Un mosaic de Santiago Padrós a Calafell.
Fa més de vint mil anys, les famílies neolítiques van saber apreciar el privilegi de viure al Baix Penedès, tot i que no ho feren massa a prop de la costa, per evitar estar exposats a qualsevol galifardeu. Molts segles després, els cessetans -una tribu ibera- sembla que ja es refiaven i imprudentment s’acostaren arran de mar, edificant una ciutadella que caigué sota la dominació romana. A continuació, un cop après el que pot passar si ets massa a prop de l’aigua, al segle XI s’aixecà un castell i al seu voltant s’expandí el primitiu nucli de Calafell. Això no obstant, la població encara mantenia les distàncies amb la costa.
Seguidament, al segle XVIII, anaren perdent la por a l’aigua i la gent dedicada a la pesca s’anà establint vora el mar, creant un petit nucli. Fins que aparegueren les incontrolables tribus de turistes d’espardenya i adeu-siau. Urbanitzacions, xalets, hotels, blocs anodins a primera línia de mar i botigues regentades per personal vingut de molt lluny que ven les andròmines més espantoses, han colonitzat aquesta i totes les poblacions del litoral. Tanmateix, encara et pots sorprendre amb algun petit descobriment que et reconcilia amb el món. Com un bonic mosaic de Santiago Padrós del qual ningú en parla.
Estudis i viatges
Nascut a Terrassa el 1918, Santiago Padrós i Elies estudià primerament al col·legi dels Pares Escolapis d’aquesta ciutat on rebé una profunda formació religiosa que temps després es reflectiria a la seva obra. Seguidament, ingressà a l’institut de la seva ciutat on, veient la sensibilitat artística del xicot, el seu professor de dibuix, l’escultor Carlos Armiño Gómez, l’ajudà a entrar en contacte amb l’escola paisatgística d’Olot. Les obres d’Armiño, de qui no he trobat ni així d’informació, eren de tall més aviat clàssic. Més tard, Padrós alternà els estudis superiors amb els d’art.
En esclatar la Guerra Civil, pren part en diverses ofensives que fan les Brigadas de Navarra, unitats militars que formaven part del nucli principal de l’exèrcit nacional. En tornar a casa amb condecoracions i amb el càrrec de sergent, reprèn els estudis d’Humanitats així com la formació artística i rep els primers encàrrecs.
L’influencer
Però no es pot parlar de Santiago Padrós sense nomenar Eugeni d’Ors a qui conegué només tornar del viatge a Itàlia i qui, admirat de l’obra del jove Padrós, li transmetria els ideals noucentistes. Del bon rotllet d’ambdós personatges sorgiren, entre altres, el mosaic a l’ermita de Sant Cristòfor de Vilanova i la Geltrú, on l’escriptor establí una de les seves residències.
Amb la seva mal dissimulada vanitat, el controvertit Eugeni d’Ors va ser -i encara és- odiat pels catalans, que no li perdonaren la traïció de marxar a Madrid i escriure en castellà i menystingut pels espanyols, que mai se’l van acabar de creure. Tot i això, hi ha qui pensa que fou un intel·lectual brillant però incomprès. Els seus escrits perfilaren el que serien els ideals d’una curta però revolucionària etapa a Catalunya: el noucentisme. Als primers trenta anys del segle XX, aquest moviment pregonava, entre altres, el retorn als clàssics -en contraposició al modernisme- i l’impuls de la cultura.
Les ombres de l’artista
Les biografies de Santiago Padrós solen evitar temes -com dir-ho finament?- adversos de la personalitat de l’artista. Amb una formació catòlica més aviat radical, les seves idees polítiques van seguir pel mateix camí. Cal recordar que fou un militant actiu de la Falange Española, aquell partit fundat el 1933 per Primo de Rivera, que propugnava un estat autoritari.
Així mateix, tampoc s’esmenta que, durant el viatge a Alemanya, es va formar amb alguns dels millors artistes afins al règim nazi. En una entrevista que li feu Camilo José Cela, explica que “al regresar a España empecé a trabajar con una fe sin límites“. Tot seguit, anem a parar atenció de qui va aprendre.
Els preferits del dictador
Una beca el dugué el 1943 a Alemanya on conegué l’escultor George Kolbe, considerat per Hitler com un dels dotze artistes més importants del país. D’un estil més aviat clàssic, de Kolbe et sonarà l’escultura que hi ha al pavelló Mies van der Rohe de Barcelona.
En aquest mateix viatge, Padrós estudià en els tallers d’Arno Brecker i Joseph Thorak. D’una banda, l’escultor i arquitecte Brecker conquerí el cor del dictador alemany amb dues escultures pel despatx del Reich i a partir d’aquell moment entapissà la capital amb obres seves, moltes de les quals foren posteriorment destruïdes o bé desades en magatzems.
De l’altra banda, conegut pels grans monuments que va fer, Joseph Thorak esdevingué un dels “escultors oficials” del Tercer Reich. Les seves escultures, sovint de fins a vint metres d’alçada, representaven la vida folklòrica i “heroica” del país amb figures d’aire neoclàssic, nues, musculoses i virils.
L’èxit
Tornant a Padrós, quan tenia vint-i-nou anys passà una temporada a Itàlia, país que despertà l’interès pels mosaics. De retorn a Terrassa, obrí un estudi i rebé un bon grapat d’encàrrecs d’arreu del país, especialment d’esglésies destrossades per la Guerra Civil. Tan bé li anava que decidí obrir una fàbrica de vidre a Molins de Rei.
I és llavors, el 1951, quan li arriba el faraònic projecte de decorar la cúpula central del Valle de los Caídos. A tal fi, hagué de muntar l’estudi al vestíbul del Teatro de la Ópera de Madrid. L’obra, tot s’ha de dir, li va deixar per a la posteritat una xacra al seu brillant historial, ja que mai se l’ha perdonat d’haver col·laborat en un inequívoc símbol de la dictadura.
Com a detall de la implicació de l’artista en la seva obra, però també de la manca de modèstia, sovint signava com a Sant Yago i, posats a fer, es retratava en el rostre d’algun dels personatges representats, com al Crist de la cúpula abans esmentada. La cara de la Verge és la de la seva esposa Montserrat Pascó. Aquí queda. Això no obstant, la seva signatura ha canviat sovint, ja que en unes obres consta com a Santiago Padrós, o només Padrós, Padròs o Padros -amb accent tancat, obert i sense accent-.
Quatre anys més tard, instal·là l’estudi a Coma-ruga, on decorà amb mosaics els equipaments urbans d’una urbanització. Tenia cinquanta-dos anys quan un accident de trànsit truncà una exitosa carrera.
Escena marítima
A molt poca distància, a Calafell, ha sobreviscut com ha pogut un mosaic de Santiago Padrós. Està situat a banda i banda del portal d’un bloc sense més interès on el mosaic és l’únic element que dignifica la construcció.
Ambientat, no cal dir-ho- en el món marítim, els dos plafons recreen barques de pesca, una de les quals duu -ben gran- la signatura de l’autor. Així mateix, hi ha reproduïda esquemàticament una nansa, antic parany utilitzat en la pesca artesanal. En un dels plafons apareix un estel i a l’altre un sol, com dient-nos que la pesca té lloc durant la nit i, en canvi, de dia descansen a la sorra. Finalment, l’acolorida obra, a la qual li manquen algunes tessel·les i és obvi que ha patit els efectes del vandalisme, apareix emmarcada per un fons de tessel·les blanques, negres i grises.
Malgrat que la discutible vida de l’artista ara pot enterbolir la percepció del que va fer, és totalment innegable la qualitat i la vàlua de la seva obra. Així doncs, quan contemplis un mosaic de Santiago Padrós, fes l’esforç per centrar-te només en la part artística. El gaudiràs més.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: avinguda de Sant Joan de Déu, 80. Calafell
Saber més
- L’obra de Santiago Padrós a Tarragona: tarragona.cat
- La pesca amb nansa: llotjavilanova.com
- El mosaic del Valle de los Caídos: diaridetarragona.com
- Santiago Padrós: santiagopadros.com
Quin viatge tan ben plantejat per aquelles dates de tant “blanc i negre” i per l’exhortació a observar-ne l’aspecte més positiu: l’art de l’artista. Has posat un toc de color a una època massa llarga de grisos! Enhorabona.
Moltes gràcies! Realment, hi ha poblacions on cal cercar amb lupa el patrimoni que queda ocult.