El casal del Serrat a Albanyà (Alt Empordà).
Has llegit “La plaça del Diamant” de Mercè Rodoreda? En cas contrari, has vist la pel·lícula del 1982 amb Sílvia Munt com a actriu principal? En una Barcelona de postguerra, la protagonista cria coloms al terrat de casa seva, motiu pel qual tothom la coneix com a Colometa. Fins que un dia, farta de la seva dissort, deixa que les bestioles marxin. L’expressió fer volar coloms fa esment, entre altres significats, a tenir il·lusions impossibles de complir.
El colomar d’aquesta història era un de tants que hi havia a la ciutat des dels temps del pa amb tomàquet. He llegit que a mitjan segle XIX, una tercera part dels terrats de Barcelona en tenia un. De fet, hi havia qui ensinistrava els ocells per tal que guiessin estols d’altres llocs fins al seu colomar. Ja et pots imaginar que aquests robatoris comportaven més d’una baralla entre propietaris.
I és que els coloms, tant podien servir per preparar un bon àpat, com per farcir coixins amb les plomes o fins i tot, adobar els camps amb els fems. Precisament, arran de la brutícia i dels paràsits que generaven, començaren a tenir mala fama. D’altra banda, hi havia algun espavilat que construïa el colomar -també dit colomer– d’obra i després el llogava com una habitació, així que el Consistori hagué de prohibir-los.
Records grecs
En zoologia l’espècie es coneix com a “Columba palumbus“, dos mots que, com no podia ser d’altra manera, provenen del llatí el qual les va prendre del grec. Curiosament, totes dues paraules es refereixen al color, entre blau i grisós. En algunes llengües com el català ha prosperat la derivació de la primera -colom-, mentre que en altres s’ha acabat utilitzant la segona -paloma-.
Una excepció seria Sant Andreu de Palomar el qual va derivar de “palumbarium“, és a dir, colomar. Coses de la llengua. I no t’explico les derivacions pel que fa als cognoms. Ben segur coneixes alguna persona amb el cognom Colom, Coloma, Colomer o Colomé. Oi que sí?
Per cert, l’espècie “Columba palumbis” és el que en català coneixem com a tudó. Els coloms que volten pels parcs urbans són de l’espècie “Columba livia“. El tudó és més gran i robust, té el cap més petit i sol ser més salvatge, tot i que també es veu a les ciutats.
Des de temps llunyans
Uns quatre mil anys abans de la nostra era, la civilització sumèria adorava la deessa Ishtar. He llegit que la representaven sostenint un colom. Més tard, el poble fenici la reconvertiria en Astarte, deessa de l’amor i la fertilitat. Això no obstant, després de comparar un munt d’imatges d’aquestes divinitats, francament, no he vist cap colom. Seguidament, els grecs l’anomenarien Afrodita i aquí sí que la podem trobar -de vegades- amb aquest ocell a la mà.
Tanmateix, probablement fou la civilització egípcia la primera a domesticar aquestes aus, bé fos com a aliment o bé com a sacrifici en cerimònies religioses o, fins i tot per enviar missatges. Per aquest motiu, s’han pogut trobar colomars a la vora del riu Nil, així com pintures murals on, entre altres, hi ha representada aquesta espècie.
Privilegis medievals
Durant l’edat mitjana, només el senyor feudal tenia el privilegi de construir un colomar i criar coloms. A Catalunya alguns pagesos també tenien certa llibertat per fer-ho, com els dos que edificaren a tocar del casal del Serrat a Albanyà. D’un d’ells queda poca cosa. En canvi, l’altre es troba en prou bon estat després de la restauració duta a terme recentment.
Els colomars solien tenir una altura prou respectable i a l’interior hi havia forats on els ocells podien niar. Un llibre publicat al segle XVI per un monjo, descriu la manera com havien de ser edificats els colomers. Entre altres, a més d’indicar l’orientació, recomanava que les parets fossin ben llises de manera que els nombrosos depredadors rellisquessin. A final del segle XVIII molts colomars foren destruïts en ser un símbol del domini de la noblesa.
No parar en torreta
Aquesta expressió s’aplica a les persones esverades que no s’aturen enlloc. Prové de quan els propietaris de coloms els llençaven a volar i aquests tornaven a casa sense aturar-se a cap torreta ni teulada. Aquells que s’estaven més estona volant sense descansar eren els més valorats.
Els colomars rurals eren oberts, és a dir, que no tenien cap reixa, ja que aquestes aus solien sortir a buscar elles soletes el menjar. Per tant, no calia alimentar-les.
Telegrames voladors
Ara que pots escriure un missatge i una altra persona situada molt lluny el rep instantàniament, costa de pensar en una altra manera de transmetre informació. Lluny han quedat les cartes i les postals. Més lluny encara, els telegrames. I ja no t’explico si parlem de coloms missatgers o portadors.
Segons el relat bíblic, Noè alliberà un colom per tal d’explorar l’entorn. Se’ns diu que la bestiola va tornar amb una branqueta d’olivera al bec, donant a entendre que a prop hi havia terra eixuta. Però, com és que el colom va tornar? Per què no va marxar? S’expliquen històries de coloms que al llarg dels segles han dut missatges a indrets llunyans, tant en període de pau com de guerra, essent capaços de recórrer milers de quilòmetres. Els textos s’escrivien en fulls de papir o petites teles que es lligaven a una de les potes de l’ocell.
Retornant a casa
De fet, el correu de coloms fou un sistema rellevant durant les dues guerres mundials, transmetent informacions importants. I torno a preguntar, com és possible que l’au trobi el lloc exacte on han d’anar? Els coloms portadors, també coneguts com a homing, es caracteritzen per la capacitat de trobar, siguin on siguin, el lloc on es van criar.
Però el sistema és unidireccional, és a dir, l’ocell un cop arribat al lloc, no sap tornar. De fet, ni l’interessa tornar perquè ja és a casa. Llavors, com es fa per transmetre un missatge de resposta? Molt senzill, cal tenir un colom nascut al lloc on volem enviar-lo. Tanmateix, durant el viatge existia l’inconvenient de trobar depredadors, caçadors o bé condicions meteorològiques adverses que impedien que el missatge arribés a ser llegit.
El casal
Més amunt he comentat que a l’antic casal del Serrat a Albanyà queden restes d’un parell de colomars. Les ruïnes de diverses edificacions medievals en aquest indret romangueren amagades sota la densa vegetació, fins i tot a ulls de les nombroses persones que trien aquests idíl·lics paratges per fer excursions. Precisament, foren arran d’un estudi sobre el colomar que van ser novament redescobertes.
Ubicat dalt d’un esperó abrupte damunt un meandre del riu, el conjunt podria tenir l’origen en dates molt reculades, potser el segle XII, quedant despoblat tres-cents anys després, es creu que a causa de la pesta. Tot i això, de moment no s’han publicat dades definitives. A més de l’habitatge, s’intueixen les restes de la cavallerissa, algun mur defensiu, una cisterna i un altre colomar de forma ovalada.
La majoria d’aquestes restes de construccions presenten la particularitat dels murs amb filades de lloses en forma d’espiga. Coneguda com a “opus spicatum“, aquest tipus de construcció ja era utilitzat en temps dels romans i fou aplicat en nombroses obres rurals fins al segle XVIII.
El pont
Més conegut que la resta d’edificacions del casal del Serrat a Albanyà, és el pont del Bertran. Sovint confós amb una construcció medieval, aquest viaducte sembla haver estat edificat o refet a final segle XIX. Així ho pots veure en una inscripció encastada en un lateral del pont, on ens diu que Ysidro Bertran el va fer el 1891. Probablement, el feu per passar el bestiar cap a millors pasturatges. De fet, per aquesta contrada hi havia un antic camí ramader que baixava des de Bassegoda.
El bucòlic paratge, a més de qui va a fer excursions, és especialment freqüentat a l’època estival per banyar-se en algun dels nombrosos gorgs que es troben al llarg de la Muga. Aquest riu, ja esmentat pel geògraf grec Claudi Ptolemeu al segle I, neix a uns onze quilòmetres d’aquí, just a la línia fronterera i desemboca al golf de Roses després de recórrer uns setanta quilòmetres.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- La ciutat dels llistonets, per Xavier Theros
- Etimologia de colom: etimologias.dechile.net
- Colomar: wikiwand.com
- Un colomar a Barcelona: barcelofilia.blogspot.com
- Sant Andreu de Palomar: opinioandreuenca.blogspot.com
- Columba palumbus: wikiwand.com
- Coloms portadors: gardenlux.decorexpro.com
- Els coloms a l’antiguitat: elconfidencial.com
- El casal i els colomers medievals de Bertran, per Joan Badia-Homs i quatre autors més
- Els coloms missatgers: catalunyamedieval.es
Llegint el teu apunt sobre colomers i coloms m’ha agradat molt reviure la meva visita recent al casal-castell d’en Bertran o Serrat i les seva rodalia. El teu article és un excel·lent recull de detalls tot curiosos que s’endinsen en la història mítica i humana. Gràcies per compartir.
Moltes gràcies pel comentari! M’alegra saber que l’article t’ha agradat. Jo fa poc que vaig descobrir aquells paratges i em van semblar meravellosos.