Un mosaic d’Anton Roca amb diversos oficis tradicionals.
L’artesania és tan antiga com el món. Peces de ceràmica, fusta, ferro o elements tèxtils són presents des que les persones van fer servir la neurona per alguna cosa més que per fer la guerra.
Amb això al cap ens n’anem al barri de Navas, on fa temps hi havia una bòbila. Això passava molt abans que el carrer de Navas de Tolosa fos batejat amb el nom d’una batalla ocorreguda al segle XIII entre cristians i sarraïns.
És precisament aquí on trobem un mosaic d’Anton Roca al vestíbul d’un edifici, amb la representació de diversos oficis tradicionals. Dels de tota la vida, vaja.
D’entre tots, en destacaré uns pocs per no fer-me pesat. De vegades cal aturar-se un moment i pensar en la història que hi ha al darrera de les tasques més habituals.
La puntaire
Pel que sembla, a la Venècia del segle XVI ja es feien treballs de puntes. Seguidament, l’ofici s’establí també a Flandes, la zona nord de l’actual Bèlgica.
Des d’allà, s’estengué per Europa fins a arribar a Catalunya, on es convertiria en un important negoci a partir del segle XVIII.
La principal producció es concentrava al voltant de Barcelona, el Maresme i el Penedès. Però quan fer blondes, punyetes i mocadors va deixar de ser rendible, les puntaires continuaren trobant-se i confeccionant aquestes meravelles per a ús propi.
La cistellera
Antigament, no hi havia tasca ni ofici que no se servís d’alguna peça de cistelleria. La senalla per anar a comprar, el cove per la verema, el ventall per atiar el foc o la panera per col·locar el peix, són només uns pocs exemples.
Se sap que uns sis-mil anys abans de la nostra era, a l’Iraq ja feien treballs de cistelleria. Com la terrisseria, és un dels oficis més antics i presents en la majoria de cultures.
Ferit de mort per l’aparició del plàstic i altres fibres sintètiques, els elements de vímet s’han tornat a posar de moda com a part d’un futur sostenible.
El paleta
Des dels temps del fandango que les persones han aixecat cases. Fulles, troncs, pedra, maons o ciment, qualsevol material és vàlid per crear un aixopluc.
Durant l’època medieval els constructors d’esglésies i catedrals s’anomenaven mestres de cases o mestres d’obra.
No és fins al segle XVI que s’independitzaren d’altres oficis als quals anaven lligats, com els fusters.
Al segle XIX es crea l’ensenyament d’arquitectura a Barcelona, tot i que la titulació d’arquitecte només es podia obtenir a Madrid.
La diferència entre arquitecte i mestre d’obres és que els primers havien de tenir uns estudis amplis de dibuix, història, materials, hidràulica i molt més. Ja no es tractava només de saber posar maons rectes.
El ferrer
El mosaic d’Anton Roca també inclou un artesà treballant el ferro. Diu la mitologia grega que Hefest -Vulcà pels romans- era qui governava els volcans, que de fet, eren els seus tallers. Allà fabricava armes per a altres déus.
Tanmateix, els primers estris de ferro descoberts, daten d’uns tres-mil anys abans dels nostres temps i sembla que van ser fets pels egipcis.
Més tard els grecs perfeccionarien la tècnica. Durant l’edat mitjana els ferrers s’especialitzarien en armes i armadures, reixes, carruatges i ferramenta d’animals.
És així com sorgiren els gremis de serrallers, daguers, ganiveters o espasers. Al segle XI ja s’esmenta que a Barcelona hi havia un ferrer.
Fins que la revolució industrial del segle XIX els va obligar a produir més a menys cost, desapareixent pràcticament aquest ofici artesà.
Sardanistes
Finalment, tot i que no es pot dir que es tracti d’un ofici, he decidit incloure el mosaic d’Anton Roca representant una rotllana de sardanistes.
L’origen documentat de la sardana es remunta al segle XVI i poc o res tenia a veure amb el ball actual. Probablement, va néixer com un ball cortesà que amb el temps evolucionaria cap a la rotllana tancada.
Altres autors asseguren que la seva antiguitat arriba fins a l’antiga Grècia, on ja existien les danses circulars. Finalment, noves teories situen l’origen de la sardana a l’Orient, concretament en la cultura anatòlica.
Com que per aquesta banda ningú es posa d’acord, s’ha intentat trobar el significat de la paraula sardana. Aquí tampoc hi ha hagut unanimitat. Que si era el nom llatí -Cerretana- que Plini va donar a Girona, que si prové de l’illa de Sardenya.
El cas és que la sardana neix com la coneixem al segle XIX, tot i que després s’anirà polint i dotant de les diverses parts de què es compon.
L’artista
Per acabar, unes breus pinzellades sobre l’autor dels mosaics. Nascut a Barcelona el 1895, Antoni Roca i Maristany va ser un peculiar dibuixant. Va començar col·laborant en algunes revistes com Papitu, amb uns característics dibuixos de traç delicat.
A continuació, s’especialitzà en dibuix humorístic de tema futbolístic, col·laborant amb importants diaris de l’època. Després de la Guerra Civil va estar un temps inactiu, retornant amb exposicions i la realització de caricatures.
Cap als anys seixanta del segle XX va canviar de registre, realitzant rajoles de ceràmica amb refranys i dibuixos humorístics. Aquesta tasca el va fer molt popular, tant que fins i tot la seva obra era copiada.
L’artista moria el 1977, quan tenia vuitanta-dos anys, deixant un llegat que, part del qual, encara pots veure al carrer.
L’obra està signada per Ceràmica Montserrat de Barcelona, empresa que ha realitzat nombrosos plafons ceràmics, però de qui no he trobat cap informació.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: Navas de Tolosa, 348. Barcelona
Saber més
- HIstòria de Navas: ajuntament.barcelona.cat
- Anton Roca: wikiwand.com
- Rajoles d’Anton Roca (1)
- Rajoles d’Anton roca (2)
- Punta al coixí: wikiwand.com
- L’ofici de puntaire: museu.arenysdemar.cat
- L’art de la cistelleria: diumenge.ara.cat
- Cistelleria: wikiwand.com – arabalears.cat
- Posible origen anatólico de la sardana, per S. Bartrina
- Sardana: portalsardanista.cat – wikiwand.com
- Hefest: elsmitesdepedra.wordpress.com
- Ferrer: wikiwand.com – herreriayforjaartistica.com
- Mestre d’obres: wikiwand.com
👍🏻M’agrada
Gràcies!