Algunes curiositats de Sant Cebrià de Vallalta (Maresme).
Com deia l’escriptor barceloní Pere Corominas i Montanya, en la novel·la “En Tomàs de Bajalta”: “si encara no has estat mai a Sant Cebrià de Vallalta…, ves-hi i sabràs donar raó d’una vall tranquil·la, closa com la cassoleta d’una mà, clapejada d’ombres i encatifada de suaus anhels i de verdura“. La visió actual queda desvirtuada per les construccions sense interès i la descontrolada proliferació d’urbanitzacions. No obstant això, el municipi conserva una història pròpia i algun descobriment que altre. L’anem a veure?
Nomenclàtor variat
En primer lloc, si dones una ullada al plànol del municipi, veuràs que alguns dels carrers més antics conserven el nom popular amb què probablement eren coneguts des de temps pretèrits. Per exemple, hi ha el carrer Centre, de la Font, de l’Església, Esplanada, Muntanya i Migdia.
A principi del segle XIX, els carrers no tenien -ni aquí ni enlloc- nom oficial i molt menys, plaques retolades. Durant la invasió francesa, les tropes devien considerar que això de no saber què coi estaven conquerint, era un bon embolic. Al cap i a la fi, al seu país ja feia un temps que havien posat fil a l’agulla per disposar d’una llista de carrers. Durant el temps que va durar l’ocupació, començaren a elaborar una llista dels noms de les vies a partir de la tradició oral. El 1842, prop de trenta anys després que marxessin les tropes franceses, Barcelona començava a retolar els seus carrers. Poc després ho feia la resta de poblacions.
Personalitats catalanes
Els altres carrers del nucli antic -no entro amb els de les urbanitzacions- estan dedicats a les masies del municipi -can Matas, can Met Vicens, can Coris- i personatges catalans rellevants -Gaudí, Espriu, Martí i Pol, Ausiàs March-. Per exemple, Narcís Monturiol té carrer i plaça amb el seu nom on llueix una artística placa ceràmica signada per J. Oller C. de Figueres, de qui no he trobat ni així d’informació. Penso que l’artista va interpretar lliurement l’Ictíneo, ja que el dibuix no m’acaba de quadrar amb cap de les tres versions de submarí que va fer l’enginyer.
A part d’aquests, els únics personatges del santoral amb presència al nomenclàtor són Cosme i Damià, dels quals en parlaré més avall. Cebrià no apareix perquè ja té tota la població al seu nom.
Menció a part és el carrer dedicat a Emili Ciuró Jubert, un dels primers forasters arribat al municipi el 1937 cercant aires saludables per al seu fill. Acabada la Guerra Civil, la família tornà a Barcelona tot i que continuà vinculada amb la població, on edificaren una segona residència. Seria Ciuró qui iniciaria la transformació de la vila amb la construcció de diversos edificis i participant a més, en la creació d’una companyia per portar aigua corrent a la població.
Un poble amb nom de sant
Tot i que coneixem dos màrtirs amb el mateix nom, aquí es venera Cebrià de Cartago. Nascut al segle III en algun lloc del nord d’Àfrica, potser Cartago on se sap que va estudiar, Tasci Cecili Cebrià era fill de casa bona i distingida. Es pensa que el seu llinatge és d’ascendència berber. Era professor de retòrica, però quan tenia uns trenta-cinc anys es convertí al cristianisme. En una meteòrica carrera, fou escollit bisbe de Cartago. Poc després l’emperador suprimí la religió cristiana i començaren les persecucions. Cebrià fugí cames ajudeu-me, fet interpretat com a covardia.
La comunitat cristiana es dividí entre qui decidí desobeir l’edicte al preu que fos i els que es van sotmetre i abjuraren de la seva fe. Penedits, més tard demanaren tornar a ser readmesos per l’església, cosa que es va permetre. Cebrià va criticar-ho i es negà a donar-los l’absolució. Això provocà un cisma entre els partidaris de readmetre’ls i els que no. Ah, però heus ací que després de la mort de l’emperador, el bisbe tornà a casa, reafirmant la seva rigorositat. Aquesta no va ser l’única polèmica a la qual s’enfrontà Cebrià, però ho deixarem aquí.
Un nou emperador al tron promulgà un altre edicte condemnant el cristianisme. Resumint, apressaren el bisbe i li tallaren el cap. Cebrià és autor de diverses epístoles i tractats pastorals, tot i que no es consideren molt originals ni profunds. El culte a sant Cebrià arribà a Catalunya probablement cap al segle IV, després del d’altres sants d’origen africà, com Feliu o Cugat. A la vila de Sant Cebrià de Vallalta arribaria uns sis segles després.
Lloc de pregària
Del temple documentat al segle XI, quan formava part de l’extens vescomtat de Cabrera, sembla que tan sols resta la base del campanar. Al segle XVI es refé de bell nou i és, amb alguns petits canvis, l’edifici immaculadament blanc que pots veure actualment.
L’església es fortificà durant el segle XIX, probablement durant els inacabables conflictes carlins. Com a record perduren unes espitlleres a l’absis. La portalada renaixentista o a la romana com es deia en aquella època, mostra la imatge del sant titular i serví de model per a altres temples de la rodalia.
D’on sortien els diners? Doncs, d’una part dels pescadors, a qui el senyor bisbe els donà permís per pescar en diumenge i així contribuir amb les despeses. De l’altra part, els homes de la vila col·laboraren desinteressadament en les tasques de construcció.
Una tradició documentada al segle XVI tenia lloc el vuit de desembre, dia de la Immaculada Concepció i consistia a penjar a la volta de l’altar major una cinta amb neules sense enrotllar i cireres confitades. En acabar la celebració, la mainada es menjava les neules. Recentment, s’ha recuperat aquesta tradició decorant l’espai durant les festes nadalenques amb neules envasades -més higièniques- i també amb neules de cartolina pintades pels infants.
Treballs de camp
Sant Cebrià de Vallalta ha tingut una història bastant diferent de la d’altres poblacions del Maresme. La ubicació de les masies sembla que podria tenir alguna cosa a veure amb una situació estratègica per tal de garantir-ne la seguretat, més que per repartir els conreus. De fet, una bona part dels camps es deixaven sense sembrar per tal de veure de lluny l’arribada d’invasors.
Un d’aquests masos importants i estratègics, era can Gibert. En realitat es tracta de dos edificis: mas Solà i can Gibert, l’entrada dels quals és un gran portal neoclàssic. Documentat ja al segle XVI, encara conserva alguna llinda gòtica. En temps passats la seva importància venia del conreu dels camps. Tot i conservar el caràcter agrícola, les terres són conreades actualment per altres pagesos.
Fins aquí aquesta primera part aprenent històries i curiositats de Sant Cebrià de Vallalta. Al següent article t’explicaré històries de serps vanitoses, genocidis d’infidels i marquesos sense terra.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Saber més
- Pere Coromines: enciclopedia.cat
- Cebrià de Cartago: arxiuvilafant.home.blog
- El corpus epistolar de Cipriano de Cartago, per Ricard Salcedo
- Sant Cebrià de Vallalta: primers forasters, primers turistes, per Marta Colell
- El campanar: CEIP el Pi Gros
- Sant Cebrià de Vallalta: el creixement del nucli urbà, “Vall-alta”, Butlletí del Centre d’Estudis de Sant Cebrià, abril 2018, núm. 48
- Can Gibert / mas Solà: invarquit.cultura.gencat.cat
- Decoració amb neules i cireres: capgros.com
- Les garlandes de Nadal. Tradició a Sant Cebrià de Vallalta des del segle XVI, per Marta Colell i Anna Parera
Un delit de lectura. I les teves aquarel·les m’encanten!
Comentaris com el teu m’animen a continuar. Moltíssimes gràcies!