La font de la Granota de Barcelona.
Els científics que, encara que no ho hagin viscut en primera persona, saben un porró de coses, diuen que els britànics de fa cinc mil anys -dia amunt, dia avall-, menjaven granotes.
Aquest amfibi sembla que era també molt apreciat a l’Edat Mitjana, especialment durant la Quaresma, ja que com que no es considera ni carn ni peix, l’església permetia el seu consum. Tanmateix, en l’aspecte culinari, segueix tenint certa demanda, especialment a França on, fins i tot les han d’importar.
Considerades una delicadesa per uns i un menjar fastigós pels altres, a casa nostra també es cuinen, això sí, només de la cintura per avall i sense la pell, que és tòxica. Pel que he llegit, a la comarca de la Selva són un menjar típic, probablement per l’abundor d’aigua. De fet un hostal on en cuinen, té precisament aquest nom.
Font d’inspiració
En català, el mot granota prové d’una onomatopeia, és a dir, del so que fa aquest animal. Aquesta curiosa bestiola ja era una font d’inspiració en els temps dels grecs. Per exemple, Aristòfanes va escriure al segle V aC la comèdia ‘Les granotes‘, tot i que aquests animals només apareixen un breu moment a l’obra. A l’època dels faraons, aquest animal representava la fertilitat, ja que proliferaven després de les crescudes del Nil.
Al segle XIX l’artista francès Bouguerau va pintar una carrinclona escena infantil sota el títol ‘La pesca de granotes‘. Tot això sense entrar a parlar de les explicacions metafísiques que hi ha qui dóna als prop de trenta somnis que pots tenir relacionats amb granotes.
Actualment, a causa de la dramàtica reducció d’hàbitats, la pesca de granotes està molt regulada i fins i tot prohibida, a menys que provinguin de granges on es crien específicament. La bucòlica escena d’un infant pescant una granota ja és molt lluny de l’imaginari popular.
Granota fica’t al cove
El 1912, dins un programa municipal per embellir l’Eixample barceloní, s’inauguraren tres fonts realitzades per Josep Campeny, qui havia guanyat el concurs. Totes tres tenen el peu de pedra, damunt del qual se situa l’escultura d’un nen amb un gran realisme, realitzada amb bronze. Però, en la meva opinió, la font de la Granota és la més reeixida. Està situada a la confluència de l’avinguda Diagonal amb el carrer Còrsega.
El peu, delicadament treballat, presenta un relleu que recrea la vegetació d’una bassa, amb joncs i altres plantes. A la pica trobem una de les dues versions de l’escut de Barcelona que es va fer oficial al segle XIX, tot i que sense la corona reial ni la ratapinyada al damunt.
L’escena superior de la font recrea l’instant en què un nen amb barret de palla i pantalons curts, s’atansa per damunt la peanya i subjecta una granota que obre la boca i les potes per escapar. Al seu costat hi ha un cabàs de palma o espart on podem veure que ha pescat més granotes, que ara se li escapen.
Cal fixar-s’hi bé per fer rajar l’aigua, ja que el botó es troba dissimulat en un lateral del bloc de pedra. La font va patir un greu accident el 2009, havent de ser completament restaurada.
L’artista
Josep Campeny i Santamaria va néixer a Igualada el 1858. A diferència d’altres personatges, va gaudir de més reconeixement en vida que després del seu decés. Actualment, aquest arquitecte es troba pràcticament oblidat.
Era fill d’una nissaga de torners que, poc després del seu naixement, van anar a viure a Barcelona. Allà va estudiar a la Llotja, on va conèixer altres futurs artistes com Clarasó, Monserdà, Llimona o Meifrén. Va treballar d’aprenent en el taller de l’escultor Roig i Solers. Però l’inici de la seva carrera com a escultor va començar el 1888 amb l’Exposició Universal de Barcelona, on va exposar diverses obres.
Es va presentar a un munt de concursos d’obra pública i convocatòries, però la sort no sempre estava de part seva. Altres exposicions internacionals li van donar l’empenta que li feia falta. També va ser professor de dibuix, però la seva principal font d’ingressos provenia dels nombrosos encàrrecs funeraris. Bona part d’aquesta obra la podem trobar al cementiri de Montjuïc a Barcelona.
Com que va viure entre dos segles, la seva obra costa d’encasellar-la en un estil concret. Va tocar tota mena temes, com retrats, imatge religiosa, funerària i animals, demostrant una gran perícia en el modelatge d’aquesta mena de figures.
Dues millor que una
El 1919, set anys després de col·locar la font de la Granota de Barcelona, Josep Renom i Costa va realitzar una còpia per col·locar-la a la Rambla d’Igualada. En aquest cas, però el peu és més senzill i la figura del nen es va realitzar amb ferro colat i pintada de manera que imités el bronze.
Nascut a Sabadell més de vint anys després que Campeny, Renom va estudiar arquitectura amb professors de la talla de Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch. Va ser arquitecte municipal de diverses poblacions del Vallès, com Sabadell on es troba el gruix més destacat de la seva obra, tan pública -el Mercat Central-, com privada.
Tanmateix, pel que sembla va tenir un tracte de favor durant la primera dictadura. Posteriorment va ser acusat de diverses irregularitats i d’haver cobrat de més en alguns encàrrecs.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: avinguda Diagonal, 409. Barcelona
Saber més
- Etimologia: etimologiaromanica
- Excavacions prehistòriques: elperiodico.cat
- Les granotes, per J. Llorens
- Granota: regio7.cat – wikiwand.com
- Hostal de la Granota: hostaldelagranota.com
- Les granotes d’Aristòfanes: Universitat de Barcelona
- La pesca de granotes de Bouguerau: todocuadros.es
- Prohibició de pescar granotes: heraldodiariodesoria.elmundo.es
- Somnis amb granotes: conranas.es
- L’escultor Josep Campeny i Santamaria, per L. Català
- Font de la Granota de Barcelona: vestigiosdebcn.wordpress.com
- Font de la Granota de Sabadell: museus.sabadell.cat
- Altres fonts de Josep Campeny: lamevabarcelona.com – anotherbcn.com
- L’accident: anoiadiari.cat – lavanguardia.com
- Escut de Barcelona: wikiwand.com
- Josep Renom: isabadell.cat
Molt interessant!
Moltes gràcies!
Un article molt complert!
De Rambla Catalunya a Passeig de Sant Joan a la Diagonal hi ha tota una sèrie d’escultures força interessants…
Tens raó, aquest tram és com un museu a l’aire lliure.