L’edifici de l’editorial Gustau Gili de Barcelona.
T’has preguntat mai com és que, en general i amb notables excepcions, hem acabat vivint en blocs lletjos, impersonals, petits i poc pràctics? Mirant els espantosos edificis dels anys setanta, vuitanta i noranta del segle XX -i també els actuals-, tinc seriosos dubtes de com i a qui s’encarreguen els projectes. Qui no va per guanyar premis, sembla que només es dedica a fer pela projectant blocs a tort i a dret a quin més oblidable. Suposo que una part important de la culpa recau en els ajustats pressupostos destinats que obliguen a contractar arquitectes de baix nivell. Torno a repetir que, evidentment, hi ha qui fa bé la seva feina, però tristament, sembla que és més notòria la mala execució. Com a exemple podria posar el pis que acabo d’estrenar en un bloc de nova construcció que sembla haver estat tret d’un catàleg de despropòsits.
Però millor deixar de banda aquestes opinions meves tan personals i probablement no compartides per tothom. Fins als anys vint del segle XX les persones amb el títol -o no- d’arquitectura prenien, d’una manera o altra, referències d’estils passats. Neoclàssic -el nom ja ho diu-, modernisme, noucentisme i moltes altres variants que tenien com a model el romànic, el gòtic, el renaixentista, el barroc o, com l’eclecticisme, tots alhora. Però de nou, d’allò que puguem dir que és nou i mai vist fins a aquell moment, em sap greu, però res de res.
Bé, ràpid i a bon preu
En primer lloc, voldria dir que les guerres no porten mai res de bo. Tot i això, els conflictes bèl·lics fan espavilar l’enginy en molts aspectes. Després de la Primera Guerra Mundial -1918- ens bolcàrem en la industrialització i la mecanització. Calia anar per feina i que les coses fossin pràctiques, econòmiques i ràpides de produir. S’havien d’aixecar un munt edificis destruïts durant la contesa, amb moltes plantes per encabir gent que s’havia quedat sense sostre i, no cal dir-ho, amb una important reducció de costos. Així doncs, per reconstruir les ciutats s’utilitzaren materials produïts en sèrie i noves tecnologies constructives.
Com que sempre ens agrada posar etiquetes a tot, aquesta nova manera de construir es nomenà Estil Internacional” Per què? Doncs per la raó de què molts governs optaren per aquesta solució. Aviat sorgiren arquitectes que donaren, cadascú amb la seva manera de fer, els trets comuns que identificarien aquest estil.
Volums asimètrics però ordenats, rebuig a la decoració sense motiu i llum, molta llum. És així com sorgí un estil nou, una manera de construir inèdita fins a aquell moment. I és d’aquesta manera com, de la mà d’arquitectes com Le Corbusier (suís), Mies van der Rohe i Walter Gropius (ambdós alemanys) es projectaren estructures que, encara ara ens semblen modernes. Per exemple, el pavelló alemany a la Fira de Barcelona.
Aires de modernitat
A Catalunya no ens vam quedar enrere i també vam tenir noms destacats, com Josep Lluís Sert amb el Pavelló de la República i Sixt Illescas amb la Casa Bloc, entre altres. Tot s’ha de dir que aquí ens estimem més parlar de Racionalisme i no pas d’Estil Internacional. Però tant és, ja que vingué la Guerra Civil i adeu a les modernitats.
A continuació, nous arquitectes i altres que ja havien viscut temps millors, cansats d’aquest retrocés carrincló, decidiren agrupar-se per tal de plantar cara a l’estil grandiloqüent i passat de moda imposat pel nou règim. I formaren el Grup R. D’on ve la R? D’una banda, he llegit que va ser fruit de la improvisació i no té cap significat. De l’altra banda, hi ha qui assegura que vol dir “Renovació i Recuperació cultural i arquitectònica”. Tot pot ser.
Doncs bé, aquest Grup R el formaren inicialment Oriol Bohigas, Coderch i Joaquim Gili, entre altres. Precisament és del darrer de qui et vull parlar, perquè fou un dels autors de l’edifici de l’editorial Gustau Gili de Barcelona. Però abans cal parlar d’aquesta històrica empresa.
Llinatge d’impressors
Nascut el 1868, el lleidatà Gustau Gili fundà el 1902 a Barcelona una editorial especialitzada en llibres religiosos i més tard publicà traduccions de literatura estrangera. Tanmateix, l’èxit vindria amb les edicions de manuals tècnics de mecànica, construcció, anatomia i ramaderia, per posar només uns exemples.
A més, fou un actiu promotor de literatura a països hispanoparlants. En morir, el succeí el seu fill qui, naturalment, es deia igual que el pare i, sense deixar la tasca del seu predecessor, afegí l’edició de llibres d’art. Finalment, el net -que ja pots endevinar que duia el mateix nom i cognom- orientà l’empresa cap a la producció de llibres especialitzats en arquitectura, fotografia i disseny. Actualment, malgrat l’esperit catalanista del fundador, qui formà part de la Lliga Regionalista i fundà l’Institut Català de les Arts del Llibre, l’empresa, bolcada a països de parla castellana, no sembla tenir un sol llibre en català.
Un autor
El cas és que el 1954, l’empresa encarregà als arquitectes Joaquim Gili i Morós i Francesc Bassó i Birulés, el projecte d’una nova seu al pati interior d’una illa de l’Eixample barceloní. Ah, no ho he dit, però en Joaquim era nebot del fundador de l’editorial, així que tot quedava a casa. Nascut el 1916 a Barcelona, Gili es titulà trenta anys després. Fou coautor de diversos edificis per a instituts a Móra d’Ebre, Amposta i Sabiñánigo, així com blocs i habitatges unifamiliars.
En aquell moment, l’agosarat i futurista edifici, va merèixer el reconeixement públic, pel qual rebé el 1961, el premi del Foment de les Arts Decoratives. Creada el 1903, aquesta associació organitza tot un seguit de premis dirigits a professionals de les diverses disciplines del disseny. Per cert, el mateix any que fou premiat, es dissolia el Grup R, una dècada després d’aportar nous aires a l’arquitectura d’aquest país.
L’altre autor
Francesc Bassó i Birulés va néixer a Girona i també fou membre del Grup R, a més d’altres càrrecs en diverses entitats d’arquitectura. Tot i que el prestigi li va venir precisament per l’edifici de l’editorial Gustau Gili, com a especialista en el càlcul del formigó, també prengué part en el nou estadi del F.C. Barcelona. No obstant això, arribats els anys setanta, la producció va prendre un camí certament discutible -opinió meva molt personal-. Com a exemples, pots buscar a les xarxes els edificis d’El Corte Inglés de Saragossa i Oviedo. Malgrat la importància d’aquest arquitecte, circula molt poca informació sobre la seva vida i obra.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: Rosselló, 87. Barcelona
Saber més
- Estil internacional: enciclopedia.cat
- Arquitectura funcional o racionalista: profeanacob.wordpress.com
- Francesc Bassó: aceweb.cat – arquitecturadeasturias.com – epdlp.com
- FAD: fad.cat
- Grup R: arquitecturacatalana.cat – arqxarq.es – arquine.com
- Edifici de l’editorial: arquitecturacatalana.cat
- Gustau Gili i Roig: dbe.rah.es – wikiwand.com
- Editorial Gustavo Gili: editorialgg.com
- Joaquim Gili, in memoriam, per Josep E. Hernández-Cros
- Orígenes y primeros pasos de la editorial Gustavo Gili, per Philippe Castellano
- La sede de la editorial Gustavo Gili (1954-1960), per Ignasi de Solà-Morales
El vaig poder visitar recentment. La fascinació de la modernitat d’un altre temps. Una entrada força interessant.
Gràcies! Malgrat la situació política d’aquell temps, s’aconseguiren obres que encara ara sorprenen per la seva actualitat.