El panteó de la família Sala al cementiri de Cabrera de Mar.
En un altre article vaig parlar sobre el recinte funerari d’aquesta població del Maresme. Situat als peus del turó de Burriac és, encara ara, un indret prou tranquil i bucòlic. Entre els diversos enterraments, feia esment al grandiós panteó de la família Sala.
Gràcies a l’esmentat article, vaig conèixer una persona vinculada a la família Sala. Va tenir la gran amabilitat de permetre’m visitar tan singular construcció. Aprofito per expressar-li el meu sincer agraïment per aquesta oportunitat de descobrir de primera mà el panteó.
Per fora i per dins
L’exterior de l’edifici recorda l’arquitectura bizantina, un estil que es va posar de moda entre mitjans del segle XIX i principis del XX. Aquesta tradició s’inicià a Constantinoble -actual Istanbul- i s’estengué per l’imperi bizantí entre els segles V i IX. Es caracteritza per l’ús de les arcades, voltes i cúpules.
L’interior és un recinte de planta quadrada amb dues petites dependències a cada costat. Darrere de l’altar s’alça una gran escultura de Crist crucificat de gran realisme, on encara es poden veure els impactes de projectil rebuts durant la Guerra Civil. L’obra està col·locada dins una arcada on es llegeix en llatí la frase: “Jo soc la resurrecció i la vida: qui creu en mi no morirà mai“. En realitat és la fusió de dos versets de l’evangeli de Joan (Jn. 11, 26-26).
Heura immortal
Cal parar especial atenció als elements de forja que hi ha distribuïts per la sala. La majoria són canelobres de ferro, dels quals hi ha un parell a la paret del fons decorats amb flors. En canvi, els que hi ha damunt de l’altar, es recolzen sobre tres potes que representen serps amb el cos entortolligat.
Especialment destacable és la làmpada que penja del sostre. Una planta d’heura, amb la seva arrel i tot, sembla créixer al voltant ajuntant les branques a la part superior. Dues corones superposades rematen el conjunt.
En una de les estances es conserven altres peces de forja, com un delicat cistell que imita el vímet, envoltat per una branca d’heura. Tot i ser una planta que creix de manera silvestre a Palestina, mai s’anomena a la Bíblia. Tan sols apareix en un dels llibres apòcrifs (2 Mac 6-7) vinculada a una festa profana. Com que fins i tot a l’hivern conserva les fulles verdes, ja des de molt antic l’heura es considerava un símbol de la immortalitat i una promesa de resurrecció.
El son etern
A la porta de l’edifici hi ha un relleu fet de forja. Representa unes plantes de cascall o pintacoques, tot i que l’artista va fer les fulles un pèl massa punxegudes. Aquest vegetal és de la família de les roselles que fan d’allò més macos els camps de blat.
És una planta que conté alcaloides molt utilitzats en medicina des dels temps dels faraons egipcis. De fet, pels efectes somnífers, d’aquesta varietat s’obté l’opi i la morfina. És el símbol idoni per a representar aquest son transitori mentre el difunt espera la resurrecció.
Un mite grec explica que Demèter era la deessa de l’agricultura. Un dia, Hades, el déu de l’inframon, li raptà la filla. Veient la desesperació de la mare cercant la filla, Júpiter li donà llavors de cascall perquè dormís i deixés de patir.
Les tortugues prudents
El forrellat de la porta conté quatre tortugues. Potser tan sols és un element decoratiu, però dins l’imaginari cristià, aquest rèptil té diversos significats. El fet que roman immòbil mirant el cel, es compara amb la pregària i el recolliment.
Així mateix simbolitza la prudència, ja que davant un perill, es reclou. Per la seva closca arrodonida, representa l’univers i pel fet que algunes espècies hivernen i tornen a la ‘vida’ amb el bon temps, també és un símil de la resurrecció.
El primer difunt
Francesc Sala i Cambra va morir el 1903. Probablement, fou sebollit en una altra sepultura provisional, ja que el panteó de la família Sala no va estar enllestit fins dos anys després.
Sabem que el 1881 era un dels socis de la fàbrica de gènere de punt Sala, Baladia i Cia, situada a la plaça de Cuba de Mataró. Amb 31 telers, era la fàbrica més important de la ciutat.
D’aquest primer finat tan sols he trobat mencions aïllades, com que el 1886 era diputat provincial pel partit conservador de Mataró. Així mateix, va ser conseller a l’Ajuntament d’aquesta ciutat.
Aquell mateix any era vocal de la comissió que s’ocupava de tractar els temes per l’obertura de l’escola d’Arts i Oficis de Mataró. També fou soci de Círcol Catòlic d’Obrers de Mataró. Aquesta associació fundada el 1884 reunia un grup de teatre, una coral i el Centre Excursionista de la ciutat. Les seves finalitats eren de caràcter religiós -òbviament-, instructiu, economicosocial i recreatiu.
La família Sala vivia en una masia situada relativament a prop d’aquí i documentada al segle XIV. Cinc-cents anys després, probablement en temps de Francesc Sala l’edifici era ampliat i convertit en un casal senyorial d’estil eclèctic. Actualment, es coneix com a can Llorell.
La llicència
En una paret lateral de la capella, un marc conté un document que dona prou sentit a l’edifici. Es tracta d’una llicència per celebrar Missa amb caràcter semipúblic en aquest oratori. El document, sol·licitat per mossèn Pau Pou i Almera de la parròquia de Sant Feliu de Cabrera de Mar, va ser expedit el 1905 pel cardenal Salvador Casañas i Pagès qui en aquell moment era bisbe de Barcelona.
No obstant això, la llicència va ser signada pel secretari del cardenal, Ramón Salvía Civit, de qui només sé que era arxipreste, sense haver trobat més informació.
Nascut a Barcelona el 1834, Casañas va tenir una meteòrica vida que el va dur a ser rector de la parròquia de la Mare de Déu del Pi a Barcelona, canonge de la catedral de Barcelona i bisbe d’Urgell, càrrec que a més comportava ser copríncep d’Andorra. També va participar en el conclave per designar Pius X com a sant pare.
Casañas era líder del Comitè de Defensa Social, associació catòlica una mica radical, que s’havia oposat a la contracepció, el matrimoni civil o el divorci i criticava durament l’anarquisme. Entre altres, el 1908 el cardenal criticava les escoles mixtes proposades per l’Ajuntament de Barcelona. Per tots aquests motius, la vigília de Nadal de 1905 va patir un atemptat del qual va sortir il·lès.
Títol cardenalici
El cardenal enceta el document enumerant alguns dels títols que ostenta. Veurem quins són i en què consisteixen. Pensa que vivim en un país on, des dels temps de les farinetes, s’expedeixen títols militars, religiosos i nobiliaris per les raons més diverses. I en Casañas en tenia uns quants i de tota mena.
El títol cardenalici dels sants màrtirs Quirze i Julita va ser establert el 1578 pel papa Sixte V. Els títols cardenalicis simbolitzen la unitat al voltant de l’activitat pastoral del papa com a bisbe de Roma. És més complex que això, ja que hi ha diverses divisions, segons el càrrec. Només dir que hi ha prop de dos-cents quaranta-tres títols, tots ells amb noms de sants i verges. El de Quirze i Julita només n’és un, que han ostentat trenta-sis cardenals fins al dia d’avui.
Segons la tradició catòlica, Julita era la mare de Quirze, de tres anys. Suposadament, van viure al segle IV en algun lloc de la península d’Anatòlia, a l’actual Turquia. En decretar-se una persecució contra els cristians, van ser detinguts torturant la mare en presència del fill. Quirze va esgarrapar el governador i aquest l’estimbà escales avall, matant-lo. A la mare la van torturar més que en una pel·lícula de sang i fetge fins a acabar degollada.
Més distincions
El document que estem comentant, també ens diu que Casañas té el títol de “Caballero del Collar de la Real i Distinguida Orden de Carlos III“. Dit títol fou establert el 1771 per aquest monarca, per tal de condecorar a qui hagués destacat per accions en benefici de la Corona.
Així mateix, diu que té la “Gran Cruz de Isabel la Católica“, distinció instituida el 1815 per Ferran VII per tal de premiar la lleialtat i el mèrit envers la prosperitat dels territoris espanyols en terres americanes. Actualment, el text s’ha revisat, dirigint-se als comportaments extraordinaris de caracter civil que “redunden en beneficio de la Nación…“.
Finalment, llegim que va ser “condecorado con la de igual clase de mérito militar“. Aquest és un distintiu que, amb diverses categories, és concedit a militars o civils que ho han merescut per alguna acció o servei.
Alguns familiars
D’entre la poca informació que he trobat a les xarxes, tan sols esmentaré algunes de les persones que han estat enterrades al panteó de la família Salas.
El 1934 Francesc Sala i Català era secretari-redactor del butlletí de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques de Barcelona.
Tenim en Pere Rucabado i Verdaguer qui el 1982 -un any abans de morir- formava part de la Junta rectora del Patronat Municipal de Disminuïts Psíquics de Barcelona.
Els artífexs
Tal com llegim en una placa de marbre, el panteó fou beneit pel germà de la vídua, Jaume Catalá i Comas, pare escolapi que desenvolupà una tasca de mestre a Vilanova i la Geltrú i qui també era escriptor.
A la part inferior de la inscripció apareix el nom dels constructors Bieto Babot i Arjalaguet. D’aquest tàndem tan sols he trobat que a principis del segle XX van treballar junts a diversos panteons dels cementiris de Sant Nicolau de Sabadell i Montjuïc de Barcelona. Tanmateix, algunes fonts els identifiquen com a marbristes i escultors i no com a constructors.
En altres llocs apareix mencionat per les mateixes dates, l’escultor Ramon Arjalaguet juntament amb Eduard Sala. És possible que la gran escultura de la crucifixió que hi ha a l’interior hagi estat obra seva.
Finalment, pel que fa al delicat treball de forja del panteó de la família Sala no tinc més pistes. Mirant de prop algun detall m’ha semblat que podria estar en Joan Casanovas i Casanovas, manyà de Vilassar de Mar qui, el 1902 estava fent la impressionant portalada del cementiri d’aquesta vila. Però només és un supòsit i no tinc cap prova que ho demostri.
Poesia de l’ànima
Per acabar, el títol d’aquest article està extret d’un poema del barceloní Marià Manent i Cisa publicat el 1986 al llibre “El cant amagadís”. En aquesta obra el poeta medita sobre la lleugeresa de la vida, la brevetat de l’existència i la consciència de la mort.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: cementiri de Cabrera de Mar. Camí d’Agell
Saber més
- Títol cardenalici: wikiwand.com
- Arquitectura neobizantina: wikiwand.com
- Patrimoni i gestió cultural del Cementiri de Montjuïc, per M. Oliva
- Simbolisme de l’heura: protestantedigital.com
- Cardenal Casañas: rondaller.cat
- Orde d’Isabel la Catòlica: wikiwand.com
- Simbolisme vegetal als cementiris: rondaller.cat
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: