Primera part de la passejada per Osor.
Per justificar el topònim Osor (La Selva), en algun moment sorgí la simpàtica història d’un gran ós que atemoria el veïnat. Us resumeixo la història, que és llarga i plena d’anècdotes. Per caçar l’ós, un bon nombre de cavallers es trobà en aquest indret, que rebé el nom d’Osor o ‘terra d’óssos’.
El van ferir, però l’animal fugí i el perseguiren fins a donar-li mort en un lloc que ara es coneix com a Sant Sadurní d’Osormort. I així ja tenim explicats els noms d’ambdues poblacions.
Història i paisatge
Tot i haver-hi vestigis prehistòrics que demostren la presència humana més de mil anys abans de l’era cristiana, va ser a partir del segle XIII, quan Osor visqué el seu moment daurat, un temps en què va passar per mans de comtes, de senyors feudals i de l’església.
Situat al parc natural de les Guilleries, el paisatge és d’una gran bellesa. Però, de què vivia la gent? Hi havia carboners, traginers i roders. Roder era qui feia els cèrcols de ferro que es posen a les bótes. Tan important va ser aquesta tasca que a finals del segle XIX fundaren una associació sindical.
També hi havia minaires que treballaven a les properes mines d’espat i galena, minerals que s’exportaven als Estats Units.
Anem a fer una petita volta que ens descobrirà aquest pintoresc poble que sembla sortit d’un quadre.
Can Vidal
Comencem a la plaça de la Vila, que no apareix a cap mapa amb aquest nom i que més aviat sembla el bucòlic pati de la casa que tenim al davant. En un racó, hi ha una curiosa cascada coberta amb una pèrgola que a la primavera desapareix sota el verd de les plantes.
La casa és Can Vidal, construïda al segle XVI i que encara conserva elements originals. Destaca una finestra gòtica on veiem un parell d’instruments que, per una banda penso que poden ser els d’un picapedrer: una maça i una grípia. Utilitzada ja pels romans, la grípia és una peça metàl·lica que s’introdueix en un orifici practicat en una roca per tal de bellugar-la de lloc.
També pot tractar-se d’unes tisores d’esquilar i la pedra per afilar-les o bé una pinta de cardar. El mateix símbol el trobem en una llinda del segle XVII de l’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona. En aquesta pàgina indiquen que es tracta de l’escut del gremi de carders.
El carrer Major
Seguim per la carretera, que en realitat és el carrer Major. Destaca l’immens edifici que havia estat una fonda, de la qual no he trobat cap informació. Presento la hipòtesi que potser es va reformar als anys seixanta, coincidint amb les obres de la presa de Susqueda, per tal de donar allotjament als treballadors.
Passem davant l’ajuntament i a continuació contemplem el pont romànic de Can Vidal, també dit de la Noguerola, nom del petit curs d’aigua que alimenta la riera d’Osor. Probablement es tracta d’una reconstrucció posterior als terratrèmols del segle XV. Per aquí passava l’antic camí que anava de Sant Hilari Sacalm a Anglès.
Podem baixar fins al pont per una galeria porxada, que ens permetrà contemplar també l’antic pont de la carretera. No us perdeu les pintades a les parets, que també són art.
L’església
A pocs metres pugem per unes escales que ens duran fins a l’església, dedicada a Sant Pere, com podem comprovar per les claus del pany.
Esmentada al segle X, els seus orígens romànics van restar ocults fins al 1977 quan s’enderrocà un convent annex i aparegué un tram del creuer. La resta és fruit de les successives reconstruccions al llarg dels segles.
Probablement la darrera reforma sigui la coronació del campanar, realitzada al segle XIX.
Seguim uns metres pel carrer del Verger fins a una placeta envoltada d’edificis de pedra.
La torre de defensa
Entrem pel carrer de Sarsanedas, nom d’un important llinatge de la vila que es remunta al segle XIII.
Cal parar especial atenció a la torre de Recs. La filla d’un tal Bernat de Recs va obtenir permís per a construir, adossada a la desapareguda muralla, aquesta torre de defensa, poc després dels terratrèmols.
A tocar de la torre tenim una casa, més coneguda per qui hi visqué que no pas per l’arquitectura. La Vall -amb majúscules- és un indret tan agrest que va evitar que la invasió musulmana hi arribés. En canvi, va ser refugi de nombrosos bandolers que segrestaven i robaven a tort i a dret. Un d’ells va néixer aquí, el trabucaire anomenat ‘Becaina’, que finalment l’ajusticiaren a Girona el 1829.
Un carreró que passa per darrere l’església es permet contemplar el campanar des d’una altra perspectiva.
Baixem per unes petites escales i arribem a la plaça de l’Església, amb un innegable encant.
La rectoria
Aquí destaca l’habitatge -molt reformat- de la Rectoria, amb els noms de diversos rectors escrits a les llindes de portes i finestres.
Resulta curiós que, inclús aquí, aparegui un símbol pagà, com és el triangle, àmpliament utilitzat per espantar bruixes. Més tard, per tal de passar la censura eclesiàstica, s’hi afegiria la creu al damunt.
Baixem per l’històric carrer de Catalunya on seguim trobant interessants llindes gravades i algun habitatge reformat recentment amb un fals gòtic.
No us perdeu la segona part on continuem aquesta passejada per Osor.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Saber més
- Història: osor.cat
- Topònims: Onomàstica osorenca, per F. Bruguera
- Osor: història, llegenda i tipisme, per M. Arnau
- elracodelpare.blogspot.com.es
- Can Vidal: invarquit.cultura.gencat.cat
- Grípia: wikiwand.com – –
- Església de Sant Pere: invarquit.cultura.gencat.cat
- Torre de Recs: castellscatalans.blogspot.com.es
- La Rectoria: poblesdecatalunya.cat
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: