Història de Súria i les mines de potassa (Bages).
Tot i que no hi eren presents, diuen les persones enteses que fa uns seixanta-cinc milions d’anys segons uns i uns quaranta milions segons altres, el mar Cantàbric s’estenia fins a l’actual comarca del Bages. Tant és, el cas és que va passar quan ni tu ni jo havíem nascut.
Una part d’aquest mar va quedar atrapat entre les muntanyes dels Pirineus que s’estaven formant. Amb el temps, l’aigua s’evaporà restant només les sals i els minerals.
Més tard, en un dels diversos plegaments, el terreny s’esquerdà i van aflorar els sediments salins en un peculiar indret de Súria que rep el nom de Mig-Món -o Migmón-. Un d’aquests minerals es coneix com a silvita, clorur de potassi o, simplement, potassi.

Un element amb molts noms
El terme potassa deriva de l’anglès ‘cendres de vegetal’ –pot ashes-, ja que s’originà a partir de les plantes marines. Els àrabs l’anomenaven al-qalya, que vol dir el mateix que en anglès, i en llatí va derivar en kalium. És per això que al malson dels estudiants que representa la taula periòdica dels elements, el clorur de potassi es representa amb una K.
El clorur potàssic s’utilitza majorment com a fertilitzant, en medicina i, sorprenentment, en injeccions letals en execucions. Però aquest mineral té moltes més utilitats en camps tan diversos com els suplements alimentaris o la producció de vidre i sabons.

Tornem a Súria
Tot i que habitada des del neolític, la història de Súria es remunta al segle X. Amb el riu Cardener com a límit, s’edificà dalt del turó una torre de guaita per tal de vigilar la frontera dels territoris cristians i també com a defensa davant les tenses relacions amb el comtat de Barcelona.
Poc després s’edificava la primera parròquia. Al voltant d’ambdós edificis s’aniria formant el nucli d’habitatges protegits per la muralla. Al segle XIV el vescomte de Súria es fa amb la jurisdicció de l’indret i s’emprenen les obres de reforma i ampliació del castell que el deixarien més o menys com el veiem el dia d’avui.

El Poble Vell
Situat al cim d’un alt promontori rocós, fa que l’accés per visitar l’interessant recinte medieval sigui poc menys que feixuc. Els costeruts carrers i escales que hi menen et deixen sense alè i un cop a dalt, calen uns minuts per recuperar-te. El Portal de Cardona dona pas a un entramat d’estrets carrerons amb trams coberts per aprofitar millor l’espai.

A la part més alta s’aixeca el castell i l’església del Roser. Tot i que documentat al segle XII, l’actual temple deu el seu aspecte a una remodelació a mitjans del segle XIX. Els esgrafiats de la façana van ser realitzats en dates molt recents, quan la Generalitat va impulsar una important restauració del Poble Vell.

Els descobriments
El 1807 Humphry Davy descobreix el potassi. Considerat el fundador de l’electroquímica, aquest químic britànic va ser tot un personatge, ja que, entre altres descobriments, va identificar per primera vegada diversos elements químics per mitjà de l’electròlisi.
Un segle més tard, el 1912, es descobria a Súria el Pou Salí, que marcaria el canvi més rellevant en tota la història del municipi.

L’explotació de les mines de potassa suposarien l’arribada massiva d’immigrants que van motivar la creació de nous barris i el ràpid increment de la població.
Com a teló de fons, la gran muntanya de residus ja forma part del paisatge de Súria. Tanmateix, les mines han estat recentment posades a punt a fi d’evitar al mínim la generació de més residus.

INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- La conca potàsica catalana: minasdesuria.wordpress.com
- Falla de Migmón: lavanguardia.com – elmedinaturaldelbages.cat
- Història geològica del Bages: suria.cat – elmedinaturaldelbages.cat
- Clorur potàssic: minasdesuria.wordpress.com – wikiwand.com
- Súria medieval, per A. Fàbrega
- Humphry Davy: wikiwand.com
- Història de Súria: elsetmanaridesuria.cat
Hola al text de la pàgina principal:
Història de Súria i les mines de potassa (Bages).
Tot i que no hi eren presents, diuen les persones enteses que fa uns seixanta-cinc mil milions d’anys segons uns i uns quaranta milions segons altres, el mar Cantàbric s’estenia fins a l’actual comarca del Bages. Tant és, el cas és que va passar quan ni tu ni jo havíem nascut.
Hi ha un error:
Crec que deu ser fa 65 milions d’anys, no 65 mil milions d’anys.
Salutacions
Francesc,
Tens tota la raó. Moltes gràcies per dir-m’ho. Ja he corregit l’errada.
Alfons Martín