El Pla del Real, un interessant barri de València.
Quan els musulmans van conquerir València el 711, la ciutat estaria sota els nouvinguts durant cinc-cents anys, que no és poc.
En aquest temps, es construí una nova muralla, però sempre tenint el Túria com a barrera natural. Més enllà, només hi havia explotacions agrícoles i cases de camp, que en àrab es diuen “rahal”. Per una mala transcripció fonètica, és va traduir per “real” i segles més tard donaria nom a un dels barris de València: El Pla del Real.
Per acabar d’embolicar la troca, on actualment hi ha els Jardins del Real, al segle XI hi havia una residència d’esbarjo -o casa de camp- d’un rei àrab.
Quan Jaume I va conquerir la ciutat, va decidir conservar aquesta construcció com a residència pròpia. Tot i que en realitat mai va ser un palau reial -de reis-, a partir d’aquell moment es convertiria en la residència oficial dels reis de València, quan aquests residien a la ciutat.
Amb el temps, l’edifici es va anar ampliant i remodelant fins a convertir-se en un magnífic palau amb torres de defensa i amb uns extensos jardins.
El jardí del palau
Al segle XIX, durant la Guerra del Francès, la construcció va ser arrasada pel mateix exèrcit espanyol amb l’excusa de què no fos utilitzat per l’invasor. Actualment només queda el record dels jardins, que curiosament no formen part del barri del Palau del Real.
Els jardins van prendre la seva actual fesomia el 1912, tot i que amb els anys aniria incorporant una gran varietat d’espècies vegetals, monuments i construccions.
Dins el recinte s’ubica el Museu de Ciències Naturals, creat gràcies a un enginyer valencià qui, després d’emigrar a Argentina al segle XIX, va reunir una considerable quantitat de restes paleontològiques de les excavacions que feia. Una visita interessant, tot i que li cal una actualització museística.
El jardí del marquès
Molt a prop i també del segle XIX, trobem l’interessant jardí de Monforte, d’estil neoclàssic i que sembla aturat en el temps.
El 1872 un marquès encarregà el disseny a l’arquitecte valencià Sebastián Monleón, autor entre altres, d’un projecte de l’Eixample de la ciutat. Després d’anar passant de ma en ma, el recinte va prendre el nom dels darrers propietaris, el matrimoni Monforte.
L’espai destaca per la varietat escultòrica i per les espècies vegetals, algunes de les quals de considerables dimensions. Com a curiositat, uns lleons a l’entrada van ser esculpits per a l’escalinata del Congrés de Madrid, però es van desestimar en ser considerats massa petits.
La pagoda
Sortim dels jardins per canviar totalment de registre. El descomunal bloc que s’aixeca a la cantonada no deixa ningú indiferent.
La nova burgesia dels anys seixanta volia exclusivitat. Va ser una època de grans barbaritats i també d’interessants creacions. Va ser projectada el 1967 pel trio d’arquitectes Escario, Vidal i Vives, autors de notables construccions.
El bloc és conegut popularment com La Pagoda per la peculiar estructura exterior que recorda l’arquitectura tradicional japonesa. En realitat s’anomena La Torre de Ripalda, nom que fa esment del fantasiós palauet de Ripalda, un gran casal amb forma de castell que va desaparèixer sota una gran operació urbanística.
Zona d’esbarjo
Des d’aquí ja pots ensumar la flaire -o ferum, segons com- de peix fregit que surt del quiosc La Pèrgola. El bar data de 1963, però em penso que la petita i encantadora construcció circular deu ser anterior, d’alguna de les nombroses remodelacions del passeig.
El quiosc està situat a l’inici de l’Albereda. Aquest històric passeig que discorre un quilòmetre paral·lel al Túria, data del segle XVII quan el virrei de València va fer plantar dues fileres d’àlbers. Més endavant es construïren els murs que el protegien de les inundacions i s’embellí amb diversos elements, com les places que enceten i acaben l’avinguda, així com les anomenades torres dels vigilants.
Aquestes dues torres presenten, entre altres, els escuts de Felip V i del municipi. Una placa explica que el 1714 el rei va manar fer aquestes torres i el passeig per esbarjo públic. Durant el segle XIX, amb la Guerra de la Independència, el lloc va quedar molt malmès. Curiosament van ser els francesos qui el van refer, convertint-se el lloc predilecte dels ciutadans.
El 1932 l’arquitecte municipal Javier Goerlich la tornà a remodelar deixant-la, més o menys, com està actualment. Durant la primera meitat del segle XX, Goerlich va deixar un ampli repertori de la seva obra a la ciutat de València, tocant tota mena d’estils.
Actualment, en aquest emblemàtic passeig envaït pel trànsit, només queda un àlber. La resta són palmeres i ficus de més de cent vint anys que, això sí, impressionen per les seves dimensions.
Medicina i política
Abans de marxar, ens aturem breument en un dels monuments. És el dedicat al doctor Francisco Moliner Nicolás, nascut a València el 1851. Va destacar especialment en la lluita contra la tuberculosi. A més va ser polític, arribant a diputat a les Corts espanyoles durant la restauració borbònica.
A banda i banda del metge destaquen les al·legories a la ciència i a l’amor maternal. L’obra es deu a José Capuz, escultor valencià qui, a principis del segle XX se la va passar realitzant nombroses obres religioses.
El Pla del Real té més per descobrir, com l’antic estadi del Mestalla, l’avinguda Blaco Ibáñez, el palau de l’Exposició o els Jardins del Túria. Però per avui és suficient, oi?
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Saber més
- Època musulmana: valencia.es
- Història del barri: valenciabonita.es
- Jardins del Real: jdiezarnal.com
- Palau del Real: wikiwand.com
- Jardí de Monforte: jardins.valencia.es
- La arquitectura de Antonio Escario Martínez, per J. Domínguez
- Palau de Ripalda: lasprovincias.es
- La Pagoda: lasprovincias.es
- L’Albereda: jdiezarnal.com
- El discreto olvido del Paseo de la Alameda de València, per C. Aimeur
- Francisco Moliner: dbe.rah.es
- José Capuz: dbe.rah.es
Esta molt ben redactat i l’informació es clara
Moltes gràcies! M’alegra saber que t’ha agradat 😉