Itinerari per Escaldes-Engordany descobrint el seu patrimoni.
Tristament, el comerç i l’edificació descontrolada, han esborrat qualsevol rastre d’encant del nucli urbà d’Escaldes Engordany i d’Andorra la Vella. Els enlluernadors aparadors ajuden a amagar la lletjor d’unes ciutats que ara, una mica massa tard, intenten recuperar una imatge que ja ningú recorda.
Tot i això, encara és possible trobar petits tresors amagats o, més ben dit, eclipsats pel trànsit, les multituds i les botigues. Aquest serà un breu tomb pel barri més antic d’Escaldes-Engordany, dos nuclis urbans que el 1978 s’ajuntaren per crear una nova parròquia a Andorra.
Habitat des del segle II aC, Engordany és el més antic. Durant l’època medieval, els seus habitants es dedicaren a la ramaderia i també eren paraires, petits artesans dedicats al treball de la llana.
Per començar aquest itinerari per Escaldes-Engordany, pugem per l’avinguda Carlemany i ens plantem a la plaça de l’Església on ens estarem una estona, per observar-ho tot amb deteniment.
Imitant el romànic
Destaca l’església de Sant Pere Màrtir, inquisidor italià del segle XIII a qui li van clavar una ganivetada. L’edifici va ser projectat el 1956 per Josep Danés, arquitecte que ha passat a la història especialment pel seu complet estudi de les tipologies de masies. L’estil és el que se’n diu neoromànic, ja que Danés era un amant de l’arquitectura popular de muntanya. L’home va morir un any abans de veure acabada la seva obra.
El 1981 s’afegí el porxo i diverses decoracions, com els esgrafiats amb les benaurances, diversos mosaics realitzats per Sergi Mas Balaguer, artista pluridisciplinari que va deixar Barcelona per venir a viure a Andorra. Les vidrieres de les finestres i òculs són obra de Joan Vila Grau, més conegut per ser l’autor dels vitralls de la Sagrada Família de Barcelona. Sobre tot això m’esplaio a gust en aquest article.
Dues millor que una
Al mig de la plaça, una puntaire sembla una mica desubicada i aliena al sorollós trànsit. L’escultor Josep Viladomat es va inspirar en un poema de Maragall i és un homenatge a les dones del litoral català que feien puntes al coixí mentre esperaven el retorn dels pescadors. L’escultura és en realitat un duplicat de la que Viladomat va realitzar el 1972 per als Jardins Costa Llobera de Barcelona.
Nascut a Manlleu el 1899, Viladomat va reaccionar contra el modernisme amb escultures inspirades en la tradició grega. Es va refugiar a Andorra. A pocs metres hi ha un museu dedicat a la seva obra. En tornar, va acceptar tota mena d’encàrrecs, com l’estàtua eqüestre del dictador.
Maquillatge urbà
Com si fos influència de les nombroses perfumeries que hi ha per aquí, sembla que hi ha un intent de millorar la imatge trista i gris d’edificis anònims.
A un costat d’aquesta transitada cruïlla, s’obre un aparcament que deixa veure les acolorides façanes d’uns blocs que, fins fa ben poc oferien un oblidable panorama. La iniciativa ha tingut acceptació i altres edificis de la ciutat també s’han sumat a la campanya estètica.
Noucentisme a la paret
Una mica més amunt trobem una altra façana decorada, només que en aquest cas té més solera. Es tracta de Cal Fusilé, coneguda també per Casa Santuré, ja que aquí hi va viure Adolf Santuré, excònsol de la parròquia. Va ser edificada el 1935, pel que es pot inscriure dins el corrent noucentista. Aquest estil que sorgí com a reacció als excessos modernistes, va tenir aquí una incidència una mica menor. No obstant això, pels carrers es pot trobar algun altre exemple d’esgrafiat modernista amagat sota una bona capa de pols.
Marcar el límit
Ens trobem a la plaça de Santa Anna que, encara que no ho sembli, és un indret amb una gran càrrega històrica. És aquí on cada 26 de juliol té lloc el Ball de Santa Anna, una dansa del segle XVII.
En una cantonada hi ha la creu de terme, una reproducció de l’original que ha perdut la seva base original i ara és un cub de ciment. És una talla gòtica del segle XVII que, com sol ser habitual, delimitava un territori cristianitzat, una població, etc. A un costat es troba representat Crist crucificat. A la banda no visible contra la paret, hi ha la Maria amb el nen. A la base de la creu hi ha diversos màrtirs i l’arcàngel Sant Miquel.
Aigua calenta
Seguim el nostre itinerari per Escaldes-Engordany per la mateixa avinguda fins a trobar la font del Roc del Metge, situada en un indret ben poc glamurós, sota l’ultramodern edifici del Centre d’Interpretació de l’Aigua. El principal interès radica en què l’aigua brolla a una temperatura de 70°, passant per ser una de les més calentes d’Europa. Aquesta afirmació tan contundent i que apareix a totes les guies, em fa pensar en la font del Lleó de Caldes de Montbui, que brolla a 74°.
El nom prové d’un metge francès que la va comprar per construir casa seva, però hi havia massa roca i l’home desistí i la va vendre al Comú -ajuntament- el 1953.
A causa del seu cabal, és utilitza com a dipòsit d’aigua termal que abasteix la majoria d’establiments hotelers, lúdics i fins i tot particulars d’aquesta parròquia. Entre molts altres, Caldea n’és un. El ràpid creixement d’Escaldes-Engordany va molt lligat a l’ús lúdic i turístic de l’aigua calenta a partir dels anys trenta del segle XX.
El pes del granit
A pocs metres destaca l’Hotel Carlemany, un edifici acabat de construir el 1953, de dimensions més que considerables, que aprofita la proximitat de l’aigua calenta per oferir serveis termals. Per raons òbvies s’engloba dins l’anomenada arquitectura de granit, un estil que utilitza aquest material tan abundant aquí i que té lloc entre 1930 i 1960, coincidint amb el turisme balneari, l’electrificació i la contribució de joves arquitectes. No té uns trets definits, només l’ús d’aquesta pedra.
El què tothom sembla passar per alt en descriure l’edifici és el magnífic treball de forja a portes i finestres.
Llaminadura escultural
A la petita placeta que hi ha aquí mateix, hi ha una original escultura. Es tracta d’un gran caramel amb els colors de la bandera andorrana. Va ser realitzat el 2017 per Laurence Jenkell, durant una exposició de la seva obra pels carrers d’Andorra. En acabar la mostra, aquest es plantà aquí, i s’ha convertit en una llaminera icona. Això sí, amb un cost de 15.000 euros.
Jenkell és una artista francesa que ha fet fortuna amb aquests ‘bonbon wrapping‘ que en diu ella, fruit de la frustració que té de petita de poder endrapar totes les llaminadures que li venien de gust.
Després de la riada
Darrere la plaça hi ha un passatge vora el riu Valira d’Orient que ens mena fins al pont d’Engordany. El pont es va construir el 1785 per substituir un altre que es va endur un aiguat tretze anys abans i del qual encara es pot veure l’arrencada.
Creuem el pont i entrem a l’antic nucli d’Engordany. L’especulació ha fet desaparèixer pràcticament tot el patrimoni d’aquest antic nucli. Pots observar algun petit detall, com una pedra gravada, totalment desubicada, on arrenca el costerut carrer La Drecera.
Baixem fins al passeig Valira i resseguim el riu, horroritzats de veure fins a quin punt s’ha pogut destruir un indret que podria ser una meravella.
El poeta excursionista
Continuant amb aquest itinerari per Escaldes-Engordany, arribem al parc de la Mola, un petit oasi amb aigua, arbres i ciment, que dulcifica una mica la punxeguda i descomunal visió de vidre de Caldea.
Resulten especialment interessants l’escultura de la sirena realitzada per Judit Gasset, així com la que commemora el centenari del traspàs de Jacint Verdaguer el 2002. Va ser realitzada pels artistes de Sant Julià de Lòria, Sergi i Roger Mas -pare i fill-, que van representar el mossèn segons la imatge més llegendària del poeta: amb sotana, barret de teula, paraigües i maleta. És així com l’estiu de 1883 Verdaguer va entrar a Andorra pel complicat pas de Creussans, a prop d’Arcalís.
Fumant t’espero
Per acabar, tornem fins a l’avinguda Carlemany on fem una visita anecdòtica. Al segle XVII Andorra va iniciar el conreu del tabac, coincidint amb el monopoli estatal d’aquest producte a la península. Ràpidament té lloc el contraban, un negoci molt rendible pels pagesos i en una important font d’ingressos. Malgrat les pressions i el control dels països veïns, aquest negoci continua durant tot el segle XIX.
Però arriba un moment en què proliferen els petits tallers que esdevindran importants fàbriques que les diverses guerres beneficien. Més endavant s’estableixen convenis per a la importació de tabac, en funció de la producció nacional, generant una gran riquesa. Les limitacions publicitàries que regnen a casa nostra, semblen ignorades a Andorra, on encara ara, podem veure publicitat molt directe.
L’itinerari per Escaldes-Engordany que hem fet és breu i probablement poc representatiu del que es pot trobar en aquesta parròquia. Només voldria ajudar-te a veure que, a més de comerç i trànsit sorollós, hi ha retalls d’història amagats que cal descobrir.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Saber més
- Història d’Escaldes-Engordany: e-e.ad
- Església de Sant Pere Màrtir
- Josep Viladomat i Massanas: enciclopedia.cat
- Escultura La Puntaire: monuments.iec.cat
- Ball de Santa Anna: dansesvives.cat
- Creu de terme de Santa Anna: lacocota.wordpress.com
- Notes d’arquitectura contemporània a Andorra per R. Casabella
- Font del Roc del Metge: ara.cat
- Arquitectura de granit: elperiodic.ad
- Hotel Carlemany: cultura.ad
- Laurence Jenkell: jenkell.com
- Escultura bonbó: bondia.cat
- Pont d’Engordany: cultura.ad
- Engordany: grec.cat
- Escultura Verdaguer: vilaweb.cat
- Verdaguer a Andorra: directe.larepublica.cat – diariandorra.ad
- El tabac a Andorra: museudeltabac.com
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: