El miracle dels peixets d’Alboraia.
El temps pot motivar que un petit fet que va passant de boca en boca, esdevingui una bonica, però exagerada, fantasia.
Per exemple, la llegenda d’El Dorado, on els carrers estaven pavimentats amb or, va ser la causa de què molts conqueridors perdessin la vida cercant un lloc inexistent.
Però no cal anar tan lluny per trobar successos excepcionals. De fet, molts dels miracles poden semblar més aviat fruit de la imaginació popular, que no pas d’un fet real; això no obstant, finalment van derivar en llegendes pietoses.
Cal advertir que amb això no pretenc menystenir les commemoracions que la feligresia celebra arreu.
L’or del rei
En primer lloc, ens aturem al centre d’Alboraia, municipi de l’Horta Nord famós per l’orxata. Les persones enteses no s’acaben de posar d’acord amb l’etimologia d’aquest topònim d’origen àrab. Tot i això, la majoria admeten que Alboraia és un diminutiu que significa torre menuda.
En canvi, pel que fa a l’etimologia d’orxata, les discussions són més enceses i les explicacions més complicades. Així doncs, ens quedarem amb la ingènua llegenda que pretén explicar-ho.
Diu que un dia una noia oferí a Jaume I una beguda refrescant. El monarca li preguntà què era allò i ella respongué que era “llet de xufa“. En tastar-ho, el rei exclamà: “Això és or, xata!“. Mira tu que simpàtic el rei!
Doncs bé, tornant a la història que ens ocupa, ens plantem al centre històric d’Alboraia, que encara conserva alguns habitatges que s’han salvat de l’especulació. En un d’ells apareix un plafó ceràmic de mitjans del segle XIX amb una curiosa escena.
Sota un pal·li sostingut per un grapat de persones, un capellà s’atansa al mar on hi ha tres peixos. Es tracta de la representació d’el -suposat- Miracle dels Peixets d’Alboraia, ocorregut al segle XIV. Com no podia ser d’altra manera, les rajoles es troben al carrer del Miracle.
El viàtic
Diu la tradició que un capellà d’Alboraia va ser requerit a anar al poble veí d’Almàssera per administrar els sagraments a un moribund.
Era la tardor i plovia a bots i barrals. Però el mossèn igualment muntà el cavall decidit a assistir aquella persona que el necessitava. Sota la capa duia tres hòsties consagrades dins una capseta.
Som l’any 1348, un segle després de la reconquesta de València. I qui agonitzava era morisc, és a dir, un musulmà que després de la conquesta cristiana, va ser obligat a batejar-se a canvi de continuar vivint a la península.
La pèrdua
Entre ambdues poblacions passa el Carraixet, un barranc que normalment és eixut, però que el dia que vol ho anega tot, protagonitzant històriques inundacions. Així doncs, amb la que queia, la llera del riu anava més que plena.
El relat continua dient que el camí era ben enfangat. El cavall va relliscar i el capellà va caure a les perilloses aigües i les formes consagrades van anar riu avall.
Cridava l’home i en escoltar-lo, algunes persones vingueren a ajudar-lo. Tothom va buscar la capseta, que finalment trobaren buida.
La cerca
Pel que sembla, era qüestió de vida o mort -mai més ben dit- recuperar les hòsties perdudes. Naturalment, per salvar el morisc moribund.
Seguidament, tot el veïnat s’organitzà per buscar les sagrades formes. Però, per què tenia tanta importància la pèrdua de les hòsties? No es podien agafar més del sagrari de l’església?
Segons la teoria -catòlica- de la transsubstanciació, aquestes peces de pa es converteixen en la carn de Crist. Sembla morbós, però ‘oficialment’ ho creuen així des del segle XVI.
Per tant, la gran preocupació de perdre les hòsties era més pel que tenia de blasfèmia envers Déu que no pas potser pel pobre que s’estava morint.
El cas és que la batuda veïnal no va trobar res. La matinada següent, la gent s’apinyava al lloc on el Carraixet desemboca al mar per contemplar un fet inusual.
Mira tu que allà hi havia tres peixos, cadascun dels quals duia una hòstia a la boca. Quan la gent s’acostava, els peixos s’allunyaven. Advertit el mossèn, aquest es presentà al lloc i llavor els peixets s’atansaren i l’home prengué les formes de la seva boca. Em pregunto jo si no estarien fetes unes sopes de pa.
L’ermita
Ignorem si finalment el morisc va rebre el viàtic. Però amb tot el succeït no va fer falta res més perquè els parroquians promogueren processons i finalment es construís una ermita al lloc on els peixets havien recuperat el tresor sagrat.
El 1907, sis segles més tard d’aquell miracle, a l’indret de l’antiga ermita, s’aixecava la blanca capella neogòtica que encara ara es pot veure.
No obstant això, l’arqueta que contenia les hòsties, es venera a la parròquia d’Alboraia. Tan sols surt durant la festivitat de sant Vicent Ferrer, per tal de dur la comunió als malalts. Com s’ho deuen fer els indisposats la resta de l’any?
Sobre el Miracle dels Peixets d’Alboraia, les persones d’Almàssera discrepen en el fet que van ser dos els peixos que van treure el cap. A més, una llegenda nascuda de la llegenda, assegura que les noies sense parella han de realitzar un complicat ritual a la vora de l’ermita. La invocació inclou aquesta qüestionable estrofa: “Que me entre el bien y me salga el mal”. Apa, ja ho saps.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: carrer Miracle, 23. Alboraia
Saber més
- Plan de reforma interior del centro histórico. Ayuntamiento de Alboraya. Catálogo de protecciones etnológicas. Pàgina 2.
- El Miracle dels Peixets: alboraya-online.com – lasprovincias.es
- Etimologia d’Alboraia: toponimiahorta.webnode.es
- Etimologia d’orxata: horchateria-daniel.es – etimologias.dechile.net
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: