Regnar, tan si com no

Sobre el culte al Sagrat Cor.

Un dia, quan per visitar algú no era necessari quedar dos mesos abans, ni enviar whatsapps, la Margarida va rebre Jesús i van estar petant la xerrada.

La Margarida era francesa i era monja, així que ja tenia molt de guanyat. Jesús li deixà caure que, tota persona que pregués al Sagrat Cor, Déu nostrusenyor li concediria un bon grapat d’ajudes per salvar-se. El culte al Sagrat Cor ja existia, però la gent, que era més tova que el pa acabat de fer, havia abandonat tan important pràctica pietosa.

Margueritte-Marie Alacoque, que així es deia la senyora, no va parar fins a haver instaurat de nou la devoció. El seu confessor, que era jesuïta, li va fer cas i a partir de llavors, els jesuïtes van ser els difusors del culte al Sagrat Cor. Això passava al segle XVII.

Els antecedents

Com he comentat, el culte al Sagrat Cor ve de lluny. Concretament del segle XIII. En aquell temps, les jovenetes Matilde i Gertrudis havien estat enviades pels seus pares a un monestir benedictí del nord d’Alemània i allà es van fer amigues.

La Matilde de Hackeborn va ser mestra d’una escola monacal. La Gertrudis, coneguda com la Gran, va ser monja rasa. Ambdues van tenir visions celestials a mans plenes i van escriure cada una sengles llibres pietosos.

Als escrits posaven de manifest tot un seguit de teories místiques sobre el Cor de Crist com a símbol de l’amor que van revolucionar l’opulenta vida monacal d’aquella època.

Dotze promeses

Tornant a la Margarida, se’ns explica que Jesús va compartir amb ella dotze promeses a tota persona que li rendeixi culte. Entre altres dons, va prometre benediccions variades, refugi tothora -mort inclosa- o fervor devot a dojo.

La dotzena promesa és el súmmum de la supermisericòrdia divina. Ve a dir que tothom qui combregui els primers divendres de nou mesos seguits, se n’anirà de pet al cel. Així que ja ho saps.

Un culte, un país

Tot i haver renascut a França, hi ha qui afirma que la devoció al Sagrat Cor és netament espanyola. 

Els jesuïtes l’introduïren a la península i Felip V l’instaurà com a culte oficial al segle XVIII. Jesús, qui encara seguia sense trucar a la porta, s’aparegué novament, aquesta vegada a Bernardo de Hoyos, un estudiant de teologia de Valladolid.

Aquesta vegada, les indicacions supremes van ser més clares i directes. Jesús li revelà que “Reinaré en España, y con más veneración que en otras muchas partes”. Així de contundent.

Però el cop definitiu tindria lloc el 1919, quan Alfons XIII declarà oficialment el Cerro de los Ángeles a Getafe, com el -més que discutit- centre geogràfic de la península Ibèrica i erigí un descomunal monument al Sagrat Cor.

Campanya publicitària

No oblidem que pocs anys abans s’havia inaugurat a la muntaya del Tibidabo de Barcelona el Temple del Sagrat Cor, on encara avui apareix la inscripció “Templo Expiatorio de España”.

L’edifici, sobre el qual he parlat en detall en un altre article, és tot un compendi de simbolisme al servei de l’església i del règim polític del moment.

Des d’aquell moment, una important màquina propagandística va envair tots els racons del territori i fins i tot, dels països de l’altre costat de l’Atlàntic. Per exemple, a Mèxic tenen fins a catorze temples expiatoris! Són llocs on permanentment es troba exposat el sagrament per tal que pugui ser adorat qualsevol dia i hora.

Publicacions, medalles, estampes, escapularis i molts més productes de merchandising, entraren a formar part de la vida dels ciutadans, que ja mai més es desempallegarien de la seva influència. El posterior règim dictatorial va saber aprofitar el terreny adobat i utilitzà aquest simbolisme en benefici propi.

Tanmateix, en un discurs difícil de pair, quedaven ben ajuntats els conceptes de pàtria, catolicisme i el regne del Cor de Jesús. Amén.

En aquest sentit, resulta especialment interessant el que trobem a Vilanova i la Geltrú, on a més de la imatge amb el cor radiant i el ‘Reinaré’, apareix l’escut de Castella, Lleó, Aragó/Catalunya i Navarra. Per si quedava algun dubte. A la versió de Vic també hi és, però en aquesta es veu millor.

Exactament el mateix el trobem a Moià. Sembla que cap població es va deslliurar de la influència.

Identificar la porta

Sens dubte, d’entre els elements que encara són ben visibles i que van portar més cua, van ser les plaques col·locades a les portes. Era la manera més clara de fer pública la condició religiosa dels habitants d’aquell habitatge. Més tard, això els hi va portar més problemes que avantatges. Però aquesta és una altra història.

Resulta ben curiosa la llarga cabellera que llueix la imatge, que la moda hippie dels anys seixanta posaria tan de moda -i seria tan criticada per l’església-.

El fet que es representi amb cabells llargs, és degut al Sant Sudari de Torí on pretesament es creu que hi ha la imatge de Crist mort. Segons una teoria, Jesús hauria fet un vot bíblic nazir de no tallar-se el cabell, tal com ho va fer Samsó o Joan Baptista.

En canvi, noves investigacions asseguren que la imatge del Sant Sudari no pertany a Crist, ja que de cap de les maneres podia haver fet el vot nazir. Qui té raó? Si estàs interessat, pots llegir l’article que he escrit sobre la imatge tradicional de Jesús.

A diferència del culte a la Immaculada Concepció, el llegat artístic motivat pel Sagrat Cor no va donar lloc a cap obra destacable. El 1767 l’artista italià Pompeo Batoni va pintar un oblidable quadre on es veu Jesús amb el seu cor resplendent a la mà. 

El cor duu una creu al damunt i està envoltat d’una corona d’espines, representació de la Passió de Crist. Versions posteriors podien presentar el cor flotant o bé Crist agafant-lo amb les mans.

De cor a sagrat cor

L’obra, copiada mil vegades, va servir de base per a tota mena de representacions sobre la cardiomorfosi, que és com els catòlics anomenen la transformació del cor humà en el Sagrat Cor.

Es van encunyar i repartir milers d’aquests escuts i el preu variava segons si el volies de bronze, platejat o daurat. Normalment sempre duien una eloqüent frase: “Bendeciré las casas en las que la imagen de mi Corazón sea expuesta y honrada”. La frase és més llarga, però la deixem aquí.

Era la primera vegada en la història del catolicisme que s’havien utilitzat peces així, sense comptar les llindes gravades de les portes medievals.

Llarga influència

El seu ús es va continuar fins als anys setanta del segle XX, quan es va reinaugurar el destruït monument del Cerro de los Ángeles. A diferència d’altres devocions, aquesta carrinclona imatge no va evolucionar ni es va modernitzar, tan poderós era el sector conservador de l’època.

Probablement degut a la presència a Sarrià des de mitjans del segle XIX de l’escola jesuïta del Sagrat Cor, trobem tres habitatges consecutius (c. 1900) al proper carrer Major de Sarrià, amb aquest inconfusible distintiu.

Especialment directes són les imatges que trobem més enllà de Catalunya. En aquest cas, s’han utilitzat literalment les paraules que -suposadament- Jesús li va dir a Bernardo de Hoyos.

Versió simplificada

Paral·lelament a l’ús de la imatge de Crist beneint, es va utilitzar la versió esquematitzada només del cor envoltat amb una corona d’espines. Així mateix, es pot representar amb raigs de llum al voltant, amb flames i fins i tot, amb ambdós elements com una manera de suggerir el poder transformador i la llum divina de l’amor. 

Josep Puig i Cadafalch tampoc es va poder sostreure a la força d’aquest símbol. Així doncs, quan el 1897 va rebre l’encàrrec de remodelar la capella del Sagrament d’Argentona, l’incorporà en una de les claus de volta del sostre, camuflat sota una decoració d’estil neogòtic.

Set dolors

Finalment, cal anar amb compte de no confondre el culte al Sagrat Cor amb el Cor de Maria. Aquest el pots distingir perquè està travessat per un punyal o bé dues o set fletxes. Per què?

Obeint la tradicional llei mosaica, Josep i Maria, van anar al temple per presentar l’infant Jesús. Allà hi havia el profeta Simeó, qui es dirigí a la mare i, entre altres paraules, li digué que “… una espasa et traspassarà l’ànima.” (Ll 2-35) Amb això es referia al dolor de perdre el fill.

Com que sembla que amb una espasa i un dolor no hi havia prou, el catolicisme afegí sis espases més, set en total. A més de la descrita a l’evangeli, que correspon a la de la circumcisió de Jesús, tenim altres sis motius de dolor: la fugida d’Egipte (Mt 2,13), la pèrdua de Jesús al temple (Ll 2,43), la trobada de Maria amb el seu fill pel camí de la creu, la crucifixió (Jn 19,17-39), Maria rep als braços el cos sense vida de Jesús (Mc 15,42-46) i, finalment, quan el cos és posat a la tomba (Jn 19,40-42).

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Saber més

• Reinaré en España. La devoción al Sagrado Corazón de Jesús, per M.A. Herradón
• La devoción al Sagrado Corazón y a Cristo Rey …, per L. Cano
• Acerca de Cristo Rey, per L. Cano
• Sagrado Corazón de Jesús: wikiwand.com
• Temple Expiatori del Sagrat Cor: wikiwand.com –tibidabo.salesianos.edu
• Cerro de los Ángeles: cerrodelosangeles.es
• Cardiomorfosi: ec.aciprensa.com
• El Sagrat Cor, de Pompeo Batoni: imagenessagradas.blogspot.com
• Tenia Jesús el cabell llarg?: es.aleteia.org
• Jesús duia el cabell curt: elpais.com
• Matilde i Gertrudis: mercaba.org
• Les 12 promeses: santcebriavalldoreix.org – aciprensa.com
• Set dolors de Maria: wikiwand.com –
• La profecia de Simeó: vatican.va