Passejant per Barcelona sorprèn veure arquitectures carrinclones al costat d’altres que, tot i haver estat realitzades trenta anys abans, resulten molt més innovadores. Per què? La resposta és senzilla: un llaaaarg govern poc avesat al progrés va fer retrocedir el que prometia ser una fulgurant trajectòria avantguardista. Com a exemple, ens aturem al xamfrà de Pau Claris amb Casp, per veure l’edifici conegut com a Casal de Sant Jordi.
Comencem pel principi
Nascuda a Roda de Ter el 1886, la Tecla Sala Miralpeix aviat es va fer càrrec de l’imperi tèxtil familiar, que encara va augmentar més quan es va casar amb l’industrial Joan Riera.
De fermes conviccions religioses i també amb un desenvolupat sentit de la responsabilitat social, va tenir especial cura de les treballadores, oferint-los la possibilitat de llegir i escriure, instal·lant llar d’infants, servei mèdic i dutxes entre altres.
El 1929 va encarregar a Francesc Folguera el projecte d’un edifici on ubicar les oficines, la seva residència particular i del grapat de fills que va tenir el matrimoni.
La glòria i el declivi
Uns anys abans, l’arquitecte barceloní Francesc Folguera i Grassi havia estat realitzant un minuciós estudi de monuments de tot l’Estat, per a la realització del Poble Espanyol, que no es va dur a terme fins a l’Exposició Universal del 1929.
El Casal de Sant Jordi és una de les seves obres més celebrades, on va unir tot el que havia après de noucentisme més autèntic, del racionalisme i dels innovadors corrents que voltaven per Europa en aquells moments. Temps després, ja més dins l’estil noucentista, s’encarregaria de diverses obres a S’Agaró.
De la mateixa manera que va passar amb la majoria d’arquitectes, en acabar la Guerra Civil, se la va passar reformant esglésies destruïdes durant el conflicte i la seva obra es va tacar d’aquell indefinit estil eclèctic i antiquat, tan volgut per la burgesia afí al nou règim.
El patró despullat
A la façana, recoberta d’un morter de color verd que ja necessitaria una repintada, hi ha les tribunes angulars que permeten disposar de més llum a l’interior i les finestres emmarcades amb pedra blanca. Entre tots aquests elements destaca la figura de Sant Jordi que va acabar donant nom a l’edifici.
Cal afinar la vista per veure que el xicot va mig nu, no duu espasa i tan sols l’escut li tapa les interioritats. Costa de creure que aquesta escultura de quatre metres, se salvés de la guerra i que després passés l’estricta censura. Probablement va ser degut al fet que el cobria una densa i fosca capa de pols.
L’obra es deu a Joan Rebull Torroja, escultor nascut a Reus el 1899. Gràcies a l’ajut econòmic d’un banquer, va poder tenir un taller propi a Barcelona. Aviat faria amistat amb altres artistes i coneixeria Picasso.
Fins i tot va jugar amb la política i acabaria com a diputat al Parlament de Catalunya, a més d’altres càrrecs dins el món acadèmic. Amb la Guerra Civil s’exilià a França, on va tenir un important encàrrec dins el món de la moda.
Fidel als principis del noucentisme, la major part de la seva obra s’inspira en l’escultura del món grecollatí. Majorment escampades en diversos museus, les seves escultures són figures femenines estirades, assegudes o dempeus. De fet pel Sant Jordi d’aquest edifici va utilitzar a la seva dona com a model, cosa que es nota el rostre. També va realitzar verges per a esglésies i monuments commemoratius.
Probablement seran imaginacions meves, però en veure aquesta escultura m’ha vingut al cap una altra de Sant Jordi realitzada el 1416 per Donatello i que actualment es troba al museu del Bargello d’Itàlia.
Entrades al·legòriques
A banda i banda de l’accés principal hi ha dues portes més petites coronades per dos relleus de pedra, també de Joan Rebull.
El de la dreta representa Hermes, déu del comerç, molt adient per a l’ús d’aquest edifici. El de l’esquerra simbolitza Demèter, deessa de l’agricultura i protectora dels conreus.
Les portes, realitzades amb un reixat romboidal de bronze i vidre, contenen detalls simbòlics de les dues divinitats, com el bastó d’Hermes -anomenat caduceu- i unes espigues i una torxa, símbols de Demèter.
El relleu de bronze de la porta central és una al·legoria de l’oci, tal com era entès en aquella època: una dona llegint i un home descansant entre figueres de moro -potser massa properes per no punxar-lo-.
Tot plegat dins l’esperit noucentista, però amb l’estil art-déco que estava triomfant arreu.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: Casp, 24. Barcelona
Saber més
- Casal de Sant Jordi: vestigiosdebcn.wordpress.com – wikiwand.com
- Tecla Sala: lavanguardia.com
- Joan Rebull: wikiwand.com
- Francesc Folguera: dhac.iec.cat
- Sant Jordi de Donatello: lacamaradelarte.com
- Racionalista o noucentista?: twitter.com/efemarq
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: