Primera part de l’itinerari per Quart de Poblet.
Quan, dos segles abans de la nostra era, els romans es passejaven per València, van fer carreteres per on transitar amb comoditat. A cada milla, és a dir a unes mil passes -poc més de 1.600 metres-, col·locaven una fita de pedra, anomenada mil·liari.
Una d’aquestes vies sortia de la ciutat i menava cap a l’interior. Al punt on hi havia el quart mil·liari, diuen que va sorgir un nucli, que amb el temps prendria el nom de Quart.
Era aquell també el camí per on, una vegada i una altra, va passar Rodrigo Díaz de Vivar -el Cid Campeador que ens feien aprendre a EGB-. L’home que, entre batalles, setges i desterraments, no parava d’anar amunt i avall, finalment aconseguí derrotar els almoràvits a la famosa batalla de Quart i conquerir València el 1094.
Al segle XIII, Jaume II d’Aragó faria donació d’aquells terrenys al monestir de Poblet (Conca de Barberà), motiu pel qual el municipi prendria el nom de Quart de Poblet.
Amb la desamortització del segle XIX, es va voler desvincular el nom del passat feudal i la població prengué el nom de Cuarte de la Huerta, que remet als temps del Cid -segle XI-.
Anem a fer una breu passejada pel centre històric d’aquesta població. Podem anar còmodament des de València amb el metro o bé deixar el vehicle a l’aparcament al costat de la biblioteca (carrer Marquès de Túria). Aquí mateix ja tenim el primer edifici que mereix una visita.
Contaminació art-déco
A finals dels anys quaranta del segle XX s’establí aquí la indústria ‘Refracta‘, dedicada a la producció de materials de construcció, especialment de rajoles refractàries, que són aquelles que suporten altes temperatures i es queden tan fresques.
Durant més de quaranta anys els treballadors van patir silicosi, una malaltia pulmonar causada pels nocius gasos d’aquesta indústria. L’edifici principal, format per volums cúbics, és una interessant barreja entre racionalisme i art-déco, que actualment allotja la biblioteca.
Convé entrar per observar els delicats mosaics que cobreixen les sales interiors i que van ser restaurats acuradament. Aquest paviment, confeccionat amb petites peces de gres ceràmic, s’anomena Nolla. Natural de Reus, però establert a Meliana -a tocar de València-, Miguel Nolla va ser el primer a patentar i comercialitzar aquest tipus de mosaic el 1863.
Passem pel davant de l’antiga estació del tren, on es carregava la producció i entrem al breu carrer de l’Estació.
Veure i ser vist
Amb la industrialització del segle XIX, la ciutat s’expandeix fora dels límits del nucli antic. La nova arquitectura reflecteix la puixança de l’emergent classe burgesa. El modernisme era l’estil del moment que s’havia posat de moda a la ciutat de València i aquí no podien ser menys.
En aquells moments, aquest carrer era especialment triat com a lloc de passeig. Els vianants anaven fins a l’estació per veure arribar els trens. Era la via idònia on lluir-se davant els vilatans. Així doncs, era lògic que les cases reflectissin la categoria dels inquilins i el seu gust per la modernitat.
Al final del carrer, fent cantonada, s’aixeca ‘La Pepita’, vil·la de la qual no he trobat cap informació. Probablement construïda després de la guerra civil, destaca per la torre d’aires neobarrocs coronada per grans gerres.
Entrades distingides
Durant tot el recorregut para atenció als brancals de rajoles que decoren les portes. Aquesta moda va sorgir a finals del segle XIX entre la classe mitjana i mitjana-alta i ha acabat convertint-se en un element emblemàtic de la zona de L’Horta.
Era un moment de bonança econòmica i la nova burgesia volia enriquir els seus habitatges i a més, fer pública la seva dignitat. Les fàbriques del sector s’adonaren d’aquesta nova tendència i crearen catàlegs específics per aquest ús.
La plaça del poder
A continuació ens n’anem a la propera plaça del País Valencià. Aquesta denominació ja era utilitzada abans de la guerra civil com a sinònim de ‘regió valenciana’ i també es recull a l’Estatut d’Autonomia del 1982.
Convé aturar-nos un moment en aquest espai, que rep el nom de plaça pel lleuger eixamplament de la vorera i poc més. El que més destaca és l’edifici de l’Ajuntament, obra del 1989, que no queda clar si agrada o no. Resulta especialment interessant l’alta torre del rellotge que recorda l’estil art-déco dels anys vint. En aquest indret hi havia l’antiga Casa Consistorial, que va haver de ser abandonada a correcuita per l’estat ruïnós que presentava.
Al seu davant s’aixeca l’escultura Fanalet, una llarga columna rematada per una estructura punxeguda, la qual difícilment podem relacionar amb el nom. Va ser realitzada -també el 1989- per Miquel Navarro. Aquest escultor, pintor i gravador nascut el 1945 a Mislata -al costat de Quart-, ha escampat la seva obra per tota la península.
A l’esquerra de l’ajuntament i fent cantonada, hi ha un interessant habitatge del qual, com sol passar, ningú en parla. La part inferior és de maó vist. Al primer pis destaquen les decoracions amb rajola -taulells com en diuen aquí-. Fixa’t especialment amb el fris que hi ha sota el ràfec, amb una temàtica exòtica.
Al segle XIX, anys després de les campanyes franceses a Egipte i altres esdeveniments, va augmentar l’interès per les cultures llunyanes i èpoques passades. En diuen orientalisme. A principis del segle XX, l’anomenat art-déco va obrir les portes a l’obsessió per barrejar estils exòtics.
Val més diners que jardins
Ara et caldrà una mica d’imaginació. A la dreta de l’ajuntament hi ha un carrer de vianants. Allà hi havien els jardins d’un palau estratègicament situat. Era la cruïlla entre el carrer Major (ara Verge del Pilar) i el Camí de Madrid (actual Joanot Martorell).
Després de la postguerra s’edificà un edifici on allotjar una entitat bancària. L’estil és pràcticament el mateix que podràs trobar a Barcelona o a altres ciutats: entre clàssic i barroc. Tan sols es decora el balcó principal, el coronament i poc més.
Un local familiar
El 1910, quasi totes les famílies del municipi decideixen construir un centre social i cultural, on relacionar-se i fer un glopet després del treball. El Casino l’Amistat és l’únic edifici d’un passat esplendorós que ha perdurat en aquesta plaça.
A més d’un saló on trobar-se, també incloïa un frontó, esport amb una llarga tradició en aquesta vila i un teatre on els dissabtes tenien lloc representacions teatrals.
Els desapareguts vitralls donaven un ambient càlid a l’interior. Destaquen especialment els arrimadors, per cert molt ben restaurats. Entra i observa amb deteniment l’enrajolat de l’interior, de clara inspiració modernista. Hi ha tres escenes que es repeteixen, amb al·legories a les arts, l’agricultura i la indústria.
Abans de marxar, observa les delicades decoracions de rajola de les cases del costat.
Al següent article continuarem amb aquesta ‘passejà’ per Quart de Poblet.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa amb l’itinerari
Saber més
- Història: quartdepoblet.org
- Quart de Poblet: quartdepoblet.org
- Turisme a Quart de Poblet: turisme.quartdepoblet.es
- El topònim: quartpoblethistoriapatrimoni.wordpress.com
- El mil·liari de Quart: quartpoblethistoriapatrimoni.wordpress.com
- Personatges històrics: quartpoblethistoriapatrimoni.wordpress.com
- Refracta: sanchosanmartin.es
- Cases modernistes: cultura.quartdepoblet.es
- Nova Casa Consistorial: sanchosanmartin.es
- Miquel Navarro: miquelnavarro.com – wikiwand.com
- El Casino: cultura.quartdepoblet.es
- Mosaic Nolla: enhebrarehabilita.es
- País Valencià: valenciasecreta.com
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: