L’església de Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès).
En un país tan tradicionalment catòlic com aquest, moltes obres d’art no es poden interpretar sense conèixer passatges de les Escriptures, vides de sants i, fins i tot, llegendes. Avui et parlaré d’un sant molt conegut -i alhora desconegut- així com d’un orde religiós que va ser top trend durant segles i va fer ampliar el santoral amb personatges rellevants.
Si fas una cerca al mapa, veuràs que a Catalunya hi ha un fum d’indrets dedicats a l’apòstol Jaume. La veritat és que aquest sant semblava tenir la mà trencada en lluitar contra els infidels, de manera que fou molt popular, com l’arcàngel Miquel o Maria. Ara, però, para més atenció i t’adonaràs que molts indrets dedicats a l’apòstol, semblen estar més o menys arrenglerats. No és casualitat. Més avall t’ho explico.
L’apòstol lluitador
La vida de Jaume el Major es troba envoltada més aviat de llegendes que no pas de fets. Segons la tradició, va predicar a la Hispània romana, passant per llocs tan diversos com Barcelona, la Cerdanya, Saragossa i, no cal dir-ho, a Santiago de Compostel·la on presumptament hi ha la seva tomba.
Quan al segle IX es descobriren les suposades restes de Jaume en aquella ciutat, devots de tot el continent es posaren en marxa per visitar les relíquies. Les religions també fan màrqueting i les peregrinacions foren un invent d’allò més lucratiu.
Es feu córrer el rumor que durant la mítica i inexistent batalla de Clavijo (La Rioja) contra els musulmans, Sant Jaume feu costat a les tropes cristianes muntat damunt d’un cavall blanc, assolint la victòria. Des de llavors, Jaume es convertí en el protector dels exèrcits cristians. Per tant, és ben comú veure’l representat com un genet repartint cops d’espasa a tort i a dret contra tota persona que sigui contrària al catolicisme.
Caminant es fa camí
El cas és que les persones que volien saludar un sant de primera categoria com aquest, arribaren d’arreu per multitud de vies secundàries les quals confluïen en dos camins principals: l’aragonès i el navarrès.
Algunes poblacions catalanes s’encomanaren sense pensar-ho a l’apòstol, com Sant Jaume d’Enveja, Sant Jaume de Frontanyà i, no cal dir-ho, Sant Jaume dels Domenys. Tanmateix, foren moltes les esglésies, capelles i ermites que li dedicaren un altar, assegurant d’aquesta manera una bona protecció així com el beneficiós pas dels pelegrins.
En el mapa de més avall pots veure com una bona part dels indrets posats sota l’advocació de Jaume el Major es concentren al llarg de les nombroses vies que menaven fins al seu sepulcre. Es pensa que un dels camins secundaris de peregrinació passava per Vilafranca del Penedès i Sant Jaume dels Domenys. Des d’aquí enllaçava amb una de les vies principals que, sortint de Tarragona, passava per Montblanc i Lleida.
Els dominis d’en Jaume
Se sap que al segle XII a Sant Jaume dels Domenys ja hi havia una església sota l’advocació de l’apòstol, tot i que es pensa que probablement hi havia una de molt anterior situada en un altre indret. Per cert, el mot ‘domeny’ deriva del llatí i vol dir domini o senyoriu.
El temple actual s’aixecà a principis del segle XVIII damunt les restes d’un altre edifici romànic. El pas de la Guerra Civil el deixà ben malmès. Tot i que l’aparença exterior pot dissuadir-te d’entrar, t’animo que el visitis, ja que conserva alguna obra interessant.
Per començar, però, dona un cop d’ull a l’edifici que hi ha a l’esquerra de la porxada. És l’antiga casa rectoral, d’època indeterminada, tot i que reformada als segles XVII i XIX. Una de les finestres conserva una bonica llinda on apareix la data 1696 i el nom del propietari-o potser del rector-, que sembla que es deia Martí. Recorda aquest relleu, perquè a l’interior del temple en veuràs un parell més de molt similars.
Homenatge oblidat
Penso que és necessari fer un parèntesi per tal d’explicar un fet important que desembocà en l’incendi d’aquest temple. Després que Lluís Companys proclamés la República Catalana el 1934, esclatà una revolta que afectà a tota Catalunya. A més, s’aixecà una onada de violència contra les institucions catòliques, resultant cremats nombrosos edificis religiosos, de la qual tampoc s’escapà l’església de Sant Jaume dels Domenys. La casa rectoral també fou saquejada i tant el rector com el vicari foren obligats a vestir de paisà.
Poc després d’aquests fets arribava a la vila el reverend Andreu Marcé Espiqui per fer-se càrrec de la parròquia, després d’haver estat vicari a l’església de Sant Josep Oriol de Barcelona i a la de Sant Llorenç Savall i encarregat de l’administració -o ecònom de la parròquia de Collsabadell. Nascut a Olot el 1895, Marcé estudià al seminari de Girona i seguidament, al de Barcelona. Tenia vint-i-quatre anys quan oficià la primera missa. A Sant Jaume dels Domenys s’encarregà també de la restauració del malmés edifici parroquial. En esclatar la Guerra Civil marxà a Barcelona on fou detingut i assassinat el 1936. Com a record, la vila li va dedicar la plaça davant de l’església on va servir aquell curt temps.
Aigua beneita
En primer lloc, és inevitable parlar de la magnífica pica baptismal, única peça de l’església a la qual tothom dedica els mateixos textos calcats. Probablement, procedent de la capella del proper castell de Marmellar, es pensa que pot datar del segle IX o, fins i tot, abans.
La decoració amb motius vegetals i solars inserits dins de formes circulars, així com la peculiar forma ondulant de la pica, la converteixen en un element excepcional. Els motius solars, herència d’antigues cultures, poden simbolitzar la il·luminació espiritual que comporta el bateig. En una de les cantonades arrodonides hi ha esculpida una figura humana que sembla estar pregant. A l’altra només apareix un rostre.
Si fas una cerca a internet sobre aquesta peça llegiràs que és una pica per immersió. Potser es refereix a la immersió del nadó, ja que un adult no hi cap ni de broma. El mot batejar prové del llatí i aquest del grec i es traduiria per submergir, dins un context de neteja espiritual i física. En els primers temps del cristianisme, es batejava únicament per immersió, en un riu, en una piscina o en una pica molt gran, fet que donà pas als baptisteris separats de les esglésies. Finalment, amb el temps això anà evolucionant fins a la pica, ja popularitzada en el període romànic.
El principi
Seguidament, acosta’t a l’absis. A banda i banda de l’altar major hi ha un parell de portes que comuniquen amb sengles dependències parroquials. Ajuntant les inscripcions de les dues llindes pots llegir que daten de l’endemà de la diada de Sant Jordi de 1703. Per si tens curiositat, era dimarts. Estava acabada l’església aquell dia? Probablement, no. Els temples sovint es començaven a construir per l’absis. Així que estava llest, s’instal·lava l’altar, es beneïa i d’aquesta manera, ja es podia celebrar la litúrgia. Després continuaven les obres que en aquest cas, sembla que s’allargaren fins a setanta anys, segons consta a la data que hi ha sota el cor.
A continuació, no passis per alt la capella dedicada a la Mare de Déu del Carme, que és on ara m’aturaré, perquè et vull explicar quatre coses. Ens veiem al proper article!
Agraïment
Vull donar les gràcies a la Casa de Cultura de Sant Jaume dels Domenys i, més concretament, a Christian-Kåre Knoph, per la bona voluntat en facilitar-me informació sobre el reverend Andreu Marcé. Sense ell, no hauria aconseguit saber res sobre aquesta persona.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: plaça del Reverend Andreu Marcé, 2. Sant Jaume dels Domenys
Saber més
- Els camins de Sant Jaume a Catalunya
- L’església parroquial: campaners.com
- Sant Jaume: bibiloni.cat
- Un hipotètic Camí de Sant Jaume, per María José Sureda
- Sant Jaume dels Domenys: santjaumedelsdomenys.cat
- Pica baptismal: arteguias.com
Estàs de doble enhorabona: nou disseny i el desè aniversari! Continuo fascinat pel bon gust amb el qual presentes els teus apunts. Admiro també el teu mot col·loquial i proper, així com les teves pinzellades de fina ironia. Un plaer llegir-te. Un plaer contemplar les teves imatges. Un petit goig intel·lectual, tot plegat. Per molts anys, Rondaller.
Moltíssimes gràcies! La veritat és que em fa molta il·lusió aquest aniversari. “Viure” a les xarxes tant de temps no és fàcil. Però comentaris com el teu m’animen a continuar.