Església de Sant Martí de Gausac a la Vall d’Aran.
Atri, porxo, galilea o nàrtex són alguns dels variats noms que, sovint incorrectament, s’apliquen a la porxada que hi ha davant l’entrada d’algunes esglésies. Ve a ser una mica com el vestíbul que trobem a la majoria de cases i pisos. El seu origen és ben curiós.
Dues menes de cristians
Aquesta estructura va sorgir cap al segle III en les comunitats cristianes. Abans d’entrar a l’església o basílica hi havia el nàrtex, una mena vestíbul on es podien estar totes aquelles persones que no eren acceptades dins la congregació.
Per exemple, hi havia els catecúmens, que eren els qui s’estaven instruint per ser cristians, però encara no havien estat batejats. També s’aixoplugaven els jueus que eren seguidors dels cristians, els que feien alguna penitència i els malalts de lepra.
Espais canviants
Abans d’arribar a aquest porxo es passava per un gran pati o atri, que amb el temps va passar a ser el cementiri medieval davant de les esglésies. Al mig de l’atri hi havia una font on els fidels es rentaven les mans. Hi ha qui creu que aquesta peça va derivar amb els segles cap a la pica baptismal.
Fins al segle X el nàrtex -que en grec vol dir arca petita- era una exigència litúrgica. Amb la desaparició de la categoria dels catecúmens es convertí en un senzill -o no tan senzill- vestíbul on se celebraven determinats rituals. Aquest element va desaparèixer en acabar el període gòtic.
Herència dels primers temps
Tot i conservar alguns elements romànics, l’església de Sant Martí de Tours de Gausac és bàsicament gòtica. Conserva un interessant porxo -o nàrtex- que, com un fosc túnel ens porta cap a les profunditats de l’edifici. El fet que en aquest cobert hi ha bancs, fa suposar que aquí tenien lloc reunions veïnals on es dirimien els problemes dels vilatans i es prenien decisions importants.
I és en aquest element on trobem alguns dels interessants records de la primera església romànica.
Els caps
En primer lloc cal parar atenció als diversos rostres que hi ha, tant a la part exterior com a l’interior, utilitzats com a mènsules. La representació simple i frontal del cap humà ens parla de la forma directa i senzilla que tenien de veure el món en aquell temps.
El cap es considerava la porta de l’esperit, la part més noble de la persona, en contraposició al cos, que representaria els lligams amb el món material. Aquests rostres no fan por ni són grotescs; si fos així, tindrien altres significats. Les faccions transmeten serenitat i fins i tot es dibuixa un somriure.
Es podrien també interpretar com a representacions de les ànimes dels difunts pels quals cal vetllar per tal que puguin entrar al cel.
Amfibis i rèptils
A cada costat de l’entrada hi ha el que sembla una serp i una granota. Des de la nit dels temps les escriptures han relacionat la serp amb el més dolent i pecaminós. Pràcticament només començar, el llibre de Gènesi ja ens parla d’una serp que va enganyar Eva.
Un animal que s’arrossega per terra difícilment tindrà connotacions positives. No obstant això, en l’època medieval també tenia alguna cosa bona, ja que es col·locava com a forrellat de les portes dels temples, com a manera de protegir l’entrada a l’àmbit sagrat. De fet, antigament el drac tenia més aviat forma de serp.
La granota s’associava a la idea de la creació i de la resurrecció, ja que de vegades la veiem i d’altres desapareix sota l’aigua. En canvi, si es tracta d’un gripau, simbolitza l’avarícia i l’enveja, pecats que cal netejar abans d’entrar al temple.
L’antic pòrtic
A la part interior del cobert destaca un bloc esculpit toscament, amb un crucificat encaixat dins la creu, que té un cap que déu n’hi do. Es tracta d’un tema singular, ja que la crucifixió esculpida a la pedra és un tema poc freqüent durant el romànic. És probable que hagués format part del timpà de la primitiva església.
També devia formar part de la porta el relleu amb una figura que hi ha dins una petita fornícula i que encara conserva restes de policromia. Contràriament a la moda actual que ens presenta el romànic com si fos pedra picada a la vista, els acabats originals devien tenir un aspecte ben diferent i acolorit.
Tot i la foscor que hi ha, el personatge sembla que representa el sant titular, és a dir, Sant Martí de Tours. Anem a veure qui va ser.
Compartint la capa
Martí era un soldat romà nascut a Hongria que, allà pel segle IV, va voltar més que un guia turístic. Això li va permetre conèixer la religió de moda, el cristianisme.
La fantasiosa llegenda explica que va trobar un pobre pelant-se de fred. Amb l’espasa, va tallar la seva capa en dos i li donà la meitat a l’indigent perquè s’abrigués. Segons la norma, l’altra meitat pertanyia a l’exèrcit.
Un altre miracle té a veure també amb la roba. Martí va donar la seva túnica a un pobre, sense que ho sabés l’ardiaca. Llavors va enviar l’ardiaca a comprar una túnica ‘per a un pobre’. Aquest li va portar una rampoina amb les mànigues curtes, que Martí va vestir per oficiar la missa. En aixecar les mans, les mànigues van créixer miraculosament.
Quan tenia uns quaranta anys, es va retirar de la vida militar i s’anà a França, on tampoc parava quiet, visitant els pagesos per convertir-los. Aquest fet el va fer molt popular, essent escollit com a bisbe a Tours. El seu culte aviat s’estengué i arribà a casa nostra on diverses poblacions porten el seu nom i moltes esglésies, com aquesta, li han estat dedicades.
La pedra clau
Abans d’entrar a l’església de Sant Martí de Gausac, aixeca els ulls i busca una pedra circular, al punt on s’uneixen les arcades. Els arquitectes, que li posen nom a tot, l’anomenen clau de volta. Sense aquesta peça cauria tot el sostre.
Com que és tan important, se solia gravar alguna cosa molt transcendent: un sant, una creu o, com veus aquí, el monograma de Crist. Encara que a primera vista sembla el símbol del dòlar, en realitat són les lletres IHS, que corresponen a les primeres del nom de Crist en grec. D’aquest tema en parlaré en un article a part, perquè té substància.
Al voltant de la pica
Una representació dels miracles de Sant Martí la trobem a la magnífica pica baptismal de l’interior de l’edifici, probablement de finals del segle XII. D’una banda, el relleu mostra un cavaller i un bisbe, que poden fer esment a les dues èpoques de la vida de Martí.
D’altra banda, hi ha un personatge que sembla estar picant la paret, de difícil interpretació. Així mateix, hi ha altres elements com tiges, estels, arcs i un enigmàtic rostre flotant damunt una flor de lis, motiu que es troba sovint en altres esglésies araneses.
La flor de lis pot simbolitzar la lluminositat, com un atribut diví. Però també està molt relacionat amb la reialesa, imagino que pel fet de voler trobar una connexió divina amb el monarca. Aquest emblema, utilitzat al segle XII per la casa reial de França, se la van apropiar més tard altres monarquies, com la borbònica. En una de les columnes de la nau veuràs un escut amb tres flors de lis que, fins al segle XIX va ser l’escut d’armes del regne francès.
Tot i tractar-se d’un element posterior, fixa’t amb l’enginyosa tapa de la pica. Aquest element amb forma de piràmide permet obrir els costats. A l’interior hi ha esculpits uns angelets que es tapen amb les ales i ens miren amb ulls dislèxics.
Abans de marxar, observa amb atenció l’interior del temple. Trobaràs entre altres, la inscripció del segle XVIII, quan va ser reformat l’edifici.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: Carretera de Gausac, 34. Gausac
Saber més
- Nàrtex: tesauros.mecd.es – lifeder.com
- El rostre romànic: artistic.pressbooks.com
- Simbología del templo románico: circulo-romanico.com
- Escultura del temple romànic: arquivoltas.com
- Rostres i caps: amigosdelromanico.org
- Sant Martí de Tours: blogs.sapiens.cat – artmedieval
- Emblema de França: wikiwand.com
- Clau de volta: wikiwand.com
- Monograma IHS: palatiofrugelli.blogspot.com
- Piques baptismals: revista Taüll
- Istoria dera Glèisa, per Mn. Amiell
Benvolgut,
Estic treballant en el projecte d’un llibre sobre Catalunya.
Et podríes posar en contacte amb mi?
Gràcies
Robert,
T’he enviat un correu a la teva adreça.
Acabo d’arribar de la Val d’Aran on he vist aquesta església de St. Martí a Gausac. Tenia molta curiositat pel simbolisme de tots aquests elements que tan bé expliques. Moltes gracies. Un article excelent.
Agnès,
Moltes gràcies pel teu comentari. M’alegra saber que has trobat interessant l’article. Realment el romànic aranès amaga molt simbolisme.
Flipant l’article. Enhorabona
Moltes gràcies Joan! M’alegra saber que t’ha agradat.