Símbols alquímics en una porta de Mataró (Maresme).
Ens explica la llegenda, que Mides era un rei de Frígia -actual Turquia- qui tenia més ambició que cap. Quan un dia va trobar al seu jardí el déu Dionís -llavors era cosa comuna trobar-se els déus com qui troba el veí- li va oferir un banquet. El déu li concedí un desig i Mides va demanar que tot el que toqués es convertís en or, cosa que ja sabem que es va tornar en un malson.
A Mataró trobem una curiosa porta amb simbologia relacionada amb l’alquímia. He pogut desxifrar alguns elements, però en ser una matèria poc rigorosa, he trobat que cadascú dibuixa els símbols de diverses formes.
Coneixement global
L’ambició per convertir les coses en or ve de molt més lluny. Concretament de l’Antic Egipte, on el faraó Kheops és considerat l’alquimista més antic.
Sembla que el mot alquímia prové en part del grec i en part de l’àrab i vindria a dir transmutació.
Malgrat la percepció actual, els alquimistes -els de debò- no eren uns xerraires que es passaven el temps intentant convertir el plom en or.
Més aviat els hem de considerar com uns pioners de les bases científiques que ara regeixen diverses especialitats, en especial la química, de la qual deriva el nom.
Quatre elements
Com que l’alquímia prenia coneixements de diverses branques, trobem que un mateix símbol pot servir per a definir un metall, un planeta o una constel·lació zodiacal. També n’hi ha per a descriure els processos com destil·lació i sublimació, el còmput de dies, mesures, etc.
Els alquimistes consideraven que tota la matèria es compon per quatre elements: terra, aire, aigua i foc. Com que la seva ‘feina’ implica la purificació de la matèria, ells també s’havien de purificar. Per aquest motiu, aquesta pràctica implicava una bona dosi de màgia i misticisme.
Tot i això, amb els seus estudis, els alquimistes van descobrir nous minerals, medicaments, astres i processos químics.
A la recerca de la immortalitat
Després dels egipcis, l’alquímia s’escampà per la Xina, l’Índia, l’imperi romà i el món islàmic. L’Europa medieval va beure de les fonts àrabs, però curiosament va ser ben tolerada per la filosofia cristiana. De fet, el primer alquimista medieval -segle XIII- va ser Roger Bacon, un il·lustrat franciscà anglès.
Un dels més coneguts -segle XV- va ser Paracels, un mineraler suís i destacat metge a qui li devem l’estudi de la sífilis i la pràctica de l’homeopatia, entre d’altres.
Sovint s’ignora el vessant d’Isaac Newton com a químic. Al segle XVIII, com en moltes altres èpoques, estava mal vist ser alquimista i per tant és poc conegut com a tal. En la seva obsessió a transmutar els metalls en or, va escriure una recepta per crear la pedra filosofal.
Química i medicina
Aquesta hipotètica pedra era en realitat una substància a la qual se li suposaven virtuts meravelloses. A més d’aconseguir or, podia guarir malalties i atorgar la immortalitat. Més endavant es coneixeria com l’elixir de la vida.
Al segle XVII, l’auge de la ciència, molt més rigorosa en l’experimentació, va afavorir el declivi de l’alquímia. Per una banda va donar lloc a la química moderna i per l’altre al desenvolupament de la medicina actual.
Curiosament, segons els coneixements actuals, la conversió de plom en or resulta teòricament possible. Fins i tot es van fer experiments en què s’aconseguí obtenir, però amb un resultat que fan impensable la seva rendibilitat.
Mides haurà d’esperar algun alquimista del futur.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: carrer Jaume Ibran, 2. Mataró
Saber més
- El mite de Mides: classicsalaromana.blogspot.com
- Alquímia: wikiwand.com
- Alquimistes famosos: lascosasquenuncaexistieron.com
- Símbols: ronymetafisico.blogspot.com
- Paracels: wikiwand.com
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: