El nucli de Marmellar dins del terme del Montmell, al Baix Penedès.
Aspre i dolç
El codony és un fruit ben estrany i boterut. Així, d’entrada, no fa de bon veure i menys encara de menjar. Normalment, s’usa per cuinar-lo amb carns i també per fer codonyat i llavors sí que és bo de debò.
He llegit que mot codony prové -molt alterat- del grec i vindria a significar “pomes de Kydon“. En l’època minoica, és a dir, fa uns cinc mil anys de res, diuen que aquesta ciutat portuària de Creta exportava els millors d’aquests fruits.
El conreu del codony és antic fins a dir prou i molt anterior al de la pomera. En aquells temps reculats era un arbust que, a mesura de cultivar-lo esdevingué un arbre. Ja els romans, que a gust pel menjar no els guanyava ningú, el feien servir per cuinar i fins i tot en perfumeria.
Poma de mel
Una qualitat d’aquesta espècie, és que les branques de l’arbre són fortes i flexibles, de manera que es feien servir per elaborar eines i utensilis en les zones rurals. També, en ser molt resistent a la climatologia, s’usava per empeltar el tronc amb esqueixos de pomera.
Potser per aquest motiu, penso jo, molt abans que els camps del Penedès es cobrissin de vinyes, hi devia haver una bona estesa de codonyers. I probablement per això, encara perdura per aquests mons de déu algun topònim relacionat. Com Marmellar. I ara em diràs, què codonys té a veure Marmellar amb codonyar? Ara hi vaig.
En castellà tant el fruit com l’arbre es coneixen com a “membrillo“. Dit mot es diu que prové del llatí ‘melimelum‘ i aquest del grec i voldria dir “poma de mel“. Per tant, diuen, Marmellar vindria a ser un codonyar o camp de codonyers. Tu t’ho creus i apa. Per cert, a la província de Burgos hi ha un Marmellar de Arriba i un Marmellar de Abajo i han arribat a la mateixa conclusió toponímica.
Dues pel preu d’una
Probablement, si busques a internet l’església de Sant Miquel de Marmellar, el cercador et mostrarà la que hi havia al castell del segle XI que s’aixeca a menys de dos quilòmetres en línia recta. Aquella església era o, més ben dit, havia de ser, una canònica, és a dir l’església d’una comunitat de monjos.
En canvi, aquesta s’edificà al segle XVII per tal de ser la parroquial de les quatre cases i masies que hi havia. Com la del castell, també es dedicà a l’arcàngel Miquel, un poderós aliat celestial molt adient quan es volia tenir èxit fent fora invasors no cristians.
Apa, ara que tot està aclarit, continuem amb el poble despoblat.
A l’ombra del castell
Sembla que els inicis de l’actual nucli de Marmellar es remunten precisament al segle XI quan es té la primera referència del castell. La missió era defensar els camins d’aquest territori fronterer amb els dominis musulmans. La fortalesa i les possessions anaren passant de mà en mà, fins que, arribats al segle XV, el castell deixa de tenir raó de ser i resta abandonat a la seva sort.
En canvi, els vilatans que hi havia a la vora, s’hi quedaren al lloc, aïllats del món. Tan desemparats estaven, que fins i tot en marxar el darrer a mitjan segle XX, encara no havia arribat l’electricitat ni l’aigua corrent. Espelmes i llums de carbur eren l’única manera d’il·luminar les nits.
Una vida dura
Les persones s’escalfaven amb la llenya que collien al bosc i cuinaven amb el carbó que feien. L’aigua de la pluja era un bé preuat que es recollia en cisternes situades dessota les cases, avui encara visibles. L’aigua per beure, en canvi, calia anar-la a buscar a un mas situat a un quart d’hora a peu. Quan tocava fer bugada, les dones anaven carregades fins a una bassa apartada.
Metge, capellà i carter venien a peu o a cavall fent un gran sacrifici, especialment durant els freds hiverns. La gent vivia del conreu de cereals. Hi havia qui també tenia bestiar o bé caçaven perdius que després anaven a vendre -a peu- als mercats de les poblacions dels voltants.
Dins les ruïnoses cases encara es poden veure les restes de les llars de foc i els forns per coure el pa que feia cada família. No obstant això, darrerament ja ningú els utilitzava i preferien portar la farina a un forner del petit nucli d’Aiguaviva, situat a uns sis quilòmetres.
De Roma al Penedès
Abans he comentat que tant l’església del castell com la parroquial del nucli de Marmellar estaven dedicades a Sant Miquel Arcàngel. Considerat pel catolicisme com el protector de l’Església, és l’encarregat de lluitar contra el maligne. Per aquest motiu és representat amb una cuirassa i una llança.
El culte a Miquel s’inicià cap a l’any 600 quan -suposadament- s’aparegué a la ciutat de Roma durant un episodi de pesta. Un segle més tard tingué lloc una segona aparició, aquest cop a França. I com que anem de segle en segle, ja som al segle IX, quan Carlemany instaura obligatòriament la celebració de Sant Miquel. A mesura que els bisbats catalans s’anaren restaurant, s’introduí també aquest culte. I d’aquesta manera, arribà primerament al castell de Marmellar i més tard, a la propera església parroquial.
El nucli urbà estava format per una dotzena de cases a més d’una quarantena de masos escampats pels voltants. Costa de creure que pels seixanta-cinc habitants i escaig que hi havia a final segle XVII, s’edifiqués un temple de dimensions prou respectables, amb cinc altars a banda i banda de la nau i un campanar que s’enlaira vint-i-dos metres cap al cel.
L’hora dels adeus
La dura vida, els camins complicats de passar, les poques oportunitats que oferia el camp i la manca d’escola i de serveis bàsics motivà la progressiva marxa de les persones que vivien aquí. La major part de les famílies se n’anaren a partir dels anys quaranta del segle XX. Les darreres deixaren les seves llars el 1959.
Finalment, un incendi en aquesta zona ocorregut el 1976 fou el punt final en la vida d’aquest indret. Des d’aquell moment, els habitatges i l’església quedaren abandonats a mercè de la climatologia i del vandalisme. De la barbàrie no se salvaren ni els difunts del cementiri, on tombes i nínxols foren profanats.
Epíleg
Per acabar, com si no fos prou, dues morts en estranyes circumstàncies han motivat que el nucli de Marmellar gaudeixi d’una dubtosa publicitat que no li ha fet cap bé. Malgrat això, el 2023, les poques persones que hi van viure, juntament amb moltes altres, van tornar a aplegar-se al voltant de les ruïnes per tal de celebrar el mil·lenari d’aquest històric indret, que fa molt de temps vivia envoltat del perfum dels codonyars.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- Marmellar mil·lenari: lafurapenedes.cat
- Marmellar: elmontmell.cat
- El codony: foravila.net
- El culte a l’arcàngel Sant Miquel a la seu episcopal de Vic, per Ramon Ordeig
- El testimonio de los pocos supervivientes del pueblo fantasma de Marmellar, per Jaume Vendrell
Quin apunt més interessant. Per un breu moment, has tornat a donar vida a un indret singular i ara quasi oblidat. Gràcies per compartir.
Moltes gràcies! És trist veure indrets com aquest, no tant per l’abandonament, sinó pel vandalisme que han sofert.