Els relleus escultòrics dels Porxos d’en Xifré de Barcelona.
És aquesta una història com tantes altres, només que, si fos avui, el protagonista sortiria en portada de la revista Forbes com a l’home més ric del país.
De res a ric
En primer lloc, Josep era el quart fill d’una casa bona d’Arenys de Mar. El seu pare tenia quatre vaixells i comerciava amb Amèrica, però el destí és juganer i l’home va acabar arruïnat. A principis del segle XIX, Josep Xifré i Casas marxà a Cuba on va reflotar el negoci familiar d’adob de pells, i comercià amb els Estats Units, amb cafè i sucre dels terrenys que conreaven els seus esclaus, que tot s’ha de dir.
Allà va aprendre què és l’especulació i feu construir diversos edificis al centre de Nova York. A més, es dedicà a activitats bancàries —sense saber-ne—, però semblava que tenia una floreta allà on acaba l’esquena i multiplicà la fortuna. I també va conèixer l’amor. Es casà amb la filla de disset anys del seu agent, amb qui va tenir un fill. Quan anaven a tornar a Barcelona, ella decidí que allà no havia perdut res i es quedà a París, on les males llengües asseguren que va tenir algun amant que altre.
Els porxos neoclàssics
Amb la seva bona estrella, el senyor Xifré es dedicà a Barcelona a la compra de terrenys, en un dels quals el 1836 va fer construir l’immoble conegut com a Porxos d’en Xifré. Les obres s’allargarien durant quatre anys. El descomunal conjunt, que en realitat es compon de cinc edificis, estava dotat dels darrers avenços, com l’aigua corrent.
Xifré contractà els arquitectes Josep Buxareu i Francesc Vila per l’execució del projecte. Buxareu fou un dels primers arquitectes titulats d’aquest país i, entre altres obres, és coautor del mercat de Santa Caterina —abans de les teules de colors, és clar— i de la porxada del mercat de la Boqueria. De Francesc Vila no he trobat ni així d’informació, només que tant l’un com l’altre havien estat deixebles d’Antoni Cellers, arquitecte responsable del canal d’Urgell.
Estil ordenat
La parella d’arquitectes projectà un edifici d’estil neoclàssic, corrent que va sorgir com a reacció contra els excessos del barroc i el rococó. Al neoclassicisme li agradava tot ben ordenat i funcional i cercava la inspiració en l’antic art de grecs i romans. Això es pot veure, per exemple, en les pilastres jòniques. El més destacat és la galeria porxada que ha acabat donant nom al conjunt i que s’especula que hauria estat projectada pel mateix Xifré abans de venir a Barcelona.
Simbolisme de tota mena
La decoració, que hi ha qui assegura que amaga simbologia maçona, la veuràs repartida per tot l’edifici de diverses maneres. Xifré va encarregar aquest abundant repertori decoratiu a Damià Campeny.
Hi ha uns medallons amb navegants famosos, escenes mitològiques, relleus relacionats amb la indústria, el comerç i la navegació, així com diversos animals —reals i fabulosos. Sense oblidar les baranes dels balcons que també incorporen decoració simbòlica i el frontó amb el rellotge on es pot veure Cronos i Urània mesurant el moviment de les estrelles.
Però ara para atenció als relleus de terracota que decoren les cantonades dels Porxos d’en Xifré. Tot i que estan plens de pols, pots veure que presenten escenes protagonitzades per nens. Afinant molt bé la vista, veuràs aquí i allà les inicials del promotor —JX— a les caixes i sacs.
A quatre mans
Davant la gran i complexa decoració escultòrica duta a terme en tres anys, sembla raonable pensar que Campeny va fer només els dibuixos, supervisant l’execució i, potser, fou l’autor d’alguns dels millors relleus. El treball material probablement va recaure en dos dels seus deixebles, Ramon Padró i Domènec Talarn. Per aquest motiu veuràs relleus de gran qualitat, atribuïts a Padró, escultor que havia deixat una bona estesa de talles de Crist i altres de més fluixos, que correspondrien a la mà de Talarn.
Nens fent d’adult
Aquests plafons semblen poc seriosos pel regi edifici on foren col·locats i contrasten amb la resta d’elements decoratius. Cal pensar que el 1840 el neoclassicisme ja ranquejava i el romanticisme començava a treure el nas. Va ser un estil que fugia del món acadèmic anterior i reclamava més llibertat creativa, buscant la inspiració en l’edat mitjana.
Després d’aquí i durant la segona meitat del segle XIX, aquest tipus de decoració amb plafons de fang cuit es posà de moda a la ciutat. El pintor, dibuixant i crític d’art Feliu Elies la va batejar més tard com “l’arquitectura barcelonina de la terra cuita“.
Amorets entremaliats
Es tracta d’al·legories del comerç marítim protagonitzades per infants nus on només una lleugera tela els tapa l’imprescindible. Aquestes figures estan inspirades en els putti o amorets del segle XVIII. Campeny, que fins ara tota la seva obra es basava en els cànons neoclàssics, de cop ens ve amb escenes romàntiques d’estil francès.
Així doncs, pots observar que els nens —o són nenes?— estan amarrant la barca, carregant mercaderies, emplenant i lligant sacs, portant els comptes o pescant. També n’hi ha que emulen Hermes, el déu del comerç o bé que estan passats de voltes després de veure massa, tot recordant els seguicis de Bacus —les bacanals. Tanmateix, de vegades he tingut la sospita que algunes cares semblen idèntiques, pel que jo apunto —hipòtesi de collita pròpia— que utilitzaren motlles per fer més via.
El geni
Fill d’un sabater, Damià Campeny i Estrany va néixer a Mataró el 1771. Després dels estudis elementals passà a la Llotja de Barcelona o acabaria essent professor i director de la secció d’escultura. Quan obrí el seu propi taller, els primers encàrrecs foren per esglésies.
El 1797 viatjà a Roma on estaria divuit anys treballant al taller del Vaticà i on executà nombroses escultures. Novament a Barcelona, va compaginar la labor de professor amb l’execució d’obres i Ferran VII li atorgà el títol d’escultor de cambra del Rei. Li oferiren una plaça a San Fernando que no acceptà i va ser docent a Saragossa i a València. Morí el 1855 de disenteria i sense un duro a la butxaca. És considerat l’escultor català més important del neoclassicisme.
Tot s’acaba
Josep Xifré encara va fer molt més. Fou capità del cos de bombers, primer president de la Caixa d’Estalvis així com d’altres entitats benèfiques i feu edificar un hospital a Arenys de Mar. Finalment, morí el 1856, essent enterrat a la seva vila natal. El seu fill no va continuar res del que havia començat el pare, qui al segle XIX i amb setanta-nou anys havia reunit la més gran fortuna del territori espanyol.
Per acabar, l’edifici que porta el seu nom quedaria immortalitzat el 1839 amb la primera fotografia –daguerreotip per ser exactes- que es va fer a l’estat.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: passeig d’Isabel II, 12. Barcelona
Saber més
- La vida y la obra del escultura… Damià Campeny, per C. Cid i A. Riera
- Josep Xifré i Casas: enciclopedia.cat
- Porxos d’en Xifré: wikiwand.com
- Una casa de novela: elpais.com
- El llinatge dels Xifré…, per M. Previ
- Art neoclàssic, per V. Moreno
- Antoni Cellers i Azcona: enciclopedia.cat
- Josep Buxareu i Gallart: enciclopedia.cat
- Romanticisme, per V. Moreno
- Antics i nous materials ornamentals… , per S. García
- L’arquitectura dels indians al Maresme…, per G. Camarero
- Presència d’un mataroní oblidat: Damià Campeny…: gruphistoria-mataro.entitats.mataro.cat
Què veure a prop
- La Fraternitat (Barceloneta)
- Mitgera dels Objectes (Barceloneta)
- Basílica de la Mercè
- Font Lebourg (Ciutadella)
- Església de la Ciutadella
- Barri del Born
- Passatge de la Pau
Interessant article!
L’edifici dels porxos d’en Xifré està carregat de simbolisme..
Salut
Per a mi va ser una gran descoberta. És un d’aquells edificis que, de tant veure’l, s’ha fet invisible. Es veuria més si li treuen el llençol de pols que el cobreix 😉