Fer un castell de no res

El castell de les Fonts (Vallès Occidental).

Des dels temps de les farinetes que l’espècie humana se les ha empescat per fer mal a la seva raça. Jo soc més, jo vull dominar més, marxa d’aquí… Com criatures. Des de sempre que no fem altra cosa que provocar guerres. Uns ataquen i -lògicament- els altres es defensen. Primer foren estacades. Després una torre de guaita envoltada de murs. A continuació un castell amb dues i tres muralles i fossars, torres, matacans i garites. Finalment, armes nuclears. Què més ens inventarem?

Doncs bé, arribà un moment a partir del segle XV que aquelles fortificacions deixaren de tenir utilitat, bé sigui perquè havia passat el perill o bé perquè no hi havia res a defensar. Començà així un període d’abandonament i decadència. Els edificis que quedaren en un estat més o menys acceptable foren transformats en palauets i cases senyorials, molt més còmodes, on vas a parar.

Mirant enrere

I així arribem a les acaballes del segle XVIII, quan la gent, farta de convencionalismes, decideix plantar cara a les jerarquies i tradicions inqüestionables fins a aquell moment. Naixia el Romanticisme, un moviment que mirava amb nostàlgia i admiració l’edat mitjana. I a Catalunya, que sempre fem la nostra, ho reinterpretarem batejant-lo com la Renaixença. Què et sembla? 

Aquest moviment, iniciat a mitjan segle XIX per la burgesia liberal de Barcelona, buscava potenciar la identitat catalana, especialment pel que fa a la llengua i a les tradicions. En aquest sentit de buscar les arrels, es feu una recreació romàntica -mai més ben dit- i idealitzada del passat històric. El desig de redescobrir la cultura, feu valorar el patrimoni històric i arqueològic i es creà la festa medieval del Gai Saber. Ja veus que l’actual moda de fer fires medievals ens ve de lluny.

Cercant el bressol cultural

Ja s’acabava el segle XIX, que el modernisme renovà l’interès per l’edat mitjana. Inspirant-se en les fortaleses medievals del nord d’Europa, els arquitectes crearen edificis talment com si fossin castells de fantasia, al gust de la nova burgesia. I el delit per aquells castells idealitzats es traslladà als recintes fortificats reals que teníem aquí i que la gent amb calerons comprava i, fins i tot, s’inventava títols nobiliaris. Contractaren grans arquitectes que transformaren les velles fortificacions com va fer Walt Disney amb els castells de les princeses.

A Catalunya tens una bona mostra d’aquestes creacions on l’estètica i no la practicitat, era la que manava. Per exemple, pots visitar el de Castelldefels, el de Jaumar a Cabrils, el Bellesguard remodelat per Gaudí, la Torre de Riu a Alp, el de Requesens a la Jonquera o el de Vila-seca. Avui dia cap d’ells serviria per defensar ni una porteria, però, que bufons que queden a la fotografia, oi que sí?

Art insòlit

La passió pels castells continuà també els primers anys del segle XX i fins i tot, més enllà. Un cas paradigmàtic és el conegut com a Castell de les Fonts, un indescriptible edifici que, sense cap mena de dubte, és tot un exemple d’art insòlit. Com he comentat àmpliament en altres articles, les obres executades per persones que no són artistes ni ho fan per motius comercials, reben diversos noms, com art insòlit, paisatgisme visionari, art brut, marginal i outsider. El mot brut és un terme concebut per l’artista francès Jean Dubuffet per descriure l’art creat fora de la cultura oficial.

L’artista

Nascut el 1929, en Jacint García Mas vivia a les Fonts i venia vi. A tal fi aixecà un edifici on emmagatzemar el que venia. Però un dia s’aficionà a les antiguitats i començà a adquirir mobles antics de masies i cases velles que després revenia. Cap als anys seixanta del segle XX, en Cinto, com era conegut popularment, començà a transformar casa seva en una mena de castell molt personal. En primer lloc, bastí una torre i continuà afegint volums i murs que han arribat a tenir façana a tres carrers i a la riera. Probablement en aquell temps la legislació urbanística era molt més laxa que ara, d’altra manera mai hagués pogut fer aquesta grandiosa obra.

D’aquí i d’allà

Barrejant tots els estils arquitectònics que li passaven per la barretina, García decorà les façanes al seu gust. Utilitzant llambordes com a element constructiu de base, modelà portes, finestres, garites, balustrades, merlets, porxos i galeries. A l’interior de les mil cavitats i fornícules col·locà tota mena d’elements escultòrics i decoratius de l’estil dels que venen als pobles de la costa per decorar els jardins. 

Aquí una Venus, allà un escut, més enllà una verge, un emperador romà, un fris a l’estil romànic, un lleó i columnes amb capitells. I reixes, moltes reixes de forja, algunes de ben interessants. Potser m’ho ha semblat a mi, però juraria haver identificat algun bust amb un president de la Generalitat de Catalunya i un altre d’un cardenal que sembla haver sortit d’un panteó funerari.

Una mala adquisició

Segons explica el mateix autor, el 1983 un venedor d’antiguitats es presentà a casa seva oferint-li un important lot de peces d’art. En Jacint li feu un pagament anticipat, però després descobrí que el valor real era molt més elevat. El venedor li confessà que eren peces robades i ell decidí retornar-li el botí, tot quedant-se algunes obres com a pagament per la bestreta. Poc després la policia detenia en Jacint per possessió d’obres d’art robades. Uns dies més tard era posat en llibertat provisional. Però l’ensurt no li va treure ningú.

Xalets i barraques

La història del nucli de les Fonts arrenca els primers anys del segle XX, quan es començaren a edificar xalets residencials en els terrenys de diverses finques pairals. Gràcies a l’estació de ferrocarril, nombroses famílies industrials de Terrassa hi establiren la segona residència. Un altre motiu per triar aquest indret fou la riquesa de les aigües que han donat nom a aquesta barriada.

Però el que va començar com una ciutat jardí elitista, a mitjan segle XX fou envaït pel barraquisme de la població immigrada. Poc després s’instal·laren nombroses indústries que acabaren de desvirtuar l’idíl·lic paratge. Actualment, pendent d’una annexió que sembla no arribar mai, el terme de les Fonts està previst que -algun dia- acabi pertanyent a Terrassa.

Les fonts de les Fonts

Temps era temps quan només calia posar una canya encastada a la terra per fer brollar l’aigua. Tanta nomenada tingueren les deus d’aquí que fins i tot els metges recomanaven estades als malaltissos barcelonins per recuperar-se. Tristament, la major part de les nombroses fonts han desaparegut sota una especulació salvatge que ha deixat en el record aquella riquesa d’aqüífers. Malgrat això, hi ha un moviment que fa el possible per recuperar una part d’aquelles fonts.

Potser fent una clicada d’ull a aquelles aigües que donaren nom al nucli, en Jacint incorporà en una de les façanes del castell de les Fonts diverses rajoles que representen, precisament, fonts, tot i que de Barcelona. Amb bona vista pots descobrir la font de la Granota, la de Santa Anna, la de la Tortuga (a la plaça Goya) o la del Pla de la Boqueria. Resulta curiós veure l’anacronisme dels personatges, ja que per exemple, la font de la Tortuga data del 1917 i la parella que hi ha pintada sembla anar vestida a la moda del segle XVIII.

Així mateix, hi ha una peculiar interpretació del detall dels dansaires que apareixen a “La xocolatada”, un conegut plafó ceràmic del segle XVIII. Com no podia ser d’altra manera, continuant amb una tradició no escrita, una de les rajoles està capgirada. Intencionat? Penso jo que així és, doncs, mira que n’és d’obvi.

Punt final

El castell de les Fonts resta inacabat i sembla que ha entrat en una etapa de deixadesa amb les bastides que s’enlairen tot esperant que en Cinto continuï l’obra de la seva vida. Trobo que aquesta pàtina decadent hagués estat d’allò més apreciada per la romàntica gent de la Renaixença.

Pensant en el futur

Per no deixar res a l’atzar, l’autor també projectà la seva residència pel més enllà. Al cementiri de Terrassa edificà un panteó seguint l’estil del seu estimat castell de les Fonts. Està envoltat per un mur fet de llambordes que inclou merlets, petites torres, finestres i bancs adossats. El conjunt inclou una fornícula amb l’escultura de marbre d’una noia abraçada a una creu per on s’enfila l’heura. Ara com ara (2024), el panteó és buit, ja que en Cinto és ben viu. Però un dia serà el seu castell etern.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: carrer Mossèn Parramon, 8. Les Fonts

Saber més

• Renaixença: enciclopedia.cat
• Un castell postindustrial al mig de les Fonts de Terrassa, per J. M. Oller i J. Verdaguer
• El castell de les Fonts: outsider-environments.blogspot.com – diarideterrassa.com
• Les fonts de les Fonts: joaquimverdaguer.blogspot.com

Què veure a prop

• Murals de Julio Bono a Terrassa
• Rubí
• Convent de Sant Francesc de Terrassa

Altres castells de fantasia

• Castellet
• Can Jaumar (Cabrera de Mar)
• Vila-seca
• Castelldefels
• Vilassar de Dalt
• Requesens (La Jonquera)
• Torre Salvana (Santa Coloma de Cervelló)