El balneari de la Puda de Montserrat a Esparreguera.
Segons l’Enciclopèdia Catalana, una puda és una font d’aigua sulfurosa, també anomenada font pudent. El mot pudent prové del llatí ‘puteo’ que significa fer pudor o estar podrit. Després va derivar en altres connotacions.
Pots imaginar perquè el balneari La Puda dins el terme d’Esparreguera, porta aquest nom. Només acostar-t’hi, l’aire emplena els teus pulmons d’una ferum que recorda aquella setmana d’estiu que vas oblidar una dotzena d’ous fora de la nevera.
Les aigües sulfuroses tenen un munt de propietats, en especial per a les malalties de la pell, però no es pot dir que facin bona olor. L’àcid sulfhídric és un compost químic que es forma quan els bacteris no tenen prou oxigen. De fet, es pensa que la seva presència a l’atmosfera va ser una de les probables causes de l’extinció massiva dels bitxos de fa uns dos-cents cinquanta milions d’anys.
Desgràcies encadenades
La font de la Puda de Montserrat es coneixia ja a principis del segle XVIII, però sembla que un terratrèmol la va fer brollar amb més força. El que va passar després està més que documentat en un munt de llocs, així que només faré un breu resum.
Un espavilat va veure que allò podia ser un bon negoci, però s’arruïnà en l’intent i es llevà la vida. Altres van intentar continuar l’obra, però la font es troba massa a la vora del riu i els edificis van ser escombrats una vegada i una altra per les crescudes del Llobregat.
A mitjans del segle XIX es va projectar un nou i grandiós establiment, del qual només es va realitzar una part, que és la que veiem actualment enrunada. El projecte va ser realitzat pel gironès Josep Oriol i Bernadet.
Massa car
Després de treure la carrera d’arquitecte -a Madrid-, Josep Oriol va ser arquitecte municipal a Sabadell on projectà el pla d’Eixample. Va ser un professor de matemàtiques i dibuix lineal i un dels primers arquitectes a establir lligams entre la ciència i la indústria.
A més de projectar el balneari de La Puda de Montserrat, Oriol ja havia construït l’Hospital de Sabadell i posteriorment va fer-se càrrec de l’Institut Mental de la Santa Creu de Barcelona.
El balneari, inaugurat el 1855 va ser el primer edifici modern de nova planta aixecat a la península. Però el cost era massa elevat i tot va quedar a mitges. L’edifici va tenir una curta vida de glamur i algunes inundacions més tard, va ser abandonat a la seva sort.
Els diversos projectes per restaurar-lo no han prosperat: massa car i poques garanties amb l’inconstant riu al costat. Actualment ja només queden quatre parets que fan les delícies dels cercadors d’aventures. La resta ha estat objecte d’espoli.
Paviments perduts
Com un petit homenatge al balneari de la Puda de Montserrat, m’he permès fer una recreació de com eren els arrambadors ceràmics i els terres de mosaics.
Com més avall em comenta una lectora, aquests paviments són el que es coneix com a mosaic incrustat al foc. Consisteix en rajoles de fang -no de ciment-, damunt les quals es col·locava fang líquid colorejat, per mitjà d’unes plantilles i es coïa a alta temperatura. Era una alternativa al paviment hidràulic i al mosaic Nolla.
En aquest cas es tracta d’un disseny de 1898 produït per J. Romeu Escofet. Una llàstima que s’hagi deixat perdre.
Finalment i com a curiositat, Oriol va morir al balneari de Les Escaldes d’Andorra a causa de les emanacions de les antigues llacunes romanes. No sé jo si això de prendre les aigües pudents era prou bo.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: carretera C-55, km 7,3. Esparreguera
Saber més
- Àcid sulfhídric: wikiwand.com
- Aigües sulfuroses: monografias.com
- Les sulfuroses aigües de la font de la Pudat, per J. Plana
- La Puda de Montserrat: dos segles de fracassos i dissort, per M. Amat
- El balneari oblidat: museugeologic.blogspot.com
- Josep Oriol Bernadet: ub.edu
- Catàleg de J. Romeu Escofet: todocoleccion.net
- Mosaic incrustat al foc: delmodernismo.wordpress.com
- La Puda de Montserrat: esgarrapacrestes.blogspot.com
- Fotografies antigues: fotosdecatalunya.cat
- L’antic mobiliari: muebledeviena.com
De res!
De l’arrimador no tinc idea. Em recorda alguns exemplars del mateix estil que es poden veure a les fitxes següents del Mosaic del meu barri:
https://ajuntament.barcelona.cat/arqueologiabarcelona/mosaics/mosaic/carrer-de-la-creu-coberta-66/
https://ajuntament.barcelona.cat/arqueologiabarcelona/mosaics/mosaic/carrer-de-sant-domenec-23/
Pel que fa la terminologia, “arrimador” és el terme donat per Termcat per a aquest tipus de revestiment de paret.
Seguim!
Moltes gràcies per l’aclariment 😉
Sempre interessant i amb fotos excel·lents!
Pel que fa la imatge del paviment, no es tracta d’un hidràulic, sinó d’un “incrustat al foc”. El primer és de ciment mentre que el segon és un gres ceràmic. I pel que fa aquest model en particular, es troba al catàleg del 1898 de J. Romeu Escofet, model 367. Per més informació sobre l’incrustat al foc, remeto a l’especialista Vicente de la Fuente i el seu bloc “Del Modernismo”.
Moltíssimes gràcies pel teu comentari i per tota la informació! Ho he corregit a l’article i he posat un enllaç al bloc que comentes. Desconeixia aquesta versió de paviment.
D’altra banda, no et sona l’autor de l’arrambador?
Per cert, és arrambador o arrimador? Sembla com que s’utilitza indistintament i les definicions de l’IEC no m’ajuden a veure-ho clar.
Amb ganes de saber molt mes!
Gràcies! De totes maneres, d’aquest balneari crec que no hi ha molt més a dir que no hagin escrit ja altres persones més documentades que jo 😉