Continuem fent un tomb per La Sagrera, un dels grans desconeguts de Barcelona.
Inspiració clàssica
Acabem de veure una obra neoclàssica i ara anem a visitar una altra del mateixa època i estil. Ens acostem fins a l’anomenada Torre de la Sagrera, situada al carrer Berenguer de Palou, nom d’un trobador del segle XII.
Construïda el 1875, és l’únic edifici que ha sobreviscut de la fàbrica tèxtil ‘La Española‘ que formava part de ‘Fabra i Coats‘, indústria de filatures que es trobava molt a prop d’aquí.
L’edifici, restaurat recentment, probablement era la casa del director o del propietari de la fàbrica. A més, durant la guerra civil s’hi construí un refugi que també ha estat habilitat.
A mitjans del segle XVIII i durant la major part del segle XIX, després dels excessos i de l’esgotament del barroc i del rococó, es va produir una reacció que donaria lloc a un nou estil denominat neoclàssic.
Inspirat en l’arquitectura clàssica de Grècia i Roma i amb l’empenta del descobriment de les ruïnes de Pompeia, es va recuperar l’equilibri de les línies rectes i la simetria.
El cavall volador
Pugem pel carrer Gran de la Sagrera, que travessa el barri de dalt a baix. Transcorre paral·lel a la Meridiana però, molt abans que aquesta fos projectada, el carrer Gran com tothom el coneixia, connectava el barri amb la ciutat.
Ens plantem a la porta de la fàbrica automobilística Hispano-Suiza. Bé, al que queda, ja que només s’ha conservat l’entrada monumental i l’edifici d’oficines. La resta es va convertir en un frondós -i una mica deixat- parc, inaugurat els anys vuitanta del segle XX.
Construïda el 1911 al lloc on hi havia una antiga farinera, va estar en funcionament fins als anys setanta. Especialitzada en motors d’aviació, durant la guerra civil va passar a fabricar armament, vehicles blindats i ambulàncies, convertint-se, lògicament, en objectiu dels bombardejos.
Passat el conflicte es reconvertí en ENASA (Empresa Nacional de Autocamiones S.A.), ampliant aquesta entrada per tal de facilitar l’entrada de camions i col·locant una cortina de cadenes que tancava l’accés però permetia la visibilitat, com ja s’havia fet a l’Escola Industrial.
Un dels primers models de vehicle es batejà amb el nom de Pegaso. Va ser tal l’èxit -del vehicle i del nom- que a partir d’aquell moment Pegaso seria el sinònim d’ENASA.
Molt més que un metge
Seguim amb el nostre tomb per La Sagrera i arribem a la petita plaça del Doctor Cararach Mauri on crida l’atenció un bloc d’habitatges dels anys setanta recobert d’un original i senzill mosaic que confio serà preservat.
Fill d’un fabricant de pastes de sopa a Sant Andreu, Josep Cararach va estudiar al col·legi que hi ha a l’altre costat del carrer i que veurem tot seguit. El 1900, amb només vint-i-tres anys, es doctorà en medicina i cirurgia.
Molt estimat pel seu compromís social amb el barri, que compagina amb la seva labor de metge. Organitza els primers Jocs Florals de Sant Andreu, funda una mútua per atendre invàlids i ancians i acaba sent elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Des de la seva posició va aportar grans millores al seu barri, de les quals cal destacar el seu suport a la Clínica Sant Jordi, que acaba presidint.
Art d’autor sota la teulada
L’altra vorera del carrer Pare Manyanet ja pertany al barri Sant Andreu però, ja que hi som, donarem una breu ullada a veure què trobem. Al cap i a la fi les divisions rectilínies s’adiuen poc amb la realitat veïnal.
El carrer està dedicat a Josep Manyanet, nascut a Tremp el 1833. Quan va ser ordenat sacerdot, exercí al bisbat d’Urgell. Va fundar dues congregacions religioses, sempre tenint al cap el concepte de família basat en Jesús i els seus pares.
Amb aquesta idea va procurar la formació -catòlica, naturalment-, de les famílies, obrint centres educatius pels seus fills arreu de la península i també a molts altres països. Aquí tenim l’escola que Manyanet va obrir el 1877, on va residir els darrers disset anys i on finalment va ser enterrat.
Seu va ser també el projecte (1869) d’aixecar un temple dedicat a la Sagrada Família que, tretze anys més tard immortalitzaria Gaudí.
Tot el saber
Però ara només ens fixarem amb l’interessant esgrafiat que els arbres semblen voler amagar. Jugant només amb un color vermellós, es retallen siluetes relacionades tant amb el món educatiu com religiós. Presidit per la creu, l’anagrama de Maria i les eines de fuster de Josep, veiem representat teatre, pintura, música, literatura, geografia, ciències naturals, el joc -escacs- i cinema. Ups! No hi ha esport?
A un extrem i afinant la vista llegim Macià. Nascut a les Borges Blanques el 1917, Pau Macià i Pons va ser un excepcional artista. Tant dominava el dibuix, com el mosaic, la pintura, el fresc o la joieria. Va destacar especialment en el cartellisme de tipus religiós, durant els anys quaranta i cinquanta del segle XX.
Però a l’altre extrem de l’obra, i amb lletra molt més petita hi ha escrit el nom de qui va fer l’esgrafiat a partir de l’obra de Macià. Es tracta de Joan Solé, artista nascut a Barcelona el 1947. Gran coneixedor de les tècniques murals, també va treballar la pintura, caracteritzada per textures i un traç gruixut.
L’aparellador que volia ser artista
I si fins ara hem vist obres i personatges molt interessants, acabarem la visita amb una de les pífies més grans que he vist darrerament. A tocar de l’escola tenim el camp de futbol del Sant Andreu. L’estadi duu el nom de Narcís Sala, president de la U. E. Sant Andreu els anys cinquanta i setanta del segle XX.
A l’entrada hi ha un ruïnós monument fet de formigó que commemora la inauguració el 1970. L’estadi havia estat encarregat a la constructora Huarte, empresa navarresa que també va construir el Valle de los Caídos. El nom apareix juntament amb el relleu convex d’un casc de treballador, a fi que quedi més clar a què es dedicava.
Jugant a ser escultor
Sembla que Vicente Hidalgo, l’aparellador de la companyia, s’oferí a realitzar aquest monument de difícil catalogació. L’obra és un mur de formigó que actualment cau a trossos, fet que poc o res diu de bo de la constructora.
Al davant distingim una pilota fent gol a la xarxa d’una porteria, una numeració del dret i del revés que segurament es refereix als jugadors, l’escut de la ciutat i una inscripció que diu que tal dia l’alcalde Porcioles va fer els honors d’inaugurar el recinte.
Dividit en una quadrícula, el darrere de l’obra mostra l’empremta de pilotes, botes i xiulets de futbol al voltant de la figura d’un jugador i, per si no quedava prou clar, la paraula Gol. Resulta inexplicable la presència de dues ferradures de cavall.
I ara si, ja podem donar per finalitzat aquest tomb per la Sagrera.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Saber més
- Torre de la Sagrera: avvlasagrera.com
- L’art neoclàssic: blogs.sapiens.cat
- Pegaso: cendoclasagrera.com
- Enasa: transporte3.com
- Josep Cararach Mauri: galeriametges.cat
- Gaudí, Manyanet y la Sagrada Familia: elpais.com
- Pau Macià: cartellistes.blogspot.com
- Joan Solé: elpuntavui.cat
- Col·legi Jesús, Maria i Josep: santandreu.manyanet.org
- Monument estadi Sant Andreu
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: