La Porta dels Apòstols de la Catedral de Girona.
En música, s’anomena ‘cadència autèntica perfecta’ a un tipus de conclusió d’una frase musical. És aquell txim… pum que tots esperem quan s’acaba una peça. Hi ha altres formes d’acabar, però a oïdes profanes semblen inconcluses.
Sovint em pregunto si no seria millor deixar les obres arquitectòniques inacabades, en la seva estranya bellesa. És necessari capficar-se tant en voler acabar-les, invertint obscenes quantitats de diners? Ens costa deixar-les només amb el txim, que hem d’afegir el pum.
No cal anar massa lluny per trobar exemples, com el temple de la Sagrada Família o el barri ‘pseudogòtic’ de Barcelona.
Girona tampoc s’escapa de les dubtoses intervencions en el patrimoni, algunes realitzades no fa tant. Per exemple, la Porta dels Apòstols de la catedral, on fins i tot els Apòstols semblen haver tocat el dos, espantats.
Segles d’anar fent
Quan al segle XIV es van acabar els diners, només hi havia el sòcol i les mènsules que havien de sostenir les dotze escultures.
Els apòstols van haver d’esperar un segle a què un mercader es morís i deixés el seu llegat per a contractar un escultor.
Però les nombroses reparacions de la coberta provisional costaven també els seus diners i no hi havia matera d’avançar. I quan hi haguera fons, es van haver de restaurar les dotze escultures que el temps havia degradat.
A tot això arribem al segle XX i amb la guerra civil es decideix retirar les escultures, amb tan mala fortuna que només dues van sobreviure al penós trasllat.
Acabem-ho d’una vegada
Als anys 50 del segle XX es va engegar novament la maquinària per acabar la portalada, segons els criteris estilístics del moment. La controvertida obra va quedar aturada fins que finalment es decidí imitar l’estil gòtic original.
Finalment, el 1975, després de sis segles, la porta es va donar per finalitzada. Era necessària la despesa? Això seria per obrir un debat no exempt de polèmica.
Monstres i sants
Una ullada als elements originals ens parla de l’imaginari popular medieval. Normalment s’han atribuït a Guillem Morell, tot i que hi ha qui apunta que són molt posteriors.
Sembla que la iconografia d’aquestes peanyes no guardaven cap relació amb la figura que havien de sostenir.
Penseu que aquestes imatges havien de servir per ‘avisar’ o educar la feligresia que entrava al temple, que no sabia llegir ni escriure. Vaig a fer unes suposicions per intentar posar uns exemples.
Tota mena d’animals
El soldat que lluita contra el monstre ferotge amb dues llargues orelles, un cap i dos cossos, bé podia ser un símil de la lluita del cristià contra el pecat.
El lleó amagat entre la vegetació, pot estar inspirat en les paraules de Pere, quan va escriure: “El vostre adversari, el diable, rugint com un lleó, ronda cercant qui engolir” (1 Pere 8:5).
L’harpia, animal fabulós amb cap de dona, era una representació dels vicis. A més la trobem al costat d’un drac, en aquest cas representació del diable, tot i la carona afable que ens mostra.
El cargol, en canvi, a més de simbolitzar la paciència, un tret positiu, també s’associava amb la resurrecció divina, ja que després d’hivernar, cada estiu torna a la vida. Però també podria ser que es tractés d’una al·legoria del pecat carnal. Per la forma i per la mucositat que desprèn creien que presentava una certa similitud amb l’òrgan sexual femení.
La música
Però no tot han de ser desgràcies i pecats. També hi ha un parell d’àngels tocant instruments que semblen llaüts. Tot i que no es mencionen a les Escriptures, aquests instruments, apareguts a l’Edat Mitjana, simbolitzaven l’harmonia. Tradicionalment, la música ha estat un mitjà relacionat amb l’adoració a Déu.
Una mènsula mostra dos personatges masculins, molt similars. Un sembla estar llegint un llibre, potser la Bíblia i duu un barret que fa que l’identifiquem amb Sant Jaume. L’altre, amb el llibre tancat, no sembla tenir massa interès per la lectura. He trobat qui l’identifica amb Sant Bartomeu, ja que duu a la mà un objecte que pot semblar el ganivet amb què el van escorxar.
Amb el llibre a la mà
Més enllà, una figura que sembla Moisès amb les taules de la llei. L’acompanya un monjo. En aquest cas no puc estar d’acord amb qui afirma que es tracta d’Aaró, germà de Moisès, ja que no té cap dels seus atributs.
A prop, veiem un home i una dona de bona posició, que llueix un collaret i vesteix robes distingides, també amb llibres oberts, potser uns devocionaris. Vés a saber si tot això fa esment de les paraules de Jesús: “Vosaltres investigueu les Escriptures, perquè us penseu que gràcies a elles obtindreu la vida eterna. Doncs les Escriptures també donen testimoni de mi”. (Joan 5:39).
Sigui com sigui, examineu de prop aquests magnífics grups escultòrics, la majoria agrupats per parelles, que mostren una gran mestria en la seva realització. Una de les poques mostres de la Porta dels Apòstols que podem dir que són autèntiques.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el plànol
Saber més
- Porta dels Apòstols: pedresdegirona.com
- Catedral de Girona: artmedieval.net
- Autoria de les peanyes: El Palau del Rei Martí, per M.R. Terés (pàg. 35)
- Picaporta
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: