La casa dels Quatre Rius de Barcelona.
Si haguessis d’escollir només una cosa per representar cada un dels continents, què triaries? Un edifici? Una persona? Un animal? Una muntanya? Difícil, oi? Doncs mira tu per on que, segles enrere hi ha qui decidí identificar els continents a través dels seus rius. Una bona mostra la pots veure als esgrafiats que decoren la façana de la casa dels Quatre Rius de Barcelona.
Divinitats fluvials
Segons relata el mite cristià de la creació, Déu va posar un riu a l’Edèn. Aquest es ramificava en quatre rius amb noms que cadascú escriu amb lleugeres variacions (Gn 2, 10-14). Així doncs, tenim el Fison -o Pison-, que recorre un país on hi ha or; el Guihon -o Gihon-, el Tigris que passa per Assíria i l’Eufrates -Hidekel en les versions antigues-. El primer és l’únic que no ha estat localitzat físicament.
La cultura grega, amb una estesa de divinitats que Hesíode va intentar recollir en una complicada genealogia al segle VI a.n.e., també considerava que els rius eren déus als quals anomenava Oceànits. Però en tenien molts més que quatre, uns tres mil aproximadament. Ara ves i memoritza’ls tots. Generalment, els representaven com a ancians reclinats, amb una gerra més o menys inclinada segons el cabal. Així mateix, lluïen garlandes amb la vegetació del lloc i dues banyes si el riu es dividia en afluents.
Ampliant fronteres
Segles vingueren i segles passaren i la humanitat, com que sempre vol més del que necessita, es llençà a veure com era de gran el món. És així com entre els segles XV i XVII es descobriren nous continents. A la vella Europa començaren a arribar productes exòtics, persones de races desconegudes i mil històries fantàstiques -i fantasioses- sobre grans riqueses.
En aquella època trepidant, quan el territori del relat bíblic semblà quedar-se massa limitat, els quatre rius passaren a ser el Danubi, el Ganges, el Nil i el Riu de la Plata. Cada un d’ells representava les terres descobertes fins al moment: Europa, l’Índia, Àfrica i Amèrica. Però aquests corrents s’havien de personificar per tal que tothom els pogués identificar. I res millor que inspirar-se en les cultures clàssiques.
Quatre déus
És així com el 1615 Rubens els pintà com a divinitats d’allò més forçudes. El títol original és ‘Els quatre rius del Paradís’, tot i que inexplicablement aquí es coneix com ‘Els quatre Continents’, fet que no ha d’estranyar si tenim en compte les absurdes traduccions dels títols de pel·lícules. En aquesta obra conservada a Viena, el Danubi duu un rem, potser perquè era navegable. El Ganges té un tigre al costat i es repenja damunt una gerra. El Nil porta una corona d’espigues, simbolitzant la fertilitat de les terres que rega. Finalment, el Riu de la Plata pren una moneda amb la mà, probablement en al·lusió al mite d’El Dorado.
Seguidament, uns quaranta anys després, és a dir, el 1651, Bernini deixava tothom amb la boca oberta amb una espectacular font barroca a la plaça Navonna de Roma. La -mai més ben dita- faraònica obra, servia de base a la còpia romana d’un obelisc egipci. A la base, quatre gegantines escultures nues representaven -no cal dir-ho-, els quatre grans rius mitificats.
Com que va ser un encàrrec del papa Innocenci X, l’artista li plantà l’Esperit Sant al damunt en forma de colom. D’aquesta manera se simbolitzava el triomf de l’Església a les quatre parts conegudes del món. En aquesta ocasió, el Danubi està representat per l’escut dels Pamphili, família d’on provenia el papa. El Nil es cobreix el rostre com donant a entendre la foscor del seu naixement, ja que, fins i tot ara com ara ningú sap exactament on neix. El Riu de la Plata passa a tenir un bon sac curull de monedes. I ara és el Ganges qui té un rem, suggerint que és navegable.
Després de la perfecció
El quatre, tant per les persones enteses com per aquelles que cerquen misteris simbòlics on no n’hi ha, és un d’aquells nombres pels quals les Escriptures sagrades es deleixen. Així com el tres simbolitza la perfecció i la divinitat -per allò de la Trinitat-, el quatre, que ve tot just a continuació, fa esment a les obres creades. En resum, és el número del món. La Terra, dividida en quatre parts ens dona el nord i el sud, l’orient i l’occident. Joan, segurament després d’haver fumat ves a saber què, va veure quatre querubins d’allò més estranys, que després s’han identificat amb els quatre evangelistes. Per acabar amb aquest mític nombre, tenim -i tant que sí- els quatre rius del Paradís.
Amb tot això al cap, ens n’anem al barri Gòtic de Barcelona. Sí, aquell barri de cartó pedra que és com un parc temàtic per a turistes. A la minúscula plaça de la Verònica s’aixeca un edifici acuradament restaurat que li ha retornat l’esplendor de temps passats. Conegut com a casa dels Quatre Rius, actualment ha estat reconvertit en un hotel. Però la història d’aquest peculiar habitatge és llarga i es remunta a molt abans que tu i jo vinguéssim a aquest món.
Un solar, molts propietaris
Fins poc abans d’acabar el segle XVIII, el solar l’ocupaven tres cases amb el seu hortet i tot. Un tal Jaume Oliva les adquirí per tal de reformar-les. No havia acabat el segle que el solar passava a mans del matrimoni format per José Verdugo i Maria Manuela Quitxalla. El 1772 la nova propietària enderrocava els edificis i encarregava al mestre de cases Jaume Fàbregas aixecar-ne un de nou que ocuparia els tres solars i tindria façana a tres carrers. Però sembla que a la senyora les coses no li devien anar bé, així que no va pagar les obres i el constructor ho deixà sense acabar.
D’aquesta manera, la casa -a mitges- passà als hereus, de qui només em consta la filla Maria José Verdugo, qui vivia fora de la ciutat i estava casada amb Leopoldo de Gregorio. Aquest personatge italià mort a final del segle XVIII, potser et sonarà més si et dic que és conegut com a marquès d’Esquilache. Treballà a les ordres de Carles III, de qui fou home de confiança. Poc apreciat per la noblesa i el clero del moment, es guanyà, a més, l’enemistat de la població en dictar tot un seguit de mesures de control de la vestimenta, per tal d’evitar que la gent amagués armes dessota. Això motivà l’episodi conegut com a Motí d’Esquilache.
Llinatge reformador
Aquest matrimoni va vendre la propietat a l’adroguer Antoni Nadal i Casanovas. Para atenció al cognom, perquè és clau en aquesta història. El nou propietari continuà les obres contractant novament a Jaume Fàbregas. Fins al 1894, fou la residència de la família Nadal, qui encara van fer més reformes a l’immoble.
El 1895 l’habitatge passà a ser heretat per Lluís Sagnier i Nadal, qui decidí llogar les estances fent un munt de transformacions que desvirtuaren l’interior. En morir, l’edifici l’heretà el seu fill, l’arquitecte Enric Sagnier i Vilavecchia qui, com no podia ser d’altra manera, el reformà novament el 1900 i afegí un nou pis. Uns locals els llogaria el Foment de les Arts Decoratives i uns altres, l’Escola Massana, entitats que s’hi estarien fins al 1935. Posteriorment, encara hi hauria més i més reformes, de manera que l’edifici va quedar fet un nyap.
Decoració mural
Dit això, tornem enrere. Concretament cap al 1779 és quan l’immoble adquirí la fesomia que té actualment. Així mateix, els murs dels carrers d’Avinyó i de n’Arai es recobriren amb esgrafiats que, un cop restaurats recentment, podem tornar a contemplar. En aquell temps, aquesta mena d’acabats, a més d’embellir l’edifici sense un cost massa alt, permetia mostrar públicament la riquesa dels propietaris. Res se sap de la persona que els va fer i que tant podrien haver estat executats per un estucador com per un pintor o un esgrafiador.
Els esgrafiats de la façana del carrer de n’Arai representen gerros i diversos querubins jugant damunt de pedestals. Els del carrer d’Avinyó, en canvi, mostren un repertori molt més variat. Te’ls explico tot seguit.
Arts, ciències, rius i estacions
Al primer pis, que era la planta noble, hi ha plafons amb al·legories de les arts i les ciències, separades per més querubins. En primer lloc, començant per l’esquerra, tenim la geometria i l’astronomia, amb dues persones assegudes davant d’una taula on hi ha estris per escriure, un compàs i un globus terraqüi.
A continuació, entre la segona i la tercera finestra, hi ha la representació de la música amb un personatge que toca el violoncel, mentre un altre sosté un clarinet i una partitura. Seguidament, tenim la pintura amb un personatge fent un retrat i un altre estampant damunt una taula. A la darrera escena s’hi representa l’escultura o l’arquitectura, amb una figura dempeus amb un compàs i una altra que sembla estar escrivint. A terra hi ha plànols i un escaire.
A l’alçada del segon pis, els motius triats foren les divinitats fluvials. Concretament, el Danubi, el Nil, el Ganges i el Riu de la Plata. Com he comentata abans, cadascun simbolitza respectivament, Europa, Àfrica, Àsia i Amèrica. No obstant això, soc incapaç de dir qui és qui als esgrafiats de la casa dels Quatre Rius de Barcelona.
Més amunt, tot just abans de la remunta, hi ha quatre medallons. Tot i que no els he pogut visualitzar bé, m’arrisco a dir que possiblement són al·legories de les estacions. Així doncs, el primer de l’esquerra, amb pàmpols al cabell i raïm a la mà, seria la tardor. A la seva dreta, una senyora asseguda podria representar l’hivern. Després, la primavera personificada per una alegre figura envoltada de flors. En últim lloc, un senyor tallant blat amb una falç, representaria l’estiu.
Divinitats comparades
Resulta estrany que, ja des dels temps de les farinetes, se solen representar els déus dels rius com a personatges masculins barbuts i seminús. Generalment, estan reclinats i sostenen un corn de l’abundància, expressant la prosperitat que porten a la població. En canvi, a la casa dels Quatre Rius les figures tenen una retirada una mica andrògina i no llueixen barba. El corn ha estat substituït per alguna cosa que fa l’efecte que pot ser una petxina descomunal, element més propi de divinitats marines.
Phillips Galle, un dels més importants impressors i gravadors dels Països Baixos, va fer el 1586 una tirada de gravats representant semideus fluvials i marins. En la meva opinió, penso que és possible que l’artista dels esgrafiats s’hagués inspirat que aquelles imatges o bé en reproduccions posteriors fetes a partir dels gravats.
Carrers amb nom propi
Per acabar, faré un breu repàs als carrers i places que delimiten el solar de la casa dels Quatre Rius de Barcelona. Un és el carrer d’Avinyó. Molta gent pensa que es refereix a la ciutat francesa, però no. En aquest cas ens parla d’una família dels segles XIV i XV amb aquest cognom. Un dels descendents més coneguts és Lluís d’Avinyó, autor d’una ‘Història de Catalunya’. El carrer ha rebut diversos noms al llarg del temps, però el 1840 es canvià definitivament pel d’Avinyó.
El traçat d’aquesta via recorre una part del que havien estat les muralles de l’antiga Barcino. Fins al segle XIX era el lloc on vivien famílies burgeses i aristòcrates. Però tocaren el dos al districte de l’Eixample i el barri es degradà. Diuen que en aquest carrer hi havia un bordell que Picasso immortalitzà amb el quadre ‘Les senyoretes d’Avinyó’ que hi ha qui tradueix erròniament per Avignon, pensant que es refereix a aquella ciutat.
La casa dels Quatre Rius de Barcelona queda just enfront de la plaça de la Verònica. Diu la tradició que en una de les cases d’aquest espai es guardava l’escena del viacrucis que mostrava la dona coneguda com a Verònica. Segons l’evangeli apòcrif de Nicodem, és qui eixugà el rostre de Jesús amb un vel, el qual quedà imprès al teixit.
I pel darrere
El carreró lateral duu el nom de n’Arai. Se sap que ja es deia així des del segle XVI i correspon al cognom d’una família de la qual un descendent fou teixidor de llana i un altre, candeler. Aquest estret passatge aboca a la plaça dedicada a l’escriptor Georges Orwell. L’autor del llibre ‘Homenatge a Catalunya’ i de ‘La rebel·lió dels animals’ participà en la Guerra Civil al costat de les milícies internacionals. Fins als anys vuitanta del segle XX, aquesta plaça l’ocupava una illa de cases.
El carrer que hi havia al darrere de la casa dels Quatre Rius de Barcelona duia el nom de les Arenes. No confondre amb els carrers de Sant Pere de les Arenes ni amb el d’Arenes dels Canvis. Tanmateix, tots ells ens venen a dir que aquesta zona era el sorral d’un corrent d’aigua.
Apa, i amb això ja ho tenim tot dit sobre la teologia fluvial.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: carrer d’Avinyó, 30. Barcelona
Saber més
- Los ríos del paraíso: iconografía y valor sacro en el cristianismo, per Andrea Gómez
- Pintura: Els quatre rius del Paradís
- Los ríos del paraíso, per Juan Gil
- Font dels Quatre Rius: labellesa.cat – wikiwand.com
- Oceànits: wikiwand.com
- La Casa dels Quatre Rius, per Ferran Márquez i Daniel Rodríguez
- El nombre quatre: aguasvivas.cl
- Els déus-riu a l’antiguitat, per Andrea Gómez
- Divinitats fluvials romanes: seordelbiombo.blogspot.com
- Les persones propietàries: bcnlastcall.com
- Escriptura de la carta de pagament: monacodebacardi.com
- Carrer d’Avinyó: wikiwand.com
- Plaça de la Verònica: wikiwand.com
Per si de cas, he comprovat que ja era subscriptor. I, per si de cas, he entrat al bloc amb Google Chrome. Ha funcionat!
Salut i bona revetlla.
Moltes gràcies per les comprovacions. Sento molt els inconvenients. Cada vegada sorgeixen més problemes tècnics. Estic pensant que, com que aviat farà 10 anys del blog, el renovaré totalment, a veure si s’arregla tot. Però són diners invertits que no donen de menjar 😏.
Un altre apunt fantàstic. No sé què s’havia “fumat” el Joan, però d’imaginació molta! Gràcies per tots els detalls que descrius amb tanta gràcia. Per cert, follejo totes les teves entrades, però he sigut incapaç de posar un “m’agrada”. Premo sobre el requadre, però res de res; no hi ha manera que s’activi! És que m’agradaria molt fer -si més no- un m’agrada quan no tinc gaire temps d’escriure. Gràcies. Salut i natura.
Moltes gràcies pel teu comentari!
D’altra banda, és ben estrany el que comentes. He fet unes proves demanant a altres persones que també ho facin i no ha sorgit cap problema. L’única possibilitat que em ve al cap és que no et deixi si abans no t’has subscrit al meu blog. Actualment, pel tema de protecció de dades, tots els blogs estem obligats a posar un munt de paranys legals que només han portat a la pèrdua de seguidors 😥