Segon itinerari per la Barceloneta.
Després de fer una primera passejada per la Barceloneta, continuem passejant per aquest barri per descobrir un passat no tan llunyà. Per començar, situa’t a la plaça de Brugada, un petit i estrany espai encimentat i envoltat d’un mur. Està dedicada a Joan Brugada i Vaquerisses, personatge nascut el 1859 que, segons tothom diu amb les mateixes paraules, llegà l’herència a l’Ajuntament per tal d’edificar escoles. Qui va ser? On visqué? Per què va llegar els béns? Ho sento però no he trobat res més.
La ballarina
Mig desubicada en aquest impersonal espai s’alça la font dedicada a Carmen Amaya Amaya. La ballarina de flamenc i actriu immortalitzada a la pel·lícula “Los Tarantos“, havia nascut precisament a la platja de l’altre costat del mur. Era el Somorrostro, un extens barri de barraques que el govern feu desaparèixer el 1966 en una precipitada operació de rentada de cara. Tot i que la Carmen va tocar el dos així que va poguer, tornà el 1959 amb motiu de la inauguració de la font amb què se li volia retre homenatge. El relleu amb els infant nus que ballen i toquen la guitarra no varen plaure un escandalitzat senyor rector.
L’obra, que –opinió meva personal– a mi no m’escandalitza, però que tampoc em fa el pes, es deu al barceloní Rafael Solanic i Bàlius. Aquest escultor, influenciat pel noucentisme treballà diversos materials, executant obres per diverses esglésies i també per edificis públics. Moltes de les seves obres van ser fetes en col·laboració amb el taller ceràmic dels seus cunyats, els germans Serra, com la capella de la Mare de Déu del Roser de l’església de Santa Eulàlia de l’Hospitalet de Llobregat.
Carrers canviants
Per continuar aquest segon itinerari per la Barceloneta, pren el carrer de Sant Carles que precisament, acaba aquí. Està dedicat a Carles Borromeu, qui nascut en un poble del nord d’Itàlia al segle XVI, arribà a ser arquebisbe i cardenal de Milà. Obsessionat amb la moral, arribà a fer separar homes i dones a les esglésies, organitzant fins i tot una mena de policia armada per vigilar la moral. No és d’estranyar que patís un atemptat. Era conegut com a “Castíssimo” per la tenacitat en conservar la virginitat.
Mentre vagis caminant, ves llegint els noms dels carrers. Alguns encara remeten a antics personatges vinculats amb temes navals i militars. De mica en mica, hi ha que han estat rebatejats amb noms de persones més afins amb el barri. Per exemple, quan arribis al carrer Miquel Pedrola, de qui ja n’he parlat al primer itinerari, atura’t un moment. Fins no fa gaire, aquest carrer estava dedicat a l’Almirall Churruca. Cosme Damián Churruca fou un científic, militar i marí qui va rebre el títol d’almirall després de morir a la batalla de Trafalgar -aquella on no va quedar ni un tauló flotant-.
Símbols passats
Si observes el plànol del barri, veuràs que, per lògica, en aquest lloc hi haurien d’haver tres carrers, segons l’estructura ideada al segle XVIII. Després de la Guerra Civil, va quedar tot molt malmès i es refé segons uns altres criteris més afins a la ideologia del moment, començant, precisament per aquest indret.
Damunt de cada portal apareix un símbol: un martell entre una espiga i una mena de ploma. Simbolitzen l’agricultura, la indústria i -probablement- la ramaderia. Es tracta de l’emblema de la Organización Sindical Española (OSE), més coneguda per Sindicato Vertical. En aquells temps foscos, va ser l’única central sindical on tant els treballadors com els empresaris havien d’estar obligatòriament afiliats.
Al centre del relleu s’aprecien les lletres OHS, que volen dir Obra Sindical del Hogar. Aquest organisme es creà el 1942 per solucionar el problema de l’habitatge, això sí, construint a tort i a dret habitatges econòmics en col·laboració amb l’Instituto Nacional de la Vivienda. No obstant això, va comptar amb destacats arquitectes del moment.
Un carrer amb classe
Les properes descobertes les tens una al costat de l’altre al carrer de Sant Carles. Al número 12, la Casa Joan Ors conserva la part inferior original del segle XVIII i la superior es reformà a principis del XX en estil modernista. Joan Ors i Font va ser l’avi de l’escriptor Eugeni d’Ors.
Amb la seva mal dissimulada vanitat, el controvertit Eugeni d’Ors va ser -i encara és- odiat pels catalans, que no li perdonaren la traïció de marxar a Madrid i escriure en castellà i menystingut pels espanyols, que mai se’l van acabar de creure. Tot i això hi ha qui creu que va ser un intel·lectual brillant però incomprès. Amb els seus escrits va perfilar el que serien els ideals d’una curta però revolucionària etapa a Catalunya: el noucentisme.
Cooperativisme de barri
Pràcticament al davant destaca la Cooperativa la Fraternitat. Fundada a finals del segle XIX, es convertí aviat en un organisme que feia compres col·lectives a l’engròs per tal d’oferir productes de consum a preus populars. Cada soci pagava la mateixa quota i tenia els mateixos drets i deures. El projecte prosperà i s’encarregà a Francesc Guàrdia la construcció d’un edifici que, a més de la botiga, disposava de restaurant, biblioteca, teatre, magatzem i despatxos. Com a col·laborador habitual de Domènech i Montaner, Guàrdia participà en construccions tan emblemàtiques com el Palau de la Música Catalana i el Mercat Central de València.
S’ha dit reiteradament que l’escultura central és un símbol maçònic. Més avall tens l’enllaç d’un article en què em permeto dubtar d’aquesta afirmació. Sigui així o no, para atenció a cada detall, el ràfec de la teulada, les baranes, els escuts amb la data de fundació de l’entitat i de la inauguració d’aquesta seu.
De tot i força
Al costat s’aixeca un curiós edifici, conegut com la Casa de la Farmàcia per l’establiment que, des del 1900 ocupa els baixos. Entraria dins de l’estil eclèctic, ja que barreja, aparentment sense ordre ni concert, tota mena de detalls de diferents estils. Relleus, esgrafiats, dracs, gerres, caps de dones, baranes de forja, dentells, fornícules i enreixats creen una estranya visió difícil de digerir.
Hi ha qui relaciona tots aquests elements amb l’activitat farmacèutica: els gerros de les pocions, les plantes medicinals o larves de mosca al balcó del carrer dels Pescadors, utilitzades medicinalment en temps pretèrits. Penso que tot això són cabòries sense fonament, ja que aquest mateix balcó el trobem a la Casa Esteve Cortada, també a la Barceloneta i allà no hi ha cap farmàcia. És més, ni les larves de mosca són així, ni tan sols les mosques s’assemblen.
Els primers habitatges
L’anomenada Casa de la Barceloneta de 1761 -al número 6-, es va restaurar recentment, de manera que ara pots veure com van ser els primers edificis projectats pels enginyers militars del segle XVIII, amb planta baixa i pis.
De fet, es coneix popularment per la Casa del Porró, ja que havia estat un establiment de menjars amb un porró de metall al reixat de la finestra. Aquesta concretament, era una casa capçalera d’illa. És més, el barri s’acabava aquí. Els carrers de més avall s’afegiren posteriorment.
Modernisme gastronòmic
Dues passes més i veràs Can Solé. Els orígens d’aquest restaurant es remunten a principis del segle XX quan obrí una taverna de pescadors al local d’un antic establiment d’olis i sabons, propietat de Gregori Solé. El nou propietari va respectar el nom.
El 1947 es remodelà completament, segons projecte de Marià Romaní, afegint els estucats de la façana. Romaní fou un arquitecte plenament noucentista, moviment contraposat al modernisme. Va projectar un munt de xalets pel Vallès i refé diverses esglésies destrossades durant la Guerra Civil. La seva darrera obra és un conjunt de blocs rectilinis a l’avinguda Meridiana.
Dos anys després, el 1949, s’afegiren els plafons ceràmics amb motius relacionats amb la gastronomia: caçadors, pastors, pescadors, agricultors o estris de cuina. Sembla que s’atribueix l’autoria a Alexandre Cirici Pellicer qui, a més de crític d’art, escriptor i polític, treballà com a grafista en una empresa de publicitat i va ser professor d’art en diverses escoles com Elisava i Llotja.
Un dels motius fa esment al passatge bíblic en què Moisès va enviar dotze espies per explorar Canaan. Diu que “van tallar una sarment amb un raïm tan gros que l’hagueren de portar entre dos en una barra” (Nm. 13:23).
Elm o Telm?
Continuant amb aquest segon itinerari per la Barceloneta, baixa pel carrer de Sant Elm, nom que pot correspondre a dos personatges. El més antic -i més probable- és Erasme d’Antioquia. Els martiris que va patir aquest bisbe nascut a Turquia al segle IV, són dignes d’una pel·lícula de sang i fetge.
En un dels mil increïbles turments, li van treure els intestins, motiu pel qual se’l sol representar portant un bastó amb els budells enrotllats. També es pot veure duent un pal amb una flama -el foc de Sant Elm-, ja que durant una prèdica, li va caure un llamp i ell va seguir parlant com si res. Per això és venerat pels mariners.
L’altre candidat pot ser Pere González Telmo, frare dominic espanyol que va predicar entre els pescadors de Galícia al segle XIII. El problema és que aquest no és sant, sinó beat. Però igualment porta un bastó amb flama i, per més confusió, porta el mateix nom: Elm o Telm.
Va de guerres
Passa sota el pont que forma un edifici. Després de la Guerra Civil s’hi construïren aquests blocs que formaven una pantalla per amagar la degradació dels carrers interiors. D’aquesta manera, aniràs a parar al carrer de Pepe Rubianes. L’actor còmic nascut a Galícia el 1947 va viure en diversos barris de Barcelona i també al de la Barceloneta on s’implicà molt.
De fet, el nom del carrer es va canviar el 2017. Fins aquell moment estava dedicat a l’Almirall Cervera. En realitat era el nom d’un vaixell de guerra de l’armada espanyola, amb un destacat servei durant la Guerra Civil. Va ser batejat així en record de Pascual Cervera y Topete qui lluità a Filipines i a Cuba, arribant a ministre de marina el 1893. El buc es va guanyar el sobrenom de “El Chulo del Cantábrico” a causa del dubtós honor d’haver bombardejat tota ciutat costanera que se li posés al davant. Pots entendre per què van canviar el nom del carrer.
Habitatges socials
Abans de continuar aquest segon itinerari per la Barceloneta, gira a la dreta i ves fins a la cantonada. Aquí s’aixeca un edifici que certament contrasta molt amb la resta del barri. El 1951 José Antonio Coderch, de qui també n’he parlat al primer itinerari, projectava juntament amb Manuel Valls, uns habitatges familiars. Destaquen les gelosies mòbils per filtrar la llum. Es coneix com a Casa de la Marina, tot i que en realitat hauria de ser de l’Institut Social de la Marina. Aquest organisme ve a ser com la Seguretat Social de la gent del mar. Aquest edifici fou tota una revolució, tenint en compte que l’arquitectura en aquells foscos anys era d’allò més carrinclona.
Salvadora de pescadors
Enfila novament pel carrer de Pepe Rubianes, que és més ample i transitat que la resta. Veuràs un edifici que clarament havia estat una església. Es tracta de l’antiga parròquia de Santa Maria de Cervelló.
Aquesta santa fou la fundadora de la branca femenina mercedària al segle XIII. Diuen que salvà molts pescadors i mariners de les tempestes, motiu pel qual és ben lògic que fos venerada en aquest barri.
Polèmica heràldica
Seguidament, entra al carrer del Comte de Santa Clara per veure una curiositat. Al número 36 hi ha unes peces de ceràmica encastades a la façana que, tot i les dites urbanes, ningú sap qui o perquè les van posar. Damunt una mitja esfera en relleu, hi ha representada una creu i quatre caps d’àrabs amb turbant, que recorda molt a l’anomenada creu d’Alcoraç.
Aquest símbol, que tot i l’actual polèmica, encara figura a l’escut d’Aragó, fa esment a la batalla que va tenir lloc al segle XI per recuperar Osca de mans dels sarraïns. Diu la llegenda que Sant Jordi -d’aquí la creu- ajudà les tropes cristianes i va tallar el cap de quatre prínceps musulmans.
El militar
Per acabar aquest segon itinerari per la Barceloneta, camina uns pocs metres més i atura’t a la cantonada del carrer de Meer, un dels darrers carrers dedicats a personatges militars que encara queden al barri. Malgrat els exòtics cognoms, Ramon de Meer i Kindelán nasqué el 1787 a Barcelona, tot i que, com pots imaginar, el seu pare era flamenc. T’estalviaré parlar del munt de guerres contra els carlins en les quals participà i els nombrosos càrrecs que ostentà –senador, diputat, capità general de Catalunya, virrei de Navarra…–. A favor et diré que, contràriament als desitjos del govern central, Meer considerà Catalunya com una unitat administrativa.
Aquí finalitza aquest segon itinerari per la Barceloneta. No et perdis la propera ruta!
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Saber més
- Font de Carmen Amaya: acib.cat
- Cosme Damiàn Churruca: wikiwand.com
- Iconografia franquista a Barcelona: memoria.gencat.cat (pàg. 38)
- Sindicat Vertical: wikiwand.com
- Casa Joan Ors: Diari de la Barceloneta, juny 2015 (pàg. 16)
- Cooperativa La Fraternitat
- Casa de la Barceloneta: elperiodico.cat – ccma.cat
- Can Solé: restaurantcansole.wordpress.com – bcnroc.ajuntament.barcelona.cat
- Alexandre Cirici Pellicer: dhac.iec.cat
- Mariano Romaní i Rius: el-passat-del-joan-fuster.webnode.cat
- Sant Telm (Pere González Telmo): wikiwand.com
- Sant Elm (Erasme d’Antioquia): wikiwand.com
- Creuer Almirante Cervera: wikiwand.com
- Pascual Cervera y Topete: wikiwand.com
- Santa Maria de Cervelló
- Creu d’Alcoraç
Un interessant recorregut per un barri amb un bon grapat de capes per anar descobrint, més enllà de la invasió turística…
Salut!
Doncs sí. Realment hi ha molt per veure, en especial petits detalls que sovint passen desapercebuts.