El templet de cristall de Can Garí a Argentona (Maresme).
T’has preguntat mai quina és la diferència entre vidre i cristall? Si hem de ser com cal, el cristall és un element sòlid amb una estructura regular, creat per la naturalesa per mitjà de la cristal·lització de gasos, com el quars o bé fonent roques, que donen com a resultat l’obsidiana. I si un llamp cau a la sorra, donarà com a resultat una altra mena de cristall conegut com a fulgurita.
El vidre, en canvi, és un producte que es fabrica fonent sorra de sílice i la seva estructura és irregular. Ara mateix, això d’estructura regular i irregular no té més importància en aquest article.
Però hi ha un tipus de vidre al qual se li afegeixen metalls com el plom, de manera que s’obtenen propietats molt similars a les dels cristalls. Com aquella copa a la qual dones un cop amb l’ungla i fa piiiiiinnng.
Alguns dels cristalls més coneguts porten noms tan icònics, com Lalique, Bohèmia, Sèvres o Baccarat i s’han convertit en tot un símbol del luxe més exquisit. Pel que vull explicar, pararem atenció a la de Baccarat.
La ciutat de vidre
Baccarat és una ciutat de l’est de França. Al segle XVIII el rei Lluís XV va donar permís per instal·lar allà una fàbrica de vidre. Durant prop d’un segle s’hi feren finestres, miralls i copes. Llavors es posà en funcionament un forn i la plantilla arribà fins a tres mil persones.
Poc després, Baccarat rebia el primer encàrrec reial i ràpidament la reialesa i l’aristocràcia de tot el món volia alguna cosa de cristall, com més extravagant, millor.
Per exemple, l’escala de cristall i la descomunal làmpada del palau de Dolmabahçe a Istanbul; la taula de bany de la duquessa de Berry, també de cristall; el calze personalitzat del rei Lluís Felip I de França, el joc de copes Harcourt encara utilitzat al Palau de l’Elisi o la grandiosa gerra que el 1909 va adquirir el Negus d’Abissínia (actual Etiòpia). Tanmateix, Baccarat va fer mil coses més, com canelobres, copes i flascons de perfum.
Certament, són objectes fastuosos i delicats, que no t’explico jo la feina per treure-hi la pols.
París
Una d’aquestes peces va ser exhibida a l’Exposició Universal de París del 1878 i va causar sensació. Es tracta d’un templet circular consistent en una cúpula de cristall sostinguda per columnes del mateix material. D’això se’n diu un monòpter, paraula derivada del grec que ve a dir que té una sola ala.
No et pensis que això era tot. Sota la cúpula hi havia una estàtua de Mercuri -o Hermes segons els grecs-. Dins la mitologia clàssica, aquesta divinitat era el missatger dels déus. Es convertí en el protector del comerç en general, de les persones viatgeres i de moltes més coses.
L’escultura del templet, feta de bronze i recoberta d’argent, era de mida natural, així que ja et pots fer una petita idea de les dimensions. Un dels peus fa veure que camina damunt del vent Zèfir. Aquest Mercuri era una reproducció del que actualment es troba al Museu Bargello de Florència.
L’original va ser esculpit el 1580 per l’escultor flamenc Giambologna. En realitat, l’home es deia Jean Boulogne, però algú li va fondre nom i cognom i aquí no passa res.
No et pensis que aquí s’acaba aquesta desbarrada. El conjunt incloïa a més, una balustrada amb sis gerres, tot de cristall. En total, aquest templet de Mercuri mesurava 4,70 metres d’alçada, i 5,50 metres de diàmetre. Estava formada per més de mil nou-centes peces de cristall muntades sobre una estructura metàl·lica.
Lisboa
Cal pensar que per la fira de París s’hi passejava el bo i millor de cada país. Entre altres motius, per veure i ser vist. I de pas, adquirir alguna galindaina pel palauet, que total, ho paga el contribuent.
Doncs és possible -una hipòtesi meva sense confirmar- que per allà també s’hi deixà caure en Carlos Fernando Luis María Víctor Miguel Rafael Gabriel Gonzaga Javier Francisco de Asís José Simón, abreujant i més conegut com a Carles I, el penúltim rei de Portugal. Nascut el 1863, va ser conegut pel malbaratament que feia dels diners, pels amors fora del matrimoni i per l’estranya manera de fer la política que va acabar en una mena de dictadura.
El cas és que -continuo amb la meva hipòtesi- el jovenet Carles, qui en aquell moment tenia quinze anys i encara no era rei, degué veure el templet de Mercuri de cristall i pensaria: “això tan estrany ho plantaré algun dia al jardí de casa meva quan sigui monarca“. Probablement, es referia a l’inacabat palau d’Ajuda a Lisboa. El 1892, quan ja feia tres anys que ocupava el tron, Carles adquirí el templet de vidre amb el Mercuri i el plantà al jardí.
Però poc temps gaudiria de tan delicada obra de cristall. El 1908, quan tornava amb la seva família, li dispararen uns trets, morint ell i el seu fill gran. Després del magnicidi, va pujar al tron el fill petit, qui només va regnar dos anys, fugint davant la revolta que va proclamar la República.
Dedueixo que les extravagants adquisicions del seu pare van ser venudes. El monòpter de Mercuri reaparegué a Londres anys després. I així arribem al següent capítol de l’agitada història del templet de cristall de Can Garí.
Barcelona
Ben conegut per les seves excentricitats, Josep Altimira i Reniu era un doctor qui, després d’enriquir-se a Cuba, va tornar i continuà fent fortuna a la borsa. Això li va permetre comprar, entre altres, la històrica Casa de l’Ardiaca, que va fer remodelar ben imaginativament.
A més de la seva residència, tenia una torre a la Bonanova -districte de Sarrià-Sant Gervasi-, actualment coneguda com a Ca n’Altimira, aixecada el 1874 pel mestre d’obres Joan Frexe. Allà barrejava arbitràriament estils arquitectònics i decoracions exòtiques d’arreu del món, sense preocupar-se pel cost ni si lligaven o no entre elles. Gòtic, egipci, àrab, tot hi tenia cabuda. Fins i tot tenia unes cadires de cristall a les quals sonava música quan seies.
Al jardí hi havia estàtues, grutes i un estany on podies passejar en barca. Però encara li mancava alguna cosa. Sense estar-ne del tot segur, penso que el senyor Josep se’n va anar a alguna Fira Internacional de Londres, tot i que desconec a quina d’elles. Allà -continuo imaginant- va quedar enamorat del templet de cristall amb el Mercuri i se l’endugué cap a casa.
En alguna font que he consultat, s’esmenta que Altimira va encarregar aquest templet. Si fos així, hi hauria una contradicció amb la informació que consta en altres llocs i mai hauria estat propietat del rei de Portugal. Però no tinc manera d’esbrinar-ho més a fons.
També he llegit que Altimira va adquirir a Londres la rèplica de l’estàtua. Crec que això no pot ser cert, ja que a les fotografies de la fira de París del 1878, es pot veure el templet de cristall de la Casa Garí amb el Mercuri.
Completant el conjunt
Com que la peça encara li devia semblar massa discreta, hi afegí al voltant quatre escultures de marbre fetes per Venanci Vallmitjana i Barbany. Cal tenir en compte que aquest escultor podia fer diverses còpies de la mateixa obra. Per exemple, de “La bellesa dominant la força“, a més de la versió que hi havia a Ca n’Altimira, hi ha una al MNAC, una a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú i una altra al Museo del Prado. Abans no existia la fotocopiadora.
Però no hi ha goig que duri per sempre i el senyor Altimira s’arruïnà. Hagué d’hipotecar les propietats i demanar préstecs. També hagué de vendre el templet de cristall.
Morí el 1898. Com que no estava casat ni tenia descendència, els béns que li quedaren van passar a mans d’una familiar. La finca va ser buidada i venuda a una congregació religiosa. D’aquella esplendor avui tan sols resten alguns edificis molt transformats i una petita part del jardí, convertida en un estrany parc públic.
I això ens porta al darrer episodi del templet de cristall de Can Garí.
Argentona
Ens trobem a finals del segle XIX, moment quan Josep Altimira es va veure obligat a desfer-se d’aquella emblemàtica obra de cristall per pagar factures.
A uns trenta quilòmetres de casa seva, el mataroní Josep Puig i Cadafalch estava construint, en un temps rècord -nou mesos-, la indescriptible Casa Garí a Argentona.
La finca pertanyia al banquer Josep Garí i Cañas on hi havia una antiga masia. Nascut el 1855, Garí va ser, entre altres càrrecs, l’apoderat de la Banca d’Evarist Arnús i directiu del Banc de Barcelona. Per cert, era cosí segon de Puig i Cadafalch, així que tot quedava en família.
El 1898, probablement poc abans de la mort d’Altimira, Josep Garí va adquirir el templet de cristall, que va fer instal·lar al mig d’un estany a l’immens jardí de la mansió d’Argentona. Altres fonts consultades esmenten que la compra va tenir lloc el 1917. També es quedà amb les quatre escultures de Vallmitjana, tot i que escampades per la finca.
Actualment
El 2006, el darrer propietari de Can Garí -qui gelosament guarda la seva identitat-, va encarregar la restauració de tan insòlita creació a Baccarat, l’empresa que l’havia creat prop de cent trenta anys enrere.
I és aquí que, molt de tant en tant i perquè és obligat per llei, es pot visitar la mansió -només l’exterior- i el templet de cristall de Can Garí. Algú em va preguntar: “I no es trenca si cau una bona calamarsa?“. Bona pregunta.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: carrer del Torrent de Madà. Veïnat del Cros. Argentona
Saber més
- Diferència entre vidre i cristall: friendsofglass.com
- Història del vidre: hablandoenvidrio.com
- Història de Baccarat: histoire-pour-tous.fr – thehouseofeyewear.com – verdiestudio.es – ultimateglance.blogspot.com
- Baccarat: la légende du cristal: proantic.com
- El templet de cristall de Can Garí: noblesseetroyautes.com
- Fotografia de la fira de 1878: archives.somme.fr
- El Mercuri de Giambologna: arte.laguia2000.com
- La calle Mandri del barrio barcelonés de la Bonanova…, per R. M. Castejón
- Carlos I de Portugal: wikiwand.com
- Jardins de Can n’Altimira: barcelona.cat
- La família d’escultors Vallmitjana, per J. Erra
- Casa Josep Altimira: poblesdecatalunya.cat
- Barcelona subterrània, per M. Valls
- Jardins de Can Garí: arquitecturacatalana.cat
- Casa Garí: arquitecturacatalana.cat – invarquit.cultura.gencat.cat
Hola, ¿podría decirme qué fuentes utilizó para establecer que el Templo de Cristal fue adquirido en 1892 por Carlos I, rey de Portugal? Muchas gracias, Ines de Giuli
Hola Inés,
Ahora mismo no recuerdo exactamente dónde está ese dato. De todas formas, toda la bibliografía consultada la tienes disponible al final del artículo.