La portalada del cementiri de Vilassar de Mar (primera part).
Si ara volguessis dibuixar la porta d’un cementiri, com ho faries?
Probablement dibuixaries un parell de pilars de pedra o maó, potser una arcada més o menys monumental, una gran porta de ferro, una creu al damunt i poca cosa més. Oi que no vaig desencaminat?
Doncs així és com podríem definir la majoria de portals dels cementiris d’aquest país.
I així és com també l’Eduard Ferrés va projectar la nova portalada del cementiri de Vilassar de Mar. Només que l’home s’hi lluí de valent i va fer una obra d’art que fins i tot eclipsa els interessants panteons que hi ha dins.
Però, abans de continuar, millor et situo en el temps.
Temps era temps
Fins al 1779 els difunts del Veïnat de Mar -actual Vilassar de Mar- s’havien d’enterrar a Sant Genís -Vilassar de Dalt-, municipi del qual encara depenia aquest petit nucli pescador, tot i que prou desenvolupat per tenir parròquia pròpia.
Va ser aquest any quan van obtenir permís per fer els enterraments al nou fossar de la parròquia de Sant Joan. Cinc anys més tard, el 1784, la població se segregava municipalment i parroquialment de Sant Genís.
Desconec si és que el fossar era molt petit o és que en aquest poble la gent es mor més que en altres llocs. El cas és que no havien passat quaranta anys, que el vell recinte es trobava a petar. Aprofitant la nova llei de Carles III que, per raons higièniques, obligava a allunyar els cementiris dels nuclis urbans, el 1822 es beneïa un nou cementiri al lloc on encara el trobem actualment. Només que era molt més senzill.
Abans d’acabar el segle ja era necessària una altra ampliació. Tu diràs! Els vius ja passaven de dos mil, així que els morts també necessitaven més espai.
La gran reforma
El 1902 Jaume Sust Alsina, alcalde de Vilassar de Mar, va promoure una nova reforma del recinte funerari. S’arranjaren els accessos, s’edificaren més nínxols i es repararen teulades. Cinc anys més tard s’aixecava la nova porta projectada per Eduard Ferrés i Puig.
Nascut a Vilassar del Mar el 1872, Ferrés va ser un arquitecte i caricaturista. El mateix any que va rebre el títol, l’Ajuntament li encarregava el projecte d’ampliació del cementiri municipal. Poc després seria nomenat arquitecte municipal de Premià de Mar i també de Vilassar de Mar.
Pioner en l’ús del formigó armat, és autor arreu de nombrosos xalets, hotels, edificis d’habitatges i naus industrials. El seu estil va virar del modernisme cap al noucentisme.
El projecte inicial del cementiri preveia un artístic mur perimetral que mai es va arribar a fer per motius econòmics.
La portalada, executada anys després de quan va ser projectada, es va poder dur a terme gràcies a un donatiu fet per Francesc Cambó. La mare d’aquest polític residia a Vilassar de Mar.
Artistes reunits
Com he comentat, l’Eduard Ferrés va fer el projecte de la portalada del cementiri de Vilassar de Mar. Però per dur-la a terme comptà amb la col·laboració de dos grans professionals.
En primer lloc, tenim el manyà vilassarenc Joan Casanovas -de qui no he trobat ni així d’informació-, qui va donar forma a l’extraordinària porta i la creu que s’enfila amunt per un dels pilars.
En segon lloc, l’escultor barceloní Alfons Juyol i Bach va ser l’escultor responsable dels elements de pedra.
Juyol -no confondre amb Jujol- va excel·lir en la realització d’elements decoratius modernistes. Treballà per arquitectes del nivell de Puig i Cadafalch, Enric Sagnier o Domènech i Montaner.
La seva petjada a Barcelona la pots veure en algunes decoracions del palau del Baró de Quadres, del monument a Víctor Balaguer o de la casa Amatller. A Argentona pots comprovar la seva professionalitat a la casa Garí.
Tot seguit ens acostem a aquesta obra modernista, perquè és plena de detalls que ens diuen moltes coses. Cal advertir que no soc cap historiador professional ni pretenc fer cap classe magistral. Són reflexions meves molt personals i, per tant, susceptibles de ser incorrectes.
Simbolisme funerari
Per començar, ens fixem en el pilar dret, més baix que l’altre i que fa una curiosa sensació d’obra inacabada.
Té forma de prisma triangular i a cada cara hi ha un relleu. Un d’ells simbolitza l’enterrament, amb unes persones nues que traslladen un difunt. De fons es veuen diverses figures que acompanyen el seguici, a més d’un capellà i un infant que sosté una petita corona de flors.
Dessota, hi ha una inscripció en llatí que ve a dir: “Les obres de les teves mans, Senyor, no les abandonis“. Està extreta del “Manual del Orden de la Hospitalidad de nuestro padre S. Juan de Dios, del modo de administrar los Santos Sacramentos a los enfermos, enterrar a los difuntos,…“. Aquest llibre va ser escrit al segle XVII per Agustín de la Victoria, un frare -no cal dir-ho- agustí.
Feliços els morts
El següent relleu mostra tot de persones -també nues-, davant d’una tomba en actitud de dol. Uns homes aixequen una llosa per tal de tancar el sepulcre.
Aquí la inscripció, també en llatí, ve a dir que “vaig escoltar des del cel la meva bogeria“. Probablement, no l’he traduït bé, perquè no li acabo de trobar molt de sentit. En aquest cas no he localitzat la font.
El tercer relleu presenta el moment de la resurrecció dels morts. Es poden veure alguns cossos de diverses edats que ja han sortit de les sepultures i algun altre que està apartant les pedres. No es percep amb claredat, però fa tot l’efecte que una silueta emergeix de la mar.
Personalment, la composició em recorda una mica a un esbòs fet pel gran Miquel Àngel Buonarroti -segle XVI-.
Aquí la inscripció fa esment d’un passatge de l’Apocalipsi, lleugerament modificat: “Feliços els morts que moren en el Senyor!” (Ap 14,13).
La corona
L’altre pilar presenta més informació, així que el dividiré en tres parts. Comencem per la base. En primer lloc, una corona d’espines, símbol de la mort de Crist, envolta les tres cares del pilar.
Els tres vèrtexs contenen sengles representacions dels personatges de la Trinitat. Així, tenim l’ull del Pare, l’anyell del Fill reposant sobre els set segells apocalíptics i el colom de l’Esperit Sant.
Però aquí no s’acaba la cosa! Fixa’t bé que, entre les espines de la corona hi ha tot d’insectes, un pèl fastigosos, tot s’ha de dir.
Els insectes
Si no vaig errat, es tracta d’una de les moltes varietats d’arnes. Pots veure com l’artista ha representat els tres estats d’evolució: des que són larves -cucs-, després quan tot just han sortit del capoll -pupa- i finalment quan s’han convertit en insectes adults.
Però, què hi fan aquí? D’una part pot tenir a veure amb la descomposició del cos. Les arnes són només uns de tants insectes anomenats necròfags. Un mètode molt audiovisual per tal de mostrar-nos la descomposició del cos.
A les Escriptures se sol mencionar com un símbol relacionat amb alguna destrucció de la persona o del pecat. Per exemple: “Tots els qui m’acusen s’esfilaran com un vestit consumit per les arnes.” (Is 50,9). O també: “Acabaran com… llana consumida per les arnes.” (Is 51:8).
I l’evangeli de Mateu diu que “reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs no els fan malbé.” (Mt 6,19).
De l’altra part, m’inclino a pensar en positiu, creient que representen la transformació del cos. A més, són criatures nocturnes que se senten irresistiblement atretes per la llum. Tot un símbol de la contraposició entre la foscor i la necessitat de les ànimes de buscar la claror divina.
Virtuosisme escultòric
Per acabar aquesta primera part, fixa’t que damunt d’aquesta corona d’insectes, que representa tant sí com no, la mort, hi ha les delicioses representacions escultòriques de les tres virtuts teologals. És a dir, la Fe, l’Esperança i la Caritat.
El mot ‘teologal’ ve a dir que ‘té a veure amb l’estudi de Déu’. Les virtuts teologals són les que, segons el catolicisme, Déu transmet a l’ésser humà amb el baptisme, per tal que aquest ordeni les seves accions cap a Ell. Això es basa especialment en un passatge bíblic que diu: “Ara, doncs, es mantenen la fe, l’esperança i l’amor, tots tres.” (1Co 13,13). Hi ha qui tradueix amor per caritat.
A veure, tot s’ha de dir que l’artista tampoc va morir d’originalitat. Un conjunt sospitosament similar que es conserva al Museo del Prado, va ser esculpit en marbre el 1876 per Felipe Moratilla Parreto. Si et serveix de consol, una obra molt semblant la va fer Giovanni Pisano al segle XIV per la catedral de Pisa.
Si ens n’anem més enrere, aquest model de tríada ja el trobem a la Grècia clàssica. Hècate era una deessa lunar a qui s’atribueix la invenció de la bruixeria. Se solia representar de manera triple, com a la portalada del cementiri de Vilassar de Mar. Com veus, no hi ha res de nou sota el sol.
Al proper article veurem aquest conjunt de més a prop, així com la resta de la portalada del cementiri de Vilassar de Mar.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: avinguda Montevideo, 3. Vilassar de Mar
Saber més
- El cementiri de Vilassar de Mar, aproximació històrica i valors artístics, per Alexis Serrano
- El cementiri de Vilassar de Mar: vptmod.blogspot.com
- Alfons Juyol: wikiwand.com
- Eduard Ferrés: wikiwand.com – dbe.rah.es
- Agustín de la Victoria: dbe.rah.es
- Manual del Orden de la Hospitalidad, per A. de Victoria (pàg. 126)
- Significado y simbolismo de la polilla: testdepersonalidad.club
- Polilla de lino: valenteshop.ru
- Significat bíblic de l’arna: significadobiblico.com
- Significat de les virtuts teologals: significados.com
- Escultura Fe, Esperanza y Caridad, de F. Moratilla: museodelprado.es
- Iconografía de las Virtudes a fines de la Edad Media, per S. Andrés Ordax
- Les Virtuts de Pisano: meisterdrucke.es
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: