Descobrint el barri de Campanar a València.
En aquells temps en què moltes poblacions eren propietat d’un “senyor” -parlem del segle XIV, any amunt, any avall-, hi havia a prop de Xàtiva una localitat que havia estat repoblada per colons cristians. Barxeta, que així es deia aquella antiga alqueria musulmana, després d’haver passat de mà en mà, va ser regentada per un tal Francesc Martínez de Marcilla. El rei Felip V, sense que em quedi clara la raó, li atorgà el títol de Baró de Barcheta. Per cert, aquest senyor era familiar del nuvi dels famosos ‘amants de Terol‘.
El nostre baró tenia més propietats. Concretament posseïa un palau als afores de València, a l’actual barri de Campanar. Amb el temps, la capella d’aquest palau es va engrandir fins a prendre categoria de parròquia. El senyor baró, que no es volia barrejar amb gent de baixa estofa, va fer comunicar el palau amb el temple, de manera que podia seguir els oficis religiosos sense despentinar-se.
Anar al camp
Al voltant del palau i de l’església es va anar formant una petita barriada que, de tant en tant, patia les crescudes del riu Túria. Quan, al segle XVI estaven fent obres a l’església va tenir lloc la “santa troballa“, que era una imatge de la Verge. Pres com un senyal diví, l’estatueta d’alabastre es convertí en la patrona de Campanar.
Pel que sembla, Campanar deu el nom als camps que en temps remots envoltaven l’antic reducte musulmà, ja que en aquella època no hi ha constància de l’existència d’una torre que fes les funcions de campanar. Hi ha qui diu que ve de la transformació de l’expressió “anar al camp” o “camp anar”. Tot pot ser.
Ajuda divina
Aviat la Mare de Déu de la Misericòrdia començaria a fer miracles de tota mena: des de salvar un infant ofegat fins a fer ploure o nevar.
Tan gran poder s’havia de dosificar i és així com, un parell de cops l’any, el mossèn rascava l’esquena de l’estatueta i la pols resultant -que és miraculosa- la donava a les embarassades i als malalts perquè se la prenguessin com si fos un xarop. Com un miracle més, la imatge no minvava amb el raspat. Imagino que les actuals lleis sanitàries no veurien aquest tractament amb bons ulls.
La població, eminentment rural, va seguir el seu curs i arribà a ser un municipi independent el 1837. Però l’alegria durà poc, ja que seixanta anys més tard, la Mare de Déu no va fer cap miracle i Campanar quedà annexionat a València. Durant el curt però destacat període en què va ser independent, es deu l’actual configuració d’aquest peculiar barri.
Al voltant de l’espaiosa plaça on hi ha l’església, s’arrengleren un seguit d’habitatges de tipologia similar, alguns d’estil modernista vienès -secessió vienesa si volem dir-ho amb propietat-. Observa les delicades reixes de les finestres i balcons o les decoracions amb rajoles.
Distinció a les portes
Els brancals enrajolats de les portes eren un signe de distinció que es va posar de moda a finals del segle XIX a la zona de l’Horta i va durar fins ben entrat el segle XX. Flors i ocells exòtics eren alguns dels motius triats per embellir les cases.
Per acabar, els sinuosos carrers que comencen a la plaça, delaten la història d’un temps en què no calia planificar res. Fins que, de cop, els blocs de ciment i les impersonals avingudes ens tornen al present, oblidant finalment que el barri de Campanar, va ser un poble que va resistir durament un bon grapat de batalles.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- El antiguo pueblo de Campanar, per A. Marín
- Història: valencia.es
- Campanar: wikiwand.com – valenciaplaza.com – valenciabonita.es
- Las tipologías edificatorias del … Campanar, per C. Cárcel-García i F. J. Vidal
- L’església: jdiezarnal.com – wikiwand.com
- La Verge de Campanar: preguntasantoral.es
- Els miracles: lasprovincias.es
- Brancals
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: