Quan el repòs arriba

El cementiri modernista d’Olius (el Solsonès).

Com abraçant la capital, però sense ofegar-la del tot, el terme municipal d’Olius envolta Solsona d’una manera ben estranya. Curiosament, però, si pretens buscar la població que li dona nom, et trobaràs que només hi ha l’església, el cementiri i un parell de masos. L’ajuntament, la parròquia així com la major part de la població és al Pi de Sant Just, una urbanització creada a finals dels anys seixanta del segle XX a banda i banda de la carretera que mena a Solsona.

Història moguda

Tot i que habitat des dels temps dels trumfos -patates en el vocabulari del Solsonès- per ibers, romans i probablement, àrabs, les primeres notícies per escrit daten del segle X, quan al monestir de Sant Esteve s’instal·là una comunitat religiosa. Al castell, l’edifici del costat actualment conegut com la Torreta, hi feien estades els comtes d’Urgell. Al llarg dels segles se succeïren diversos fets, guerres i epidèmies. Fins a arribar a un segle XIX ple de conflictes bèl·lics i l’epidèmia de la fil·loxera que acabà d’arruïnar l’economia del municipi, motivant la marxa de la població cap a àrees industrialitzades.

Nou espai pels difunts

Sembla que, quan finalitzava el segle XX, el cementiri d’Olius estava prou deteriorat i el veïnat reclamà un de nou. Dit i fet, el rector de la parròquia obrí una subscripció popular per costejar les despeses. El bisbe de Solsona, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer se sumà a la causa i afluixà la mosca, col·laborant amb una important suma. Segurament has escoltat més d’una vegada el nom d’aquest bisbe aplicat a algun carrer, però saps qui va ser?

Del bisbat a l’exili

Nascut a Cambrils el 1868, Vidal i Barraquer, volia fer-se jesuïta, però finalment estudià la carrera de Dret. Més tard, al seminari de Tarragona faria estudis eclesiàstics i seria ordenat sacerdot. De mica en mica aniria obtenint altres càrrecs fins a ser consagrat bisbe de Solsona i posteriorment, arquebisbe de Tarragona i cardenal. Durant la dictadura de Primo de Rivera defensà la separació entre església i estat, mantenint el català com a llengua de predicació. Apressat durant la Guerra Civil, fou alliberat i hagué de marxar a l’estranger. Com que no donà suport al general Franco, restà a l’exili fins a la mort.

Hereu de grans mestres

Doncs bé, el bisbe de Solsona encarregà a Bernardí Martorell l’execució del nou cementiri modernista d’Olius. Tot i rebre la influència de Gaudí i de Domènech i Montaner, l’obra d’aquest arquitecte barceloní nascut el 1877 basculà entre el modernisme i l’historicisme (aquell moviment que pretenia recuperar estils del passat).

Fill i net d’industrials tèxtils, Bernardí Martorell -que en realitat es deia senzillament Bernardí Lluís Gonzaga Francesc de Paula Martorell Puig-, compartia nom i parentesc amb el bisbe de Solsona, de qui rebé diversos encàrrecs. De petit tingué una salut de pena i estigué internat en un sanatori. Estudià arquitectura, treballà al costat d’Antoni Gaudí i viatjà molt, primer al costat del seu pare i després sol o amb amistats.

El xicot sembla que ho feia prou bé i projectà nombrosos edificis religiosos, com el convent Valldonzella o el de les Teresianes a Barcelona, entre molts altres, on demostrà la seva mestria amb el maó vist, així com l’aplicació dels arcs parabòlics i catenaris, que són els que utilitzava Gaudí i que permeten suportar molt més pes que els arcs de les catedrals gòtiques.

Reposar en la natura

Quan el 1915 Vidal i Barraquer li encarregà el projecte del cementiri modernista d’Olius, Bernardí trià una petita elevació del terreny i, tot respectant l’entorn, edificà una obra única i singular. Les tombes i els panteons se situaren aprofitant les roques caigudes que hi ha qui assegura que són el símbol de la mort. En canvi, les alzines que creixen entre elles, amb les fulles sempre verdes, expressen la vida.

Els elements modelats empren pedra picada de l’entorn, com l’arc parabòlic de la portalada i el pinacle coronat amb una creu volumètrica, simbolitzant la resurrecció, que recorden molt a l’obra gaudiniana. La creu tridimensional està formada per sis eixos que assenyalen totes les direccions, abastant el món sencer. El centre correspondria al mític nombre set, símbol del nou naixement i és l’eix principal que sosté la creu assenyalant la direcció a dalt i a baix (cel i terra).

Simbolisme funerari

Les roques i uns trams de mur de pedra seca tanquen el cementiri modernista d’Olius. Diverses tombes només mostren una creu rebaixada a la mateixa roca. En alguns casos et preguntes, on s’ha fet realment l’enterrament? Perquè l’estret espai que hi ha per passar sembla insuficient per col·locar cap cos.

Uns pocs detalls de ferro acaben de donar el toc humà, com la cadena amb uns bocs que simbolitzen el sacrifici o els poms amb forma de nus. A nombroses cultures el nus simbolitza generalment un lligam. Concretament, si el trobem en un recinte funerari cristià, pot representar la unió amb Déu.

Cap escultura distorsiona el conjunt. De fet, d’entre els pocs elements que podem dir escultòrics, crida l’atenció el que té forma de tronc. El relat bíblic diu que “un rebrot naixerà de la soca de Jessè” (Is 11,1), profecia que s’interpreta com l’anunci del naixement de Jesús. Així mateix, segons diversos salms, el tronc fa esment a la rectitud de l’ésser humà.

La mort de la mort

Cal parar atenció a mil detalls que passen desapercebuts. Per exemple, a la tomba d’un rector hi ha una estela discoidal, a l’estil de les que antigament s’utilitzaven en llocs tan dispars com la Conca de Barberà, el País Basc o Armènia. En aquest cas, duu una inscripció en llatí que sembla un embarbussament: “Mors mortis morti mortem morte dedit“. La traducció aproximada seria: la mort de la mort, amb la mort va donar mort a la mort. 

En realitat, la frase és un pèl més llarga, de manera que s’entén millor i diu -més o menys- que “si la mort no hagués matat a la mort, la porta del cel se’ns hauria tancat“. Tot i que documentada molt abans, aquesta frase apareix al llibre “Florilegium latinum sive hortus proverbiorum phrasium” escrit per Juan de Lama i imprès el 1793.

El paradís té dos arbres

Així mateix, hi ha una creu entre dos petits pinacles que representen sengles xiprers, arbre que també creix dins del recinte. La peculiaritat de conservar la fulla, de tenir una olor aromàtica, de viure molts anys, segles fins i tot, de créixer tan vertical i de tenir una fusta pràcticament incorruptible, han servit per atorgar-li nombroses metàfores.

El simbolisme del xiprer també té a veure amb la immortalitat i la resurrecció, raó per la qual el trobem en indrets sagrats, com esglésies i cementiris. La verticalitat simbolitza el camí que han de seguir les ànimes dels difunts.

Segons el relat bíblic, al Jardí de l’Edèn hi ha dos arbres. D’una banda, tenim l’arbre de la vida (eterna), que un àngel custodiava amb una espasa de foc. De l’altra banda hi havia l’arbre del coneixement del bé i del mal. Menjar el fruit d’aquest segon arbre suposava doble pecat: de desobediència, ja que Déu havia ordenat no menjar-ne, i de supèrbia per voler emular Déu sabent tant com Ell.

Original sí. Però, pràctic?

Finalment, el pas s’estreteix i es fa més dificultós a mesura que s’enfila fins als panteons superiors destinats als rectors del municipi. Altra vegada et preguntes, com arriben fins aquí les persones grans que volen visitar els seus difunts. Malgrat que en temps recents s’ha fet una rampa per accedir al recinte, encara hi ha racons que són de mal arribar.

Ja et pots imaginar que el cementiri modernista d’Olius no va ser de grat de la feligresia, que només volia un espai on enterrar, amb una porta, nínxols i poc més. No obstant això, amb el temps sembla que ho acceptaren i de fet, les ampliacions dutes a terme durant els anys seixanta del segle XX s’adaptaren de manera que no desentonen dins el conjunt.

El poeta

Per acabar, vull aclarir que el títol d’aquest article està extret del poema del barceloní Josep Maria de Sagarra:

I per això quan el repòs arriba
i la son dins les venes se m’esmuny
i quan la nit de la paraula em priva
i tot el que viu sembla que sigui lluny.

Voldria recollir dintre dels braços
com un pom de violes els moments
les rialles, els plors, els crits i els passos
que foren llum voltant els pensaments.

De ben jove, Sagarra mostrà la seva inclinació per la lectura d’autors clàssics i per escriure poesia, guanyant diversos premis. Influenciat pel modernisme i amb molta cura pel llenguatge, també conreà el teatre, la novel·la i fins i tot, escriví lletres per ser musicades i poemes satírics.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: veure el mapa

Saber més

• Olius: olius.cat
• Vidal i Barraquer: enciclopedia.cat
• L’arquitecte Bernardí Martorell i Puig (1877-1937), per Joan Bassegoda
• El cementiri: funeralnatural.net – vptmod.blogspot.com – invarquit.cultura.gencat.cat
• Florilegium latinum sive hortus…, per Juan de Lama
• Els valors cristians dels arbres, per Josep Gordi i Serrat

Què veure a prop

• Monument als emboscats de Solsona
• Roc de les esquelles de Solsona