Obres de Guivernau als Degotalls de Montserrat.
Quan hi ha molta aigua i vessa en un constant degoteig, rep el nom de degotall. El cas més evident el pots veure a les estalactites de les coves. Però també pot passar a l’exterior, com al mai més ben batejat camí els Degotalls, de Montserrat.
Retrats divins
Al llarg dels planers mil dos-cents metres, la paret rocosa i humida es troba completament entapissada de plafons ceràmics amb marededeus de tots els racons de Catalunya. Alguns amb més bon traç que altres.
Tanmateix, d’entre tots, cal destacar els executats per Joan Baptista Guivernau, de qui ja he parlat en altres articles. Als anys cinquanta del segle XX, aquest ceramista va recuperar la manera tradicional de fer i pintar rajoles, inspirant-se molt especialment en el barroc.
Una tècnica amb molts noms
D’aquests plafons hi ha qui en diu faiança o majòlica i també altres mots poc aclaridors. La confusió de termes ha portat a utilitzar-los arbitràriament com si fossin sinònims. No obstant això, poc ajuda el fet que cada país usi els mateixos noms per designar tècniques diferents, ni tampoc les enrevessades definicions segons els materials o el tipus de cocció. Per tal d’evitar-ne un mal ús, faré servir la paraula genèrica ceràmica i fora discussions.
Resulta molt interessant observar amb deteniment les diverses representacions, per veure el traç, el color, i també la signatura, que de vegades és J. Guivernau, Guivernau Sans o simplement Guivernau.
La majoria d’obres de Guivernau als Degotalls, duen una sanefa que l’emmarca, sovint relacionada amb la imatge que representa: roses per la Mare de Déu del Roser, raïm per la del Vinyet o falgueres per la de Falgars (o Falgàs).
Petits detalls que fan la diferència
De tant en tant, descobriràs alguna errada en el text, que algú ha corregit posteriorment. També queda clar que l’artista no era molt propens a accentuar les paraules. En altres casos, els noms s’han escrit segons la manera popular. Així mateix, un dels trets diferenciadors dels plafons executats per Guivernau, són els núvols amb forma de coliflor, com una mena de segona signatura.
Aleatòriament i sense que això signifiqui cap predilecció, comentaré la història d’algunes marededeus que pots veure en aquest curt però intens camí.
Una Maria, moltes Maries
Maria sol ser anomenada com a santa, verge, nostra senyora o Mare de Déu, seguit generalment d’un nom de lloc —població, muntanya, riu, font— o d’una qualitat —remei, rosari, salut, etc. D’una banda, pots trobar les relacionades amb temes místics, com anunciació, assumpció o presentació.
De l’altra banda, hi ha les conegudes com a marededeus trobades, que no són poques. A partir del segle XV circularen llegendes que afirmaven que abans de la invasió musulmana s’havien amagat nombroses imatges perquè no fossin profanades. Enmig de prodigis, aquestes imatges foren posteriorment retrobades per pastors i infants. Per exemple, la de Montserrat n’és una.
El pagès exasperat
En Joan era un pagès garrotxí de Sant Feliu de Pallerols. El 1646, fart de perdre la collita per les tempestes, va col·locar una imatge sota una roca i demanà la protecció de la Mare de Déu. Més tard, gràcies a la bona col·laboració divina, va aixecar una capella i aviat l’indret, conegut com a Font de la Salut, esdevingué un centre de devoció.
Vigilant el pont
Feia segles que, on comença —o acaba— el pont de la població osonenca de Roda de Ter, es venerava una imatge. Al segle XIV s’erigí una capella al solar —sòl— vora el pont. Més tard fou ampliat, quan l’aturada de la pesta s’atribuí a la intervenció de la Mare de Déu del Sòl del Pont. Al plafó pots veure la capella i l’església de Sant Pere, que presideix l’altra entrada del mateix pont.
De mudances
Diu la tradició que al segle XIII, els àngels van traslladar la Verge, de Natzaret a Dalmàcia i a continuació, a Loreto —Itàlia. Cinc segles després, el culte a aquesta marededeu bellugadissa s’havia escampat arreu. A Catalunya la trobem en diversos indrets, però el plafó que veus aquí correspon a l’església de Llardecans, al Segrià.
Canvi de pell
Finalment, com a altres llegendes, l’escultura de la Mare de Déu del Tura va ser trobada per un bou que rascava la terra. Hi ha qui afirma, sense fonament, que el mot tura vol diu bou. La talla romànica, enfosquida pel temps, es va sotmetre a una rentada de cara els anys vuitanta del segle XX i recuperà el seu color de pell. Tot i això, aquí encara la veuràs amb la pell bruna, com la de Montserrat.
No et perdis el següent article, on podràs continuar descobrint més obres de Guivernau als Degotalls de Montserrat.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari
Saber més
- Terminologia ceràmica, per C. Guillem i M.C. Guillem
- Majòlica: wikiwand.com
- Faiança: wikiwand.com
- Imatges de les marededéus medievals… per G. Adserà
- Advocació de la Mare de Déu: wikiwand.com
- Marededéus trobades: diaridegirona.cat
- M.D del Sòl del Pont: parroquiaroda.cat
- Verge de Loreto: wikiwand.com
- L’església i la imatge de la Mare de Déu del Tura… Per J. Murlà
- Les imatges marianes, per F. Español
- Si vols veure més obres de Guivernau o d’altres ceramistes: rondaller.cat
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: