, es destinaren per plasmar el concepte religiós. D’una banda, en un d’ells apareix una esquemàtica creu amb l’alfa i l’omega, tot un resum del cristianisme. De l’altra banda, al plafó de l’extrem contrari hi ha un conjunt d’elements que cal veure de prop.
L’emblema escolapi
Devot com era, Josep de Calassanç creà un escut ben peculiar. En primer lloc, tens les inicials MA que són les primeres lletres de Maria. Dessota, afinant molt bé la vista, hi ha les lletres MPΘY que corresponen a la primera i darrera lletra de les paraules Mare de Déu en grec. Com que a l’home li devia semblar poca cosa, afegí uns raigs al conjunt que emfatitzen el concepte de glòria que emana de tot plegat. Seguidament, a una mida molt més gran, pots veure la paraula AMPI, que són les inicials del lema escolapi en llatí que significa “per un major augment de la pietat”.
La bossa d’or
Encara quedava espai per posar un altre element poc habitual. Es tracta de l’escut del cognom Calassanç on pots veure una alzina i un gos sostenint quelcom amb la boca. Curiosament, aquest blasó no correspon amb el de la vila on nasqué el sant i de la qual prengué el nom. En aquest punt vull agrair a l’Eduard Puigventós de l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya qui m’ha facilitat detallada i valuosa informació sobre la raó d’aquesta figura. Com que ho he trobat d’allò més interessant i penso que poques persones ho deuen conèixer, transcriuré el que m’ha comentat.
El 1753 Vicenzo Talenti descrivia en una biografia de Josep de Calassanç que el sant volia que al seu escut, el gos dugués un collar d’or del qual pengés una bossa també d’or. Segons l’heràldica, el blasó del cognom Calassanç no duu aquests elements. Què devia significar? Un estudi realitzat el 1934 per un heraldista afirmava que en realitat era un gos de caça amb un animal a la boca. Tant si és un com l’altre, des del carrer estant caldrà que t’encomanis a santa Llúcia perquè t’afini molt la vista, ja que costa de distingir.
L’obra salvada
A la pàgina oficial de l’Escola Pia Balmes s’indica que els relleus foren executats per un jove Antoni Tàpies. L’estil és tan allunyat de la trajectòria de l’artista que, segons m’han comentat des de l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya, Tàpies va demanar a l’escola que destruïssin aquestes obres i que ell les substituiria per unes altres. Sortosament, el centre va denegar la petició i és així com poden veure una creació única d’aquest autor i ben diferent de les que pots veure a la Fundació Tàpies a poques cantonades d’aquí.
Potser són imaginacions meves, però a mi aquests plafons em recorden molt l’estil de Josep Maria Subirachs. No trobes? Potser durant la joventut, Tàpies i Subirachs van col·laborar o bé s’influenciaren mútuament. Tot pot ser.
La importància de cada etapa
Nascut a Barcelona el 1923, Antoni Tàpies i Puig, estudià batxillerat a l’Escola Pia Balmes tot just acabada la Guerra Civil i fins al 1943. L’anticlericalisme patern i el catolicisme matern el dugueren a cercar una nova forma d’espiritualitat que la trobà en les filosofies i religions orientals. Mentre es recuperava d’una malaltia començà a dibuixar. Poc després de finalitzar els estudis ja muntava el seu propi estudi de pintura i fundava, juntament amb altres artistes i poetes, el moviment capdavanter Dau al Set.
En un inici, Tàpies pintava retrats la mar de figuratius. És un breu període del qual no se sol parlar, però que igualment és important. Seguidament, l’artista passà al surrealisme per derivar ràpidament cap a l’abstracció que el va fer famós, etapa de la qual ara no parlaré perquè no és el moment. Per això, penso jo, és important tenir present que per entendre la figura de l’artista, tan rellevants són els relleus escultòrics de l’Escola Pia Balmes com el mitjó que va fer quaranta anys més tard.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: carrer de Balmes, 210-218. Barcelona
Saber més
- Skholè: wikiwand.com
- Etimologia d’escola: etimologia.com
- Escolapis: scolopi.org
- Josep de Calassanç: scolopi.org
- Jaume Mestres: enciclopedia.cat – memoriesdelmontjuic.org
- Escola Pia Balmes: laplega.escolapia.cat – poblesdecatalunya.cat/
- Els símbols escolapis: carlospereyra.edu (pàgs 4-6)
- Antoni Tàpies: fundaciotapies.org – enciclopedia.cat
“Skholè”! Totalment d’acord! Som molts qui sovint ens preguntem per quins set sous, amb el pas del temps a l’escola, els infants van perdent un llençol de curiositat a cada bugada! No serà que els qui formen o hem format part del que en diem “gremi del guix” no assumim prou aquest concepte “skholè” tan bàsic i alhora potent? Enhorabona per aquest apunt tan detallat. Ara, quan passi per davant de l’Escola Pia Balmes -ho faig sovint- me la miraré amb uns altres ulls i tornaré a reflexionar sobre la professió docent. Gràcies mil.
Moltes gràcies pel teu comentari.
Certament, el fet d’aprendre hauria de ser com una aventura plena d’entusiasme per conèixer i no pas un maldecap.
A l’escola em van fer detestar la història amb tantes dates, guerres i reis. Fins que un dia em va picar la curiositat i ara m’encanta descobrir tot el que s’amaga darrere de cada pedra. Perquè penso que hi ha altres maneres d’explicar la història.