El santuari de Sant Ramon (la Segarra).
Allà pels temps dels cataplasmes de ceba, és a dir, en un moment indeterminat de l’antiga Roma, existia una llei per la qual si una dona moria en un estat avançat d’embaràs, se li practicava una cesària per intentar salvar el nadó. Mateix procediment es troba relatat en un text hebreu del segle II abans de la nostra era.
Tanmateix, no fou fins al 1500 que es té constància d’una dona que sobrevisqué a una cesària a Suïssa. Per si vols saber-ne més detalls, l’operació li practicà el seu marit que era castrador de porcs. L’altíssim índex de mortalitat no es va veure reduït fins a mitjan segle XIX, quan, entre altres avenços, s’aplicaren les primeres mesures higièniques.
D’on ve el nom?
Diuen les males llengües que Juli Cèsar, el general i polític romà, nasqué precisament d’una intervenció com aquesta mil anys abans de Crist. Abans, però, no tenia nom dita operació i fou arran d’això que s’encunyà el terme cesària, que ve l’expressió llatina que vol dir tall de Cèsar. Això no obstant, pel que sembla, les males llengües van errades, ja que qui segurament nasqué d’aquesta operació fou un avantpassat del líder romà amb el mateix cognom.
Operació a la catalana
Però nosaltres també tenim un cas històric de naixement per cesària. Segons la tradició, en Ramon va veure la llum un dia de ves a saber quin any del segle XIII al nucli segarrenc del Portell. Segons l’arxiu del Vaticà, que no fa ni així de cas a la tradició catalana, ara resulta que l’home és de Montfort, població que tant pot ser de València com dels voltants de Tolosa de Llenguadoc. Ai, Senyor, on anirem a parar!
Poca cosa se sap de la seva família i infantesa. De fet, ningú es posa d’acord amb les dates de naixement i defunció. Això sí, tothom coincideix a afirmar que el seu naixement fou poc menys que extraordinari. L’endemà que la seva mare havia mort -diuen- el vescomte de Cardona, amb qui la família estava emparentada, es presentà a la llar, tragué la seva daga i obrí la panxa de la difunta. Així doncs, es pot considerar que el nadó nasqué d’una cesària, motiu pel qual es coneix com a No-nat.
La crida divina
De jove el xicot era pastor i molt devot de la Mare de Déu. En algun moment s’assabentà que Pere Nolasc reclutava persones per formar l’Orde dels Cavallers de la Mercè. Nascut a prop de Carcassona -que encara pertanyia a la Corona d’Aragó-, Nolasc era mercader a Barcelona. De la seva butxaca pagava el rescat de cristians que havien estat capturats pels musulmans. La Verge en persona se li aparegué per demanar-li que fundés l’orde. A tal efecte, el bisbe d’Urgell havia fet donació a Pere Nolasc d’una antiga ermita que hi ha al Portell per tal que hi establís un centre de recollida d’almoina per la causa.
Rescatador rescatat
Així doncs, en Ramon no s’ho pensa més, ingressa a l’orde dels mercedaris quan tenia vint-i-un anys i vinga a fer viatges de rescat. En tres ocasions es bescanvià per presoners, quedant ell com a ostatge. A la presó continuava predicant i convertint infidels. Tant és així que li posaren un cadenat als llavis per tal que callés.
Rescatat per l’orde, tornà a Barcelona i decidí anar a Roma a fer un cafè amb el sant pare. Suposo que de tant anar amunt i avall i per les penalitats de la presó, l’home defallí i demanà el viàtic. Diu la llegenda que el sacerdot s’endarreria, així que Jesucrist en persona baixà a administrar-li l’eucaristia.
Cardenal pòstum
Tot seguit, Ramon morí al castell de Cardona el 1338. El mateix any i a Barcelona, el monjo mercedari Ramon de Montfort, també marxava d’aquest món. Casualitat?
El papa, qui li tenia preparada la sorpresa de nomenar-lo cardenal, es quedà amb les ganes. Amb tot, sol ser representat amb el capell cardenalici als peus. A més, s’inclouen les cadenes dels captius, el cadenat als llavis i una palma -tot i que no va ser màrtir- amb tres corones, una per cada vegada que fou ostatge. Ah, i també l’ostensori amb el qual rebé el viàtic diví.
Tres-cents anys més tard, en veure l’entusiasme de la feligresia, el papa de torn apujà en Ramon a la categoria de sant i n’autoritzà retre-li culte.
El monestir
Aquella capella del Portell on Pere Nolasc recollia les almoines per alliberar captius, esdevingué un convent mercedari. Amb l’augment de la devoció a sant Ramon, l’edifici hagué de ser ampliat. Ara bé, la construcció de l’actual santuari de Sant Ramon s’inicià el 1675, promogut pel malagueny Pedro de Salazar y Arciniega, qui en aquell temps era general de l’orde mercedari, a més d’altres càrrecs, com el de bisbe de Salamanca. Salazar alliberà el convent de la dependència del de Barcelona.
Les obres, però, s’allargaren tres segles: ara faig l’església, després un nou convent, a continuació un claustre. I total, per res, ja que tot just trenta anys més tard, el monestir era exclaustrat. La instal·lació d’una escola va permetre el retorn dels mercedaris.
Un lloc on ser enterrat
Potser et sorprendrà les dimensions del santuari de Sant Ramon, mig perdut -encara ara- dins la immensitat de l’aparentment desolada Segarra. Tingues en compte que l’augment de la devoció al sant no nat, promoguda, no cal dir-ho, per l’orde mercedari, motivà un important pelegrinatge de fidels. La gent volia veure on era enterrat un sant tan popular i adient per a dones embarassades i per desitjar un bon part.
De fet, era tan estimat, que hi hagué una important disputa per tenir el seu cos. Pensa que, si un indret esdevenia santuari, això volia dir que vindria molta gent i repercutiria molt positivament en les finances de l’indret. Així doncs, s’explica que per posar fi a la discussió, acordaren posar les despulles damunt d’una mula cega, a veure on anaven a parar. D’aquesta manera ho feren i la mula, mira tu com són les coses, caigué morta a l’ermita on l’orde tenia la seu. I allà sebolliren el difunt.
Efectivament, la tomba és, encara ara, a l’interior de la majestuosa església. Com que el cos fou espoliat durant la Guerra Civil, actualment s’hi venera una relíquia seva. Així mateix, la contesa esborrà les magnífiques obres que contenia l’edifici.
Barroc a la porta
De l’exterior del santuari de Sant Ramon, el més destacable -a part de les descomunals proporcions de l’edifici- és la portalada barroca -segle XVIII- amb unes esveltes columnes salomòniques. És una raresa a casa nostra que les dites columnes es troben separades de la paret. De les tres escultures originals només es conserva la del sant titular, salvada miraculosament de les destrosses de la guerra.
Al voltant del pati
El claustre, edificat al segle XIX també sorprèn per les dimensions i senzillesa, amb columnes fetes d’una peça i escuts de diversos frares. Al centre s’aixeca un templet que és la boca de la cisterna. Damunt d’aquest espai obert hi ha un altre claustre -cobert- al voltant del qual es disposen les dependències monacals. En una de les sales es pot visitar una magnífica col·lecció de manuscrits i cantorals de mides més que respectables, salvats de la destrucció. És tot el que queda de la biblioteca després de la devastació duta a terme durant les desamortitzacions.
Escenes nadalenques
Així mateix, cal esmentar la mostra d’un gran nombre de diorames nadalencs que inclouen figures d’un extraordinari realisme. El conjunt és una donació feta al santuari de Sant Ramon per part de la família d’Antoni Martí, pessebrista de Sant Feliu de Llobregat. Segons s’explica, el pessebre més antic es muntà al segle III en un monestir alemany. Tot i això, es considera que l’origen del pessebre tingué lloc al Nadal de 1223, quan Francesc d’Assís feu la primera representació en viu del naixement en una petita cova.
Al segle XVI, el Concili de Trento potencià el costum de fer petits recordatoris nadalencs a les cases. A Catalunya, la tradició de pessebres familiars es comença a documentar al segle XVI i dos-cents anys més tard a Barcelona se celebrava la Fira de Santa Llúcia.
Favors pintats
En una altra sala es conserva un inusual recull d’exvots pintats o retaulons amb què les persones fidels agraïen el sant alguna acció. Aquestes obres abasten des del segle XVII fins al XX. Moltes de les situacions representades tenen a veure amb una malaltia o accident. D’altres fan esment del bestiar, imprescindible en un medi rural. Però cada pintura transmet un instant molt important en la vida de cada família. Sovint segueixen un mateix patró, amb un espai humà on té lloc la situació que ha motivat el vot i un espai diví amb el sant entre núvols. De vegades, a la part inferior a més de la paraula “exvot” i la data, es pot llegir el fet que l’ha motivat.
Espai sagrat
El 1947 s’arranjà l’església i s’hi feu un nou cambril. L’antic encara es pot visitar al lloc original i paga la pena per l’extraordinària decoració amb arrimadors ceràmics, la decoració pintada i les fornícules barroques. Una deliciosa bombonera miraculosament conservada. Les cambres com aquesta solien ser petites, elevades, situades darrere de l’altar i presidides per una imatge d’especial veneració.
L’origen dels cambrils l’hem d’anar a cercar a les escriptures. Arran del trasllat de l’arca de l’aliança a l’interior del temple, ens explica que la portaren “a la cambra interior del santuari, al lloc santíssim…” (2 Cr. 5, 7). A Europa els cambrils començaren a aparèixer a final segle XV. Seguidament, amb el període barroc s’escampà arreu i és quan assolí la màxima esplendor. S’explica que aquesta estança arribà a la península de la mà de la cort de Felip V -segle XVIII-. Es tractava d’un espai d’accés restringit, ricament decorat i que originalment era el tocador, vestidor i lloc de trobada de les dames distingides de l’aristocràcia francesa. La idea ràpidament s’adaptà per a ús religiós.
Guariments divins
A l’habitació del costat pots veure altres exvots. En aquest cas són fotografies, objectes, escrits i peces de cera representant parts humanes que fan esment de curacions i favors rebuts del sant. Aprofito per recordar que un exvot és un regal ofert a una imatge religiosa en compliment d’una prometença o d’haver rebut una mercè -mai més ben dit-.
Els exvots de cera, generalment oferts per motius de salut, foren dels més comuns i generaren una important indústria artesana. Malgrat que fa anys que he perdut la fe en divinitats i religions, quan entro en un lloc com aquest penso en la gran devoció i agraïment de les persones.
I tot plegat, gràcies a una cesària!
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: av. del Santuari, s/n. Sant Ramon
Saber més
- Cesària: wikiwand.com
- César no nació por cesárea, pero así se creyó, per Francisco Cortés Gabaudan
- Ramon Nonat: santuariosanramon.com
- Sant Ramon Nonat, per Antoni Llorens i Solé
- L’edifici: santuariosanramon.com – monestirs.cat
- Els exvots: esglesia.barcelona
- Una estancia celestial en la Tierra: el camarín, per Venancio Galán Cortés
- Orígens del pessebre: wikiwand.com – pessebristesdebarcelona.cat
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: