Arrimadors de la capella Sant Antoni de Pàdua i Santa Bàrbara a l’església de Sant Bartomeu d’Alfara del Patriarca (Horta Nord).
Els peixos, poden escoltar?
Doncs resulta que sí. No tenen l’oïda externa com els mamífers, però tampoc els cal, ja que sota l’aigua el so es transmet millor que a l’aire. No se sap ben bé com els arriben els sons, però d’escoltar, escolten. I si no, que li diguin a sant Antoni de Pàdua, famós per petar la xerrada amb els peixos. Veiem què va passar.
A la vora del mar
En primer lloc, cal situar-nos. És el segle XII. Ens trobem a Rímini, una població italiana a la costa del mar Adriàtic, a uns cent cinquanta quilòmetres de Florència. En aquella zona dominava el catarisme, una religió considerada herètica pel catolicisme. Entre altres coses, els càtars creien que tot el que era material havia estat creat pel dimoni. Malament comencem. Així mateix, afirmaven que Jesús era un ésser espiritual creat per Déu i consideraven que després de la mort, les ànimes transmigraven a un nou cos. Una mena de reencarnació, vaja.
Quan, a partir del 1222 l’Antoni s’estrena com a predicador, no dubta a anar cap allà a convertir heretges. Però sembla que la gent de Rímini no estava per la labor i no li feren ni així de cas. Mig moix, el pobre home se n’anà xino-xano on el riu desemboca al mar. Dedueixo que és el riu Marecchia, que és l’únic que hi ha en aquesta població. En aquell aiguabarreig es posà a predicar als peixos, dient-los -més o menys-: “Escolteu, peixos, la paraula de Déu, ja que aquesta colla de galifardeus no volen saber-ne res“.
Tan bon punt hagué començat a parlar, una munió de peixos de totes les mides tragueren el cap fora de l’aigua per escoltar tan interessant sermó. I no, no s’ofegaren. L’home els deixà anar una arenga que no t’explico. Anaven arribant més i més peixos i el miracle ja corria per la població, de manera que tothom s’acostà a veure què passava. Ves a saber si ja pensaven a llençar les xarxes a l’aigua amb tant de peix a la vista. En acabat, l’Antoni acomiadà els peixos tan atents i sembla que restà uns dies a Rímini pescant ànimes.
La mula creient
A aquest devot personatge se li adjudiquen alguns miracles difícilment demostrables. Un de molt conegut el pots veure a l’altre arrimador de la capella de Sant Antoni de Pàdua. S’explica que un dia el sant estava argumentant amb un home -pecador, no cal dir-ho- tot un seguit de raons per les quals passar-se al cristianisme era el més assenyat. Però l’home volia que el sant li demostrés que el cos de Crist realment era a l’hòstia consagrada. I que si feia el miracle, ell es faria catòlic dels bons.
L’Antoni li digué que endavant les atxes. L’home va tornar a casa i va deixar una mula tancada i en dejú durant tres dies. Passat aquest temps, la dugué davant el sant mentre aquest oficiava missa i deixà davant l’animal un bon grapat de fenc. I digué: si fas que la mula no tasti el menjar i, en canvi, triï el teu Déu, em convertiré. Amb totes aquestes, una munió s’havia acostat per veure el desenllaç. Amb el sagrament a la mà, sant Antoni es dirigí a la pobra bèstia, ordenant-li que es postrés davant Déu. La mula, ignorant el suculent fenc, doblegà les potes i es postrà en senyal d’adoració. I l’incrèdul pecador es feu catòlic allà mateix.
Aportació de la reialesa
Aquestes dues obres ceràmiques que acabo de comentar es troben a la capella de Sant Antoni de Pàdua de l’església de Sant Bartomeu d’Alfara del Patriarca. Estan datades cap al 1780 quan el rococó ja agonitzava a Europa, però encara feia furor per les terres de Llevant. En realitat, aquest estil opulent va ser portat a la península durant el regnat de Felip V. Tampoc és que tingués una gran repercussió, però sí que va deixar algunes obres rellevants, com l’extraordinària façana de la catedral de València, considerada el primer exemple d’aquest estil. Però, què és el rococó? A continuació te’n faig cinc cèntims.
Avorriment decoratiu
A mitjan segle XVIII la gent ja s’havia cansat de la tristor i la foscor del barroc. Després d’un segle i mig de pessimisme religiós, la gent volia llum i alegria. És així com cap al 1730 treu el cap el rococó, un acolorit estil que, tot i que també semblava que no deixava un sol espai buit per la imaginació, es torna més lleuger i sensual.
Plantant cara a l’opulència de la cort francesa i allunyant-se dels motius religiosos imposats per l’església, una onada de colors clars i de delicades sanefes asimètriques que s’entrellacen comencen a cobrir les parets, els sostres, els mobles, la pintura i la porcellana. A més, allunyant-se de la solemnitat i el protocol, s’introduïren temes festius i profans que explicaven històries d’amor i de mitologia.
Rococó és un terme despectiu -per part dels artistes barrocs- sorgit de barrejar les paraules franceses corresponents a rocalla i conquilla, elements molt usats per aquest estil. Malgrat les crítiques per part de l’església, que el considerava un estil mundà, el rococó continuà envaint-ho tot. Finalment, fins i tot la comunitat religiosa no pogué sinó rendir-se als encants de la bellesa que transmetien els edificis.
Tot passa i tot queda
Però el període de llibertinatge rebel durà menys que un caramel a la porta d’una escola. Les crítiques a una monarquia superficial que dessagnava el país amb despeses innecessàries, motivaren que uns quaranta anys després d’haver nascut, l’estil rococó anés perdent pistonada. Fou reemplaçat pel neoclassicisme, el qual buscava rescatar la bellesa de l’art clàssic.
A part dels plafons que relaten la vida del sant, a la capella de Sant Antoni de Pàdua pots veure sanefes que són un magnífic exemple d’aquell estil que, amb la seva alegria arribà fins i tot als obscurs racons de temples com aquest.
Floral total
Per si et sembla poc, un parell de gerres amb flors exquisidament pintades, decoren el conjunt. Fins al segle XVII les flors sempre formaven part dels bodegons i mai estaven per estar. Cada una tenia el seu simbolisme religiós. Però, a partir d’aquell moment, la pintura floral deixa de ser un element decoratiu i esdevé, amb el barroc, un gènere amb autonomia pròpia.
Les flors passen a ser protagonistes absolutes, especialment pel que fa a les pintures. D’aquesta manera, sorgiren pintors especialitzats en aquesta temàtica, com Juan Sánchez Cotán, Juan Arellano i Pedro de Camprobín. Si mires -a internet- els quadres que van pintar i els compares amb les gerres de la capella de Sant Antoni de Pàdua, probablement veuràs similituds molt sorprenents.
Canvis i més canvis
El conjunt d’aquestes rajoles sembla haver patit trencadisses i canvis de situació durant remodelacions dutes a terme en algun moment indeterminat. A més de peces que semblen fora de lloc, també ho pots comprovar observant la bonica sanefa blava que, si no vaig errat, podria ser de principi segle XX
Però això no és tot!
Per acabar, a la capella de Sant Antoni de Pàdua encara hi ha una altra peça que cal mirar de ben a prop. Es tracta d’un preciós exvot executat a mitjan segle XVIII. El text explica que el 1756 Jaume Beltran fou arrossegat per una riada. Tot i que només esmenta que “cayó en el Barranco de Alfara“, sembla lògic pensar que no és altre que el Carraixet, un barranc sec que el dia que baixa aigua inunda tota l’Horta Nord valenciana.
Les avingudes del Carraixet són històriques i es troben ben documentades des del segle XVII. Cal veure fotografies antigues per constatar el poder de l’aigua quan circula amb força per aquests verals. En els seus quaranta-cinc quilòmetres aquesta riera passa per diverses poblacions que conformen la Mancomunitat del Carraixet.
El text de l’exvot no és del tot llegible, així que hem de deduir que s’encomanà a la Verge de la Mercè, que és la que hi ha representada més amunt. Igualment, es pot tractar de la Mare de Déu del Remei, que de vegades també duu l’escapulari i la creu dels hospitalers al pit. Però com que foren els mercedaris qui estaven al costat de Jaume I quan aquest conquerí als musulmans aquestes terres, sembla lògic pensar que és la Mercè.
Apa, i per avui ja n’hi ha prou. Que hem començat amb el miracle d’un sant i hem acabat amb un altre de la Mare de Déu.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: església de Sant Bartomeu. Plaça de Sant Joan de Ribera, 11. Alfara del Patriarca
Saber més
- L’audició dels peixos: oya-es.net
- Rococó: humanidades.com – culturagenial.com – culturary.com
- Pintura de flors: blog.setdart.com – elcopoylarueca.com
- La pintura ceràmica d’Alfara del Patriarca, per Beatriu Navarro
- Miracle dels peixos: liederabend.cat – proyectoemaus.com
- Miracle de l’ase: therealpresence.org
Què veure a prop
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: