El caganer a les rajoles d’oficis de la Casa Museu Santacana de Martorell.
Homonímia perillosa
Cal anar molt amb compte amb l’escatologia, ja que una mateixa paraula té dos significats ben diferents. Els grecs filaven més prim i tenien una paraula per a cada cosa. Tot s’ha de dir que en grec ambdues s’assemblen que no vegis, però per simplificar les diem igual i avall va. D’això se’n diu homonímia, és a dir, dues paraules amb significats diferents, però que s’escriuen igual, com banc, roba, costa o estrella.
Dins el cristianisme, l’escatologia es refereix a les coses darreres, com la mort, el judici i el destí de l’ànima. En canvi, la mateixa paraula també pot tenir a veure amb altres coses igualment finals, però més terrenals, com els excrements.
L’art de cagar
Des de ben antic l’acció tan humana de fer de ventre ha estat sovint representada a les arts. Hi ha esglésies on, sota les teulades, pots veure escultures d’allò més pintoresques i en postures poc ortodoxes. I ja et dic jo que la del senyor defecant és la menys provocativa. Però és a partir del segle XVI que els artistes, especialment els flamencs, es deleixen a pintar escenes populars, on, mira tu per on, sovint hi ha algú plantant un pi, orinant o vomitant. Tot molt escatològic.
Bosch i Brueghel el Vell en són dos bons exemples. Aquest darrer pintà el quadre ‘Refranys neerlandesos‘ on escenifica expressions com “cagar-se en el món” -menysprear- o “cagar pel mateix forat” -ser amics inseparables, que equival al nostre tan castís de “ser cul i merda“. Diuen que l’home ho feia com a rebel·lia contra les imposicions catòliques dels espanyols que ocupaven el seu país.
Saviesa popular
I ja que parlem de refranys, el català és ben pròdig en aquestes dites, on la mateixa paraula en les seves infinites variants, pot servir per cagar-se de por o donar consells saludables: Al mal de ventre, el cagar el tempera. Barrejar la femta amb el santoral també proporciona bones idees, com quan vas restret, que només has de resar: Sant Magí, Sant Maçà, tinc caguera i no puc cagar.
Si algú et fa una mala passada, les matèries fecals són d’allò més oportunes per cagar-te en la mare que el va parir, i tan frescos. En el cas que alguna cosa no ha sortit com era d’esperar és que l’has cagat. Quan surts de festa i vas begut, portes una merda. I si fas tard a la feina, sempre pots conduir a tota merda.
Amb el cul a l’aire
Sovint amb els seus característics blaus, la ceràmica de Delft contribuí a escampar a partir del segle XVII la imatge del caganer -i la d’altres oficis populars– pintat en rajoles. Generalment, el personatge que planta un cagalló sol ser un home que vesteix calces curtes, mitges i duu barret. Un bon exemple el pots veure a l’antiga cuina del monestir de Pedralbes. Un lloc insòlit per un motiu profà com aquest.
Les rajoles d’oficis catalanes també van trobar en aquella època un moment d’auge, representant treballs de molts gremis. Tot i no pertànyer a cap gremi, el caganer no se n’escapà de ser immortalitzat ensenyant el cul i amb la seva bonyiga.
Antecedents
Comenta l’escriptor i historiador Jordi Bilbeny que hi ha una gran similitud entre les figures del pessebre català i els petits altars domèstics de les cases romanes, coneguts com a lararis. En aquell temps, cada llar tenia el seu petit temple en miniatura amb figuretes que mostraven personatges i divinitats rellevants per la família. El cristianisme aprofità el benentès i reconvertí pel seu benefici aquelles representacions considerades paganes. Fins al segle XX no s’adonaren que els pessebres catalans eren plens de gent de camp i ràpidament van ser substituïts per individus jueus.
No obstant això, la figura més singular i tradicional del pessebre català és, sens dubte, el caganer. Ajupit en un racó, fa les seves necessitats fisiològiques, indecorosament aliè al trasbals celestial que té lloc ben a prop. L’especialista en antropologia social Roger Costa, apunta que sempre s’ha donat per vàlida la teoria que el caganer “és un vestigi supervivent d’antics cultes de fertilitat de la terra, propiciadors d’abundor i sort“.
Ofici tradicional
Tanmateix, Costa afirma que a final del segle XVII ja es documenta aquesta figura dins una personificació en tres dimensions d’escenes quotidianes. Tal com apareixen a les rajoles decoratives que, un segle abans ja incloïen l’acció d’anar de ventre.
D’una banda, de vegades l’acompanya la seva dona o bé és sorprès per un viatger, com l’exemple del monestir de Pedralbes. En altres ocasions, hi ha un gos que ensuma la merderada. Fins i tot al segle XVII hi ha representats homes orientals amb aquesta postura tan transcendental. D’altra banda, gairebé sempre els veus fumant una llarga pipa.
Pel que sembla, la presència del caganer al pessebre català està inspirada precisament en les rajoles d’oficis i té lloc a final del segle XVIII. Però llavors ja va vestit amb camisa blanca, pantalons i barretina vermella.
Poesia escatològica
Durant el segle XIX aparegueren poemes satírics anònims que parlaven del caganer i de les seves defecacions, com “Gracias y desgracias de el ojo del culo” i “Virtuts del cagar i fibladas de les pussas“. Aquest darrer, publicat a Manresa el 1873 descriu les particularitats de l’art de fer de cos. Afirma l’autor que “Millor cosa és el cagar que el beure i el menjar“. I, com si tot hagués canviat, ens diu que són “Paraules d’un caganer en temps que cagava bé“.
Resulta sorprenent trobar aquestes publicacions en una època tan marcada per la rigorositat religiosa. I ja posats a parlar d’excrements i deposicions, què n’hem de dir del tió, una versió escatològica infantil on un tronc menja i caga a cops de bastó? On anirem a parar!
Un gran invent
Arribats al segle XX, el caganer a les rajoles d’oficis rep un nou impuls. De la mà de dos grans artistes. El 1899 Ramon Casas i Miquel Utrillo fundaven la revista artística i literària “Pèl & Ploma“. Pocs anys després, cap al 1902, surt a la venda per a les persones subscriptores, una edició col·leccionable de vint-i-cinc rajoles dibuixades per Casas. Sota el títol “Los adelantos del siglo XIX“, cada rajola mostrava allò que la publicació considerava amb ironia, els avenços del segle anterior.
Així doncs, podem veure entre altres, el fonògraf, l’automòbil, la màquina de cosir, la fotografia i el tren. Però també trobem altres que ja estaven inventats, però que probablement en aquella època prengueren un nou impuls, com la bicicleta, la capsa de música i, fins i tot, un torero. A més a més, hi ha altres de ben curiosos, com la dutxa d’aigua calenta, el billar o el torero i, no cal dir-ho, el caganer.
Fora olors
Això no obstant, aquest darrer incorpora un gran avanç: el dipòsit d’aigua amb la cadena. Curiosament, la invenció d’aquest mecanisme és més antic del que podem pensar. Concretament, el 1596, un anglès inventava un vàter connectat amb un dipòsit d’aigua que instal·là al palau reial d’Isabel I. Però per alguna raó desconeguda, la sobirana li negà la patent i el giny no va tenir cap difusió. Dos segles més tard, un altre anglès reprèn la idea i la patenta el 1775. La seva gran innovació era el sifó que impedia el retorn de les males olors.
Seguidament, l’artefacte va passar per diverses millores que l’anaren perfeccionant, com el flotador que tanca automàticament el flux d’aigua a la cisterna. Finalment, el 1848, una llei del Parlament britànic obligava a instal·lar inodors als nous habitatges.
Per acabar aquest recull sobre el caganer a les rajoles d’oficis, recorda sempre la saviesa d’aquest refrany: Dormir fort, menjar calent i cagar pudent fa sana la gent. Apa, a cagar a la via!
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Saber més
- De la pintura costumista flamenca als pessebres casolans de Catalunya, per Jordi Arruga
- El caganer de Pedralbes: lavanguardia.com
- Refranyer: pccd.dites.cat
- Etimologia: etimologias.dechile.net – significados.com
- La sacralitat perduda d’”el caganer”: jordibilbeny.cat
- Per què posem el caganer al pessebre?, per Roger Costa
- Virtuts del cagar: racocatala.cat
- El nacimiento del inodoro: historia.nationalgeographic.com.es
- Los adelantos del siglo XIX: interactius.ara.cat – artsandculture.google.com – visitmuseum.gencat.cat
M’he cagat a les calces, després de tanta història flatulenta …… aaaahhhhjjjjj !!!!!
Ha ha ha! 😅