En un altre article he parlat de la canviant iconografia de la Mare de Déu de Montserrat. Com que d’escultures, pintures i plafons ceràmics de la Moreneta n’hi ha per donar i per vendre, he fet un altre recull comparatiu. Ara comentaré detalls curiosos a l’atzar.
Autor llevantí
En primer lloc, hi ha un interessant plafó ceràmic que difícilment es pot contemplar, a menys que t’allotgis a l’hotel Romàntic de Sitges. Quan el 1958 el pintor Gonçal Sobrer adquirí l’immoble per convertir-lo en establiment hoteler, hi aplegà a més una rellevant col·lecció d’obres d’art de diversos artistes. Per exemple, una majòlica de la Moreneta signada per Joaquín Puchal Ribes, destacat ceramista nascut a Onda el 1941.
Ben dotat pel dibuix, quan tenia tretze anys, Puchal entrà com a aprenent en un taller de ceràmica de la seva ciutat i deu anys després (en tenia vint-i-tres) s’establia pel seu compte. Aliè a les avantguardes del moment, el seu estil és perfeccionista i clàssic.
La comanda fou tramitada per la Casa Coral. Fundada a Barcelona el 1890 per Josep Coral Guasch, aquesta empresa es dedicava a la venda i distribució de materials de construcció, canviant diverses vegades d’adreça i de denominació. Però el plafó indica a més “Casa Coral, Vilafranca del Penedès”, localitat on encara hi ha una botiga amb el mateix nom, però de la qual la pàgina oficial de l’empresa no en parla.
El cap cobert
Una dada que resulta prou suggerent és el variat vestuari que la Moreneta ha tingut al llarg dels segles. La major part d’aquestes peces s’han perdut a causa de mil conflictes mundans, malgrat que durant la Guerra del Francès, s’amagaren els vestits, evitant que foren destruïts. Tot i això, ens ha arribat tot un seguit de representacions pictòriques que permeten fer-nos una idea del que la senyora desava a l’armari.
A la moda
Sembla que la pràctica de vestir imatges s’originà al segle XIII. Durant més de vuit segles, el vestuari marià en general ha canviat molt. Les estàtiques pintures i talles romàniques deixaren pas als plecs i les caigudes de les teles del gòtic, que ja feien sensació de moviment. A continuació, els artistes del renaixement es recrearen més i més en les vestidures. Exceptuant Crist i Maria, que vestien segons els usos jueus dels primers segles, la resta de personatges seguien la moda del moment.
Tanmateix, no seria fins al segle XVI quan el barroc escampà la “imatge per ser vestida“, donant una gran importància a la indumentària. Les marededeus aplegaren un variat aixovar: mantells, vestits, faldilles, camises, guants i tot un seguit de complements que enriquiren l’equipament celestial. En aquella època, la reina Isabel de Valois, la tercera esposa de Felip II, encarregà una talla de la Verge que vestí de negre, com una vídua de l’aristocràcia.
Aixovar marià
Des de llavors, la idea d’abillar les imatges s’escampà ràpidament i el guarda-roba de Maria mostrà la influència de la moda i el gust de cada indret. És així com les esglésies incorporaren imatges concebudes per ser vestides. Tanmateix, no es poden considerar escultures, ja que sovint només consistia en un cap muntat damunt d’una estructura de fusta amb uns braços articulats que permetien el pas dels vestits.
Paral·lelament, sorgí la figura de la cambrera, la dona o dones que s’encarregaven de vestir i desvestir la imatge. De cap de les maneres ho podia fer el capellà. Només faltaria! Em pregunto si el monestir de Montserrat, tradicionalment gestionat per homes, disposava d’aquesta figura femenina.
El roig i el blau
En un principi, la imatge vestia una camisa interior vermella, una coberta blava i una mantellina brodada. Hauran estat inspirats en aquest fet els colors del Barça? Probablement no, però aquí ho deixo. Generalment, en les pintures la Mare de Déu vesteix de blau i vermell -o grana-. Aquests colors no són triats a l’atzar. La majoria dels pintors de tots els temps l’han vestit així. Per què?
Tradicionalment, el vermell és un color ‘terrenal’ que simbolitza la sang i la mort, però també significa amor -de vegades també l’odi-. Pel que sembla, va ser el primer color al qual els babilonis li van donar un nom. El blau, en canvi, sempre ha estat vinculat amb l’aire i el cel i, per tant, relacionat amb la divinitat per cultures molt antigues. En la cultura egípcia de vegades el déu Amon es representava amb la pell blava.
Aixopluc diví
L’actual imatge de la Mare de Déu de Montserrat duu un vel curt que li cobreix les espatlles. Aquesta peça, que es coneix amb el nom de maphorion, el duien les dones nobles de l’antiga Grècia. Posteriorment, el cristianisme l’aplicà a les dones santes. Si es tractava de Maria, sovint era de color vermell o porpra que designa la dignitat reial o bé la maternitat virginal.
Segons la tradició, el vel que duia la Mare de Déu esdevingué al segle V una relíquia molt rellevant que fou traslladada des de Jerusalem fins a una església de Constantinoble -actual Istanbul-.
Al segle XIX la Moreneta canviava de modista i un llarg i amplíssim mantell l’envoltava de dalt a baix de manera que, juntament amb el vel ben cenyit al rostre tan sols deixava veure les faccions. La capa simbolitza la protecció, emparant tothom qui s’aixopluga en ell.
Símbol de divinitat
En les inesgotables representacions arreu del món, la Moreneta pot incloure altres elements, com un davantal. L’ús d’aquesta peça es remunta a l’antiga Creta on es va trobar una estatueta femenina amb davantal. Així mateix, els sacerdots assiris i els faraons egipcis també en duien.
Sembla lògic pensar -opinió meva personal- que un símbol antigament reservat a divinitats i governants hagi estat fagocitat, com tants altres, pel cristianisme i aplicat a moltes imatges, com la de la Mare de Déu de Montserrat.
Tornant al romànic
Una de les primeres corones amb què fou representada recorda una cistella d’or i gemmes. Se sap que al segle XVII l’aixovar montserratí disposava de quatre corones. Dues eren d’or, maragdes i diamants i pesaven prop de quinze quilograms cada una. Les altres dues eren de plata i pedreria. Les representacions del segle XVIII mostren la imatge amb una corona que s’assembla més aviat a la cua d’un paó. Un segle més tard la pobra senyora havia de sostenir una descomunal corona envoltada de raigs i estrelles.
El 1880 se celebraven les festes del mil·lenari del -suposat- trobament de la imatge i s’aprofità el benentès per estendre la iconografia romànica, però sembla que no va quallar. Fins que el 1919, arran d’unes fotografies, es divulgà la imatge actual, sense vestidures afegides.
Després de deixar-la nua d’afegitons, es posà de manifest com era realment la talla. La corona romànica original és una senzilla peça daurada rivetejada amb un parell de filets foscos amb puntets blancs. Ben diferent de les corones que lluïa antigament.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Saber més
- Joaquín Puchal Ribest, per Vicent Estall i Marc Ribera
- Casa Coral: ceramicascoral.com
- Maphorion: wikiwand.com
- La imatge de la Mare de Déu de Montserrat, per Jordi López Camps
- Simbolisme del vermell i el blau: lacouleurestmonobsession.wordpress.com – iconografiaartecristiano.blogspot.com
- La imatge: festes.org
- Los enseres de la Virgen: museo.getafe.es
- La Mare de Déu de Montserrat: abadiamontserrat.cat – avisdavui.blogspot.com
- Les marededeus i els vestits de roba, per Montserrat Aymerich
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: