No són poques les poblacions properes a la ciutat de València que tenen una ermita, carrer, barriada, retaule ceràmic o fins i tot una població sencera dedicada a Santa Bàrbara. Per exemple, trobem capelles amb aquesta titular a Llíria, Vinalesa, Santa Maria del Puig o Alboraia. Per destacar-ne alguna ens n’anem a l’Horta Nord, on hi ha la gran ermita de Santa Bàrbara de Moncada.
Recordar santa Bàrbara quan trona
En aquesta població tenen molt clar quin dia van convertir aquesta màrtir en la seva patrona. El divendres vint-i-set de maig de 1701 una gran tronada amenaçava arrasar els conreus del municipi, però la intervenció divina la va dispersar.
No obstant això, la devoció a la Bàrbara venia d’un segle abans, quan s’aixecà l’ermita damunt d’una altra més antiga dedicada a Sant Ponç, qui va passar a segona divisió.
També es bastí el calvari o viacrucis, un element promogut a les terres valencianes pels franciscans durant el segle XVII. Si en vols veure un de destacat, et recomano el de Bétera.
Al segle XIX es dugué a terme una important reforma de l’ermita de Santa Bàrbara de Moncada, en estil neoclàssic. De l’exterior cal destacar la cúpula, l’esvelt campanar d’espadanya i la porxada que protegeix l’entrada.
Sota les arcades, uns petits plafons ceràmics recorden els Dolors de Nostra Senyora.
De terres llunyanes
L’origen de la devoció a santa Bàrbara a les terres valencianes es remunta al segle XIV, i té per protagonista l’emperadriu Constança de Grècia, molt devota de la màrtir.
Filla del rei de Sicília, la van casar tant si com no amb l’emperador de Bizanci, trenta-sis anys més gran que ella. Un cop vídua, va tenir una vida ben convulsa, fins que finalment decidí embarcar-se cap a València on viuria fins a la seva mort. Per tot equipatge només portava una relíquia de santa Bàrbara.
Com que no hi havia prou, diu la tradició que un dia va trobar enterrada a terra una imatge de la màrtir. La va netejar i amb l’aigua bruta es banyà ella també, guarint-se miraculosament de la lepra que patia.
Constança va fer construir una capella a l’església de Sant Joan de l’Hospital de València on va ser enterrada quan va morir.
Llegenda o realitat?
A l’interior de l’ermita de Santa Bàrbara de Moncada es venera un tros d’un dit de la màrtir. Sobre el tema de les relíquies ja m’he esplaiat a gust en altres articles, així que ara ho deixaré estar.
Però, qui va ser santa Bàrbara? En primer lloc, el nom prové del grec i vol dir estrangera. Deriva de l’onomatopeia grega ‘bar-bar’ imitant els sons d’altres idiomes. Però no era despectiu com actualment passa.
En un temps molt donat a redactar vides exemplars pel consum dels fidels, van sorgir un munt de màrtirs que després fins i tot l’església va veure que eren fruit de la desenfrenada imaginació propagandística d’algun escriptor. Sembla que la Bàrbara n’és un d’ells.
Un pare gelós
Segons explica la llegenda, aquesta noia va néixer al segle III a Nicomèdia, una important ciutat costanera propera a Istanbul (Turquia).
El seu pare, un governador ric i gelós, la va tancar en una torre per temor que la nova fe cristiana intoxiqués la seva filla. Tampoc és que estigués reclosa com una monja. La noia rebia mestres que l’educaven, un dels quals li parlà de la nova fe i ella es convertí.
Segueix la llegenda dient que la torre tenia dues finestres i ella en va fer construir una tercera simbolitzant la Trinitat. Assabentat el recalcitrant pagà de son pare, es va posar fet una fura. La va fer apressar i torturar amb martiris que ni tu ni jo haguéssim aguantat ni cinc minuts.
Finalment va ser el mateix progenitor qui li tallà el coll. Ah, però la història té un segon final! La justícia divina va enviar un llamp des del cel que va rostir el pare al moment.
Al seu -suposat- sepulcre acudien fidels que explicaven curacions miraculoses. Al segle VIII la seva fama era més gran que la de Lady Gaga i les seves -suposades- relíquies van viatjar més que el rei d’una república bananera.
Acabats els trons, adéu Santa Bàrbara
Tenint en compte la seva relació amb explosions, va passar a ser la patrona dels artillers i miners. De fet, el mot santabàrbara s’utilitza per als polvorins i llocs on s’emmagatzemen explosius als vaixells de guerra.
Actualment també li són devots els electricistes, bombers i els qui treballen a les pedreres. I, com no podia ser d’altra manera, també és la protectora dels conreus.
La feligresia li dedica diverses invocacions per tal que la màrtir protegeixi els camps de calamarsades: “Santa Bárbara bendita, que trae el sol y el trueno quita”.
Desfilant per l’Horta
La festivitat de la Bàrbara té lloc el cinc de desembre perquè la tradició assegura que va ser el dia del seu natalici.
Tot i això, va ser sonada la gran processó de maig de 1867, on prengueren part vint-i-nou poblacions, així com gremis i personalitats civils i, no cal dir-ho, religioses. El seguici sortí de València i arribà fins a l’ermita de Santa Bàrbara de Moncada.
Era aquell un moment de tensió pels conservadors carlins que duien dues guerres a l’esquena i ja en preparaven una tercera.
El contrapunt va tenir lloc al seu pas per Benifaraig on els vilatans havien tingut la irreverent pensada de fer un arc de carabasses i encatifar el carrer també amb trossos del mateix fruit. En aquell moment això era tot un desafiament anticlerical.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: pujada a l’Ermita. Moncada
Saber més
- La devoció a Santa Bàrbara al poble de Moncada, per N. Vilar
- Bàrbara de Nicomèdia: bibiloni.cat – wikiwand.com – lasprovincias.es
- El nom Bàrbara: wikiwand.com
- L’ermita: ermitascomunidadvalenciana.com
- Constança de Grècia: valenciaplaza.com
- Goigs a Santa Bàrbara: gogistesvalencians.blogspot.com
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: