L’estiba que estova l’Esteve no és tova

Església de Sant Esteve de Llémena al municipi de Sant Aniol de Finestres (Garrotxa).

Has fet mai reformes a casa teva? Potser la cuina o el bany, oi que sí? Sol passar que els edificis es van adequant amb el temps segons les necessitats de cada moment. Ara necessito més espai i uneixo dues habitacions o bé tanco la terrassa. També els anem pintant o fem reformes a mesura que es fan vells. I si l’edifici amenaça ruïna, s’enruna i es fa un de nou. 

Segles de reformes

Doncs el mateix passa amb les esglésies. Al segle IX se’n feren moltes, però dos-cents anys més tard ja s’havien quedat petites i calia fer-les de bell nou. Arribats al segle XV, alguns terratrèmols van deixar molts edificis fets una coca i fou necessari fer reformes urgents. En acabat, vingueren guerres i més guerres. I cada vegada, l’estil d’aquestes obres era diferent. Primer romànic, després renaixentista, barroc i finalment qualsevol altre. Per això, pots trobar edificis amb parts corresponents a diversos estils. Amb això al cap ens n’anem a veure l’església de Sant Esteve de Llémena.

Barroc de camp

Aquesta construcció encimbellada dalt d’un turó, es troba ja documentada al segle XI. Els terratrèmols del segle XV la van malmetre greument i va haver de ser reparada. Més endavant s’anà ampliant per tal d’encabir la nombrosa feligresia. La portalada és del segle XVIII, per tant, és barroca. El pas de la Guerra Civil només va afectar el mobiliari interior, però, a diferència de moltes altres esglésies, l’edifici va sortir prou ben parat.

La senzilla, però interessant portalada mostra unes columnes tornejades que semblen sostenir una garlanda. A cada extrem hi ha un angelet. En realitat es tracta de la mínima expressió d’un àngel, ja que són només caps amb ales. Es diuen amorets -o també querubins-. Dins les jerarquies dels àngels, aquests en estar en contacte amb altres éssers superiors, s’encarreguen de transmetre el coneixement que han après. A més de tenir una funció decorativa, normalment es col·locaven en pintures, retaules o escultures per tal de reforçar el discurs diví de la situació. Aquí acompanyen el sant titular que es troba dins una fornícula.

El màrtir número u

Esteve va ser el primer màrtir i segurament per això ho celebrem l’endemà de Nadal, perquè sigui el primer de la llarga llista del santoral catòlic. Aquest xicot s’encarregava de les finances del primer equip d’apòstols. Una de les seves tasques era tenir cura de les vídues que els seus companys posaven a càrrec seu. En un incendiari discurs davant el govern, va exaltar tothom amb les seves idees revolucionàries. Així que el van apedregar (en aquells temps no anaven amb bajanades).

Al segle IV, en una campanya per enfortir el catolicisme, es van començar a trobar màrtirs arreu. Descobert el lloc on -suposadament- descansava el cos del sant, el dugueren a una església, moment en el qual començà a ploure, després d’una llarga sequera. Es va considerar un miracle i des de llavors, és venerat per la pagesia. Tu diràs!

Idealitzant la figura

Para atenció a la petita imatge dins la fornícula. És la forma tradicional de representar aquest sant: jove, amb la roba de diaca -ajudant del bisbe- i la palma del martiri en una mà. Amb l’altra mà sosté un llibre que representa la defensa que va fer de la paraula de Déu, motiu pel qual va morir apedregat. Precisament, damunt del llibre hi ha les pedres que fan referència a la seva lapidació.

L’exclaustrat

Sota el porxo de l’entrada hi ha una llosa sepulcral. Correspon a Domingo Blanch, qui fou ecònom, és a dir, un sacerdot que temporalment administra una parròquia vacant fins que torna el rector absent o bé s’anomena un altre.

El 1835 es publicà un decret pel qual monjos i sacerdots hagueren d’abandonar els monestirs i convents. Els béns foren confiscats i les terres, s’oferiren en subhasta als pagesos que les havien conreat durant generacions. El problema és que aquests no tenien capital per comprar-les i finalment passaren a mans de gent amb poder adquisitiu.

Els sacerdots exclaustrats, de certa edat, al carrer i amb una mínima pensió, quedaren a disposició de la bona voluntat del bisbe de cada diòcesi. Així doncs, molts foren reconvertits en ecònoms, com en Blanch, qui sembla que finalment restà aquí fins al darrer sospir.

Repòs etern

A tocar de l’església hi ha la porta del cementiri, com recordant que mentre ets viu entres per una i en acabat, traspasses l’altra. No obstant això, el recinte té dues portes, instal·lades a final segle XIX, potser per donar esperances que hi ha escapatòria. Els nínxols s’han anat modernitzant amb marbres brillants i tot plegat ha perdut molt d’aquell aire bucòlic que segurament tenia temps enrere.

Des d’aquí es pot observar bé el rellotge de sol que ha estat restaurat en dates recents. Durant l’època medieval i amb l’ajut de les campanes, els rellotges de sol van ser especialment utilitzats en convents i monestirs, per tal de regular la vida, els moments de culte, treball i recolliment privat. Així mateix, van ser una bona ajuda per orientar les tasques de la pagesia. Al segle VI Sant Benet va establir aquestes divisions a partir del llibre dels Psalms on, entre altres instruccions, diu que “set cops al dia et lloaré“.

Decoració o protecció?

Para atenció als malmesos esgrafiats que cobreixen el mur lateral -el que dona al cementiri-. Presenten un motiu geomètric a base de rombes blancs i foscos, molt similar al que es reprodueix sota la teulada del porxo d’aquesta església i de la majoria de les que hi ha a la Vall de Llémena. Pot tenir a veure amb la creença que les formes punxegudes mantenien allunyades les bruixes i els mals esperits.

En aquells temps la superstició i la fe estaven íntimament lligades. També s’intueixen unes formes amb la figura d’un cap. En aquesta mateixa paret s’entreveu un llarg escrit, impossible ja de llegir a causa del deteriorament de l’estucat. Em sap greu, però no he trobat cap estudi que parli d’aquest interessant treball que està a punt de desaparèixer.

La santa espina

Damunt la portalada consta la data 1720. Explicava el rector que hi havia aquell any, que en temps més pretèrits aquí oficiava un capellà francès. Diu que un dia veié una gran resplendor en una cavitat a la soca d’un roure. Allà trobà una espina que suposadament havia format part de la corona amb què Jesús fou crucificat i que ves a saber com va venir a parar aquí. L’home no s’ho va pensar i fugí a França amb la relíquia. Ah, però aquesta malifeta li va sortir malament, ja que en travessar la frontera, va perdre la vista. Penedit, feu el vot de tornar l’espina a l’església de Sant Esteve de Llémena. Així ho va fer i al moment, recobrà la vista.

Quan Helena, la mare de l’emperador Constantí es va posar en mode explorador a Terra Santa -segle IV-, diuen que va trobar diverses relíquies de la passió de Crist. Una d’elles era la corona d’espines que, després d’un dilatat viatge, arribà a Nôtre-Dame de París. Suposadament, tenia setanta-dues espines -setanta segons altres fonts-, però ara no li queda cap perquè al llarg dels segles s’anaren repartint totes. Totes i més. El cas és que hi ha comptabilitzades unes set-centes espines arreu del món. Sense anar més lluny, a la catedral de Barcelona se’n venera una i també a Tàrrega, Santpedor i Vilavenut entre altres. I ja veus, aquí a Sant Esteve de Llémena, hi ha una altra d’aquestes preuades relíquies!

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: veure el mapa

Saber més

• Esteve màrtir: diaridegirona.cat
• Els exclaustrats a Girona al 1854, per E. Zaragoza i Pascual
• Sant Esteve de Llémena: santaniol.cat – lagarrotxa.net
• La corona d’espines: holyart.es – wikiwand.com
• Les santes espines a Catalunya: Reliquiae Sanctorum in Catalonia (núm. 5, abril 2021, pàgs, 17-19)
• Goigs de la Santa Espina de Sant Esteve de Llémena: algunsgoigs.blogspot.com

Què veure a prop

• Capelles de Bell-lloc i Sant Cebrià a Sant Aniol de Finestres
• Les Encies
• Les Planes d’Hostoles
• Ermita de Santa Afra
• Llorà