Tren de vida

Itinerari per conèixer la vinculació entre Mataró i el tren.

No et sol passar que, com més pressa et corre, amb més retard arriba el tren? Per no parlar de les avaries i incidències amb què sovint ensopega aquest transport i llavors sí que et pots acomiadar d’arribar a temps a la feina o a sopar. Quan parlem de tren és habitual pensar en un enginy que es va desenvolupar amb la revolució industrial del segle XIX. Però la història comença molt abans, aproximadament fa uns vint-i-sis segles. Anem a veure-ho!

Els antecedents

L’istme de Corint sempre ha estat un parany pel transport marítim. Al segle IV abans de la nostra era se les van empescar per transportar les embarcacions que els esclaus empenyien al llarg d’unes ranures excavades a la roca. No es pot dir que fossin unes vies, però la idea ja hi era.

Fem un salt en el temps i ens plantem a Àustria. Al segle XVI apareix la descripció d’un funicular que pujava fins a un castell. Accionat per tracció animal o humana, era arrossegat amb una corda a través d’uns carrils de fusta. Actualment, segueix en funcionament, només que més tecnificat. Cent anys més tard, els carrils de fusta s’utilitzaven a les mines per traslladar el mineral en unes vagonetes. I és així com el 1810 apareix el primer tramvia a l’estat americà de Pennsilvània.

Això no obstant, el primer transport que es pot considerar com a ferrocarril, data el 1768. La invenció del motor de vapor va permetre crear locomotores més funcionals. La primera a arrossegar vagons pel transport públic es va crear a Anglaterra el 1825. A partir d’aquí, l’ús del ferrocarril es va estendre per tot el món.

Amb això al cap ens n’anem a Cuba. Apa!

Transport colonial

És l’any 1833 i ens trobem a l’Havana. L’armador mataroní Miquel Biada i Bunyol feia un temps que havia arribat, després d’una llarga estada a Veneçuela on mercadejava amb el seu vaixell. A l’illa caribenya ja l’havien precedit dos germans seus i en poc temps s’havia fet un lloc en el comerç d’importació i exportació.

Aquell va ser un any dolent i bo. D’una banda, una epidèmia de còlera que assolà l’illa s’endugué també l’esposa i dos fills de Biada. De l’altra banda, l’empresari formà part d’una comissió per tal de construir una línia de ferrocarril entre l’Havana i Güines. Aquella àrea, a cinquanta quilòmetres de la capital, era una gran productora de sucre.

Cal aclarir que Biada era partidari de vell model de domini colonial espanyol. No consta que trafiqués amb el comerç d’esclaus, però sí que defensava el sistema basat en l’explotació de mà obrera esclava. Quatre anys després -1837- s’inaugurava el primer tram de la línia, que passà a ser el primer ferrocarril d’Hispanoamèrica. Va ser en aquell moment que se li acudí la idea de promoure una línia per tal d’unir Barcelona amb Mataró, la seva ciutat natal.

Un somni fet realitat

Poc temps després, Biada tornava a Barcelona, on obriria una empresa de comerç, invertint en diversos negocis. Explicà la idea del ferrocarril a possibles accionistes, però la revolució industrial encara no havia arribat a casa nostra i ningú es mostrà atret pel projecte. Fins que obtingué l’atenció del capital anglès i, d’aquesta manera, el capital català també s’involucrà. Però tirar endavant un projecte tan innovador no va estar exempt d’entrebancs.

Permisos, tecnologia, concessions, materials… Tots els tràmits i gestions van resultar llargs i complicats, sense comptar amb les accions vandàliques dels nombrosos detractors. Però l’entusiasme i les negociacions de Miquel Biada van superar recels. Aconseguint que els accionistes afluixessin la mosca, va posar l’opinió pública a favor del ferrocarril.

Biada s’ocupava personalment de vigilar que no es fessin sabotatges en la línia en construcció. A causa d’això, el 1847 va contraure una pneumònia que li impedí veure com pocs mesos després s’inaugurava el primer ferrocarril de la península. Havien passat deu anys des de la inauguració del tren de Cuba.

La zona zero

El tren va revolucionar la vida de Mataró. Prova d’això són els nombrosos records que la ciutat guarda d’aquell esdeveniment. Ara et proposo seguir l’empremta que va deixar aquell primer ferrocarril. Si el camí et sembla massa llarg, pots fer la primera part a peu i anar als punts més allunyats amb vehicle o transport públic.

En primer lloc, ens situem davant l’estació de tren. No és l’original. Aquesta es va construir el 1905. La primera va sobreviure fins al 1957, quan la carretera N-2 que passava pel centre de la ciutat es va traslladar més al litoral. Actualment, només queda una placa que ho recorda a pocs metres d’aquí. 

Records commemoratius

A l’estació actual hi ha un parell de plaques commemoratives. La més antiga, pulcrament esculpida, es col·locà el 1910 per recordar la inauguració “del primer ferro-carril de España”. Duu una signatura que no he estat capaç de desxifrar.

La segona, més asèptica, fou posada durant el XXXVI congrès d’Amics del Ferrocarrils, amb motiu del 150è aniversari de l’arribada del tren. Apareix el logotip de la F.C.A.F, és a dir, la Federació Catalana d’Amics del Ferrocarril, una entitat que fomenta la presència del ferrocarril a la societat, preparant i coordinant activitats amb diverses associacions.

Divinitat viatgera

A continuació, travessa la carretera per contemplar el monument dedicat a Miquel Biada. El 1948, durant la celebració del centenari del primer tren de la península, s’encarregà a Joaquim Ros i Bofarull una escultura commemorativa.

Nascut a Barcelona el 1906, ja de ben petit Ros se la passava fent figuretes amb el fang d’una vinya propera. De més gran va estudiar diverses disciplines artístiques amb grans mestres, com Pau Gargallo, de qui aprendria escultura. Amb la primera dictadura marxà a París.

La segona dictadura el va inhabilitar com a professor i li tocà atendre nombrosos encàrrecs d’imatgeria religiosa, ja que molta obra havia estat malmesa durant la guerra. Per la basílica de Mataró va fer un interessant conjunt escultòric. També executà altres escultures civils, amb la seva especial sensibilitat noucentista. A més, va treballar diverses disciplines, com joieria, pintura, gravat i ceràmica.

El monument representa Hermes, el déu mitològic protector del comerç, dels negocis i de les persones que viatgen. La figura fa equilibris damunt d’una roda de tren que llisca per un raïl. En una mà sosté un caduceu, símbol d’aquesta divinitat. A l’altra mà hi ha una oreneta, representant el viatge.

Transport ferroviari

Continuem descobrint la vinculació de Mataró i el tren. Ara puja fins al Camí Ral, històrica via d’entrada a la ciutat per la qual durant molts anys va passar la caòtica carretera nacional. Aquí hi ha una benzinera amb un interessant mosaic de Joan Rifà i Benet, que és tot un homenatge a aquell primer ferrocarril. Malgrat haver estat fet per un gran artista, l’obra sembla invisible per a tothom, especialment pels mataronins.

Nascut el 1926 a Torelló, durant els anys cinquanta va fer decoracions murals a diverses esglésies, principalment d’Osona. Aviat s’interessà per la ceràmica on la temàtica era més abstracta que a la pintura de cavallet. A Barcelona i rodalia va deixar destacats exemples de murals ceràmics que signava com a Silicor J. Rifà. Als anys setanta, l’estil pictòric va virar cap a un contingut oníric i sobrenatural, fins i tot provocatiu. Aquesta acolorida obra de la benzinera va ser feta el 1974. En ella es veu una màquina de vapor arrossegant un vagó carregat amb un cotxe de principi del segle XX.

Art a les parets

Ara ves per la ronda de la República fins al carrer Miquel Biada, dedicat al protagonista d’aquesta història entre Mataró i el tren. A pocs metres de la cantonada, un altíssim esgrafiat mostra uns personatges vestits d’època acomiadant -o donant la benvinguda- a aquella primera màquina de vapor. L’obra, com tantes altres que hi ha a Mataró, va ser feta per Santi Estrany i Castany. En el moment d’escriure això, l’esgrafiat clama per una restauració i perquè li treguin un pal de llum del davant.

Aquest mataroní nascut el 1923, va ser un artista polifacètic. És a dir, que a més de fer esgrafiats, també pintava, dibuixava, feia fotografia, dissenyava un cartell o un exlibris o bé es dedicava a la docència. Per si vols veure un altre exemple del mateix artista i relacionat amb el tema, arriba’t fins a l’institut Miquel Biada. L’esgrafiat de la façana fa esment a les diverses àrees d’ensenyament del centre.

Oblidant l’inici

Continuem visitant indrets relacionats amb Mataró i el tren. Per això, des d’aquí pren l’avinguda i ves fins al carrer d’Argentona. Al número vint-i-set hi ha una placa que recorda que en aquest indret va néixer Miquel Biada el 1789. Era fill d’un mestre de cases i la seva era una família nombrosa. Tenia dinou anys quan visqué els atacs de les tropes franceses durant la primavera del 1808. Al cap de poc marxaria cap a Amèrica a fer fortuna, com tants altres catalans.

Malgrat el valor simbòlic, el 2003 l’edifici, que no estava protegit per cap pla, va ser enderrocat per construir-ne un de nou. Resulta ben curiós que l’únic element que sí que estava protegit era la placa on deia que aquí havia nascut Biada. I més curiós resulta que al nou edifici no es va col·locar la placa original, sinó una altra molt més asèptica.

Com que aquí, a part de lamentar la pèrdua, no hi ha res més a fer, millor toca el dos i acosta’t a la Riera.

Personatge il·lustre

Baixant uns metres hi ha l’edifici consistorial. En cas que facis una de les interessants rutes guiades que prepara l’oficina de turisme, podràs veure entre altres, la galeria de personatges il·lustres. En aquest espai hi ha retrats de gran format -la majoria, encara ara, són homes-. Un d’ells correspon a Miquel Biada i va ser pintat el 1923. Cal afinar bé la vista per constatar que està fullejant un llibre on es representa el seu projecte ferroviari.

L’obra es deu a Rafael Estrany i Ros. Nascut a Mataró el 1884, va ser un artista polifacètic, ja que utilitzava tota mena de tècniques, com l’aiguafort, l’oli, l’aquarel·la o el dibuix. Fent estudis artístics coneixeria Joaquim Torres-García i Ismael Smith i, més tard, James Ensor, de qui rebria una important influència. Rebé diversos guardons per les seves exposicions. Gràcies a la seva intervenció, durant la Guerra Civil se salvà molt de patrimoni al Maresme. Acabat el conflicte, seria un dels impulsors per la creació del Museu Municipal de Mataró.

Tot i que sovint passen desapercebudes, observa les pintures que hi ha a les parets del vestíbul. Van ser fetes el 1955 pel mataroní Jordi Puiggalí i Clavell, escultor, dibuixant i aparellador, qui va dirigir l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona. Una d’aquestes pintures recorda un fet que t’explico a la següent parada.

Peça de museu

Precisament, a la plaça que hi ha darrere de l’Ajuntament es troba el Museu Municipal, conegut com a Can Serra. Paga la pena una detinguda visita. Però si ara no tens temps, ves directament a la segona planta per veure el relleu titulat “La benedicció del tren“. El vint-i-vuit d’octubre de 1848 s’inaugurava la primera línia. A l’estació de Barcelona va tenir lloc un acte inaugural. A l’estació del Masnou se’n va fer un altre. 

Però el més important va ser el de Mataró. Hi eren presents les autoritats de la ciutat de principi i fi de trajecte. A més, el bisbe de Barcelona, juntament amb el de Puerto Rico va oficiar la cerimònia de benedicció. L’obra va ser encomanada el 1891 a Francesc Pagès i Serratosa, escultor eclèctic qui ja tenia la mà trencada amb obres similars. A partir d’aquesta peça de guix es va fer el relleu que llueix a la façana del Palau de Justícia de Barcelona, juntament amb els d’altres artistes. Això sí, coses de l’època, a l’obra no apareix una sola dona.

Dins una vitrina del museu hi ha diverses medalles commemoratives sobre Mataró i el tren, com la que s’edità pel centenari del gran esdeveniment. Al voltant, una frase grandiloqüent en llatí fa esment dels dominis hispànics que l’incansable Biada ajudà a engrandir.

Petits detalls

Des d’aquí, acosta’t a la plaça de Santa Maria. Davant de la basílica hi ha un habitatge del segle XIX conegut com a Ca na Irene Rovira. Desconec qui fou aquesta senyora i tampoc qui va ser l’arquitecte que projectà l’edifici. Però para atenció al pom de la porta. Veuràs una màquina de tren! Això et demostra el gran impacte que va tenir el ferrocarril en aquesta ciutat.

A la porta de l’escola

Si et ve de gust caminar, segueix Riera amunt i continua per l’avinguda del Corregiment. Cas contrari, desplaça’t amb el vehicle. Tant si hi vas d’una manera com de l’altra, atura’t a la porta de l’escola Cirera i mira pel portal (si està obert, entra). A la façana hi ha una escultura de ferro on es representen dos elements molt peculiars de la història de la ciutat. Un, no cal dir-ho, és la locomotora “Mataró”, la primera de la península moguda amb vapor. Va estar en servei fins al 1870.

L’altre és la Coca de Mataró, un exvot en forma de vaixell medieval que prové de l’ermita de Sant Simó i, mira tu per on, ara el tenen a Rotterdam. L’escultura va ser feta el 1967 per Josep Maria Rovira i Brull. Nascut a Barcelona el 1926, Rovira-Brull s’establí a Mataró on va tenir una activa vida creativa.

Aquest artista polifacètic tingué bona mà pel disseny gràfic, l’escultura i la il·lustració, camp on expressà la seva crítica social. Un dels temes més recurrents en la seva obra és el tren, que va representar en diverses ocasions, tant en pintura com en escultura. Ja en plena maduresa va crear la coneguda escultura Laia l’Arquera.

La fi de tot plegat

Per acabar aquest itinerari sobre Mataró i el tren, res més adient que fer-ho davant del sepulcre de Miquel Biada. Esgotat de la feina i de les adversitats, el 1847 l’impulsor del ferrocarril emmalaltí, morint el dos d’abril de 1848, pocs mesos abans de ser inaugurada la línia. Fou sebollit al cementiri dels Caputxins de Mataró amb l’assistència de nombroses personalitats. Però el recinte estava en obres i l’home va haver d’esperar nou anys fins a poder ser enterrat al seu panteó neogòtic.

Un gran nan

El 1998, coincidint amb el 150è aniversari del primer ferrocarril, la revista Capgròs encarregà al ninotaire Sergio Laniado la figura d’un nan amb el rostre de Miquel Biada. Procedent de l’Argentina, Laniado arribà a Mataró a principis del segle XXI. Entrà com a ajudant de Nona, un rellevant ninotaire mataroní amb qui aprengué a modelar un munt de figures festives de tota mena. Temps després s’establí pel seu compte obrint una botiga on, a més de gegants ven també figuretes de mida reduïda.

El nan Biada no va començar amb bon peu. La família Robafaves no va veure amb bons ulls un nou personatge a la família el qual consideraven imposat pel Consistori. Com a càstig, no li permetien dormir amb la resta de familiars. De fet, fins i tot el dia d’avui, encara li toca ballar a part, juntament amb altres nans nouvinguts. I és que això de les figures festives de vegades té el seu punt friqui.

I fins aquí, aquest itinerari per conèixer la vinculació entre Mataró i el tren. Ja em diràs què t’ha semblat.

Però hi manca quelcom

Tal com comenta Pep Molsosa al seu blog “Fem la Mataró entre tots“, resulta ben estrany que aquesta ciutat no tingui un monument explícit a aquella primera màquina de tren. Per aquest motiu, proposa fer una rèplica, com han fet per exemple, Blanes o Sant Feliu de Guíxols i col·locar-la en un indret significatiu. Qui recollirà el guant?

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Itinerari: veure el mapa

Saber més

• Ferrocarril: wikiwand.com
• Miquel Biada: dbe.rah.es – wikiwand.com
• L’antiga estació de Mataró: biada.com
• L’escultor Joaquim Ros i Bofarull, per N. Guanyabens
• Monument a Miquel Biada: culturamataro.cat
• Mural Joan Rifà: rondaller.cat
• Casa natal de Biada: totmataro.cat
• Obres de Rafael Estrany i Ros: trianarts.com
• Valoració del Rafael Estrany creador, per F. Fontbona
• La benedicció del tren: culturamataro.cat
• Ca n’Irene Rovira: invarquit.cultura.gencat.cat
• La locomotora Mataró: biada.com
• Locomotora Mataró i Coca: culturamataro.cat
• Sergio Laniado: tvmataro.cat
• El nan Biada: capgros.com