Sant Llorenç de Sous, un important i solitari monestir.

El monestir de Sant Llorenç de Sous (Alta Garrotxa).

Explica el diccionari que ‘garrotxa’ és una terra aspra on és difícil de caminar. Una definició perfecta per a l’Alta Garrotxa, un territori especialment abrupte i salvatge, però d’una extraordinària bellesa. Enmig d’aquest paisatge feréstec s’amaguen les restes de Sant Llorenç del Mont, que actualment se’n diu de Sous, per un poble molt petit i dispers on, coses del progrés, no queda cap habitant.

Aquarel·la amb una vista del recinte del monestir en ruïnes.

Rostint el sant

Tot i que hi ha quatre sants que comparteixen el mateix nom, probablement al monestir es venerava l’únic que fou màrtir. Llorenç va néixer al segle III a Osca, quan aquesta pertanyia a la província romana Tarraconensis. Se n’anà a Roma, on exercí com a diaca del Papa i administrador dels béns de l’Església. Però durant la persecució dels cristians, el rostiren al foc en una graella. Entendràs per què se l’invoca demanant protecció contra els incendis.

A l’estiu, cap als volts del deu d’agost, quan s’escau la seva festivitat, té lloc la pluja d’estels coneguda com a Llàgrimes de Sant Llorenç i se celebra un aplec davant el monestir enrunat.

Capitells del claustre de Sant Llorenç de Sous. Romànic. Alta Garrotxa.

L’esplendor

Sembla que cap al segle IX, un monjo solitari vingué a viure al costat d’una capella que hi havia per aquests verals. Quan, uns cinquanta anys més tard, altres monjos anaren a fer-li companyia, se n’anaren tots junts i s’instal·laren a Sous, on també hi havia una petita església. Un segle més tard es constituiren com a comunitat independent i visqueren sota la regla de sant Benet, que era un codi de vida monàstica escrit al segle VI per Benet de Núrsia. Fou aquesta una bona època, durant la qual ampliaren les instal·lacions de Sant Llorenç de Sous gràcies a la generositat de diversos comtes, com els de Besalú i els de Barcelona. Al segle XIII ampliaren novament el conjunt monàstic, incorporant el claustre i ampliant les instal·lacions.

Perspectiva de la nau de Sant Llorenç de Sous. Romànic. Alta Garrotxa.

La terra es mou

Tot anava bé fins al segle XIV, quan tingué lloc la devastadora epidèmia de pesta negra que assolà Europa i va deixar una gran mortaldat al seu pas.

Com si no fos prou, entre el 1373 i 1448 Catalunya va ser sacsejada per un seguit de terratrèmols que causaren un munt de víctimes i destrosses, especialment per la zona de la Garrotxa. El conegut com a ‘terratrèmol de la candelera’, ocorregut el dos de febrer de 1428 i localitzat a Camprodon, deixà la zona en una ruïna total.

Restes de l'absis de Sant Llorenç de Sous. Romànic. Alta Garrotxa.

Territori despoblat

A més, cal tenir en compte les inacabables guerres que van tenir lloc durant aquesta convulsa època, com l’anomenada guerra civil catalana, que enfrontà les grans institucions i deixaren un reguer de baixes pel camí. Amb tants esdeveniments sinistres, la població de Catalunya es va veure reduïda a la meitat en poc més de cent anys. Amb les destrosses dels edificis, els pocs monjos que quedaven al monestir només es varen veure amb forces per refer una part de l’església per fer-hi culte. La resta del recinte restà abandonat.

Claustre de Sant Llorenç de Sous. Romànic. Alta Garrotxa.

La decadència

Després vingué la desamortització de Mendizábal de 1835, que consistí bàsicament en l’expropiació dels béns i terres en propietat de l’Església i vendre-ho en subhasta pública, ja que l’Estat necessitava urgentment diners per fer la guerra. Finalment, amb l’esclat de la Guerra Civil del 1936, tot va ser abandonat.

El 1984 començaren les obres de restauració del conjunt que continuen a dia d’avui. Passejar entre aquestes pedres carregades d’història et fa preguntar com és possible que, fins i tot en un lloc tan remot i de tanta bellesa, hagi pogut arribar tanta desgràcia.