El carrer més estret de Catalunya

Avui fem un itinerari per Sarral (Conca de Barberà).

Vila de privilegis

Malgrat que des del temps de les farinetes ja hi havia alguna civilització primitiva que li agradava viure per aquests verals, la veritable història d’aquesta vila l’hem d’anar a buscar al segle XI, quan el territori conquerit als musulmans fou repoblat amb colons cristians. Poc després, Alfons I la constituïa com a vila reial i, per tant, rebé privilegis especials.

Al segle XIV, el rei Pere I cedia el domini de la població al monestir de Sant Cugat del Vallès, però els vilatans van dir que ni parlar-ne i la vila tornà a ser propietat reial. A continuació, s’aixecaren les muralles per defensar l’indret, però sembla que no van servir de gaire cosa, ja que la població va ser cremada en dues ocasions.

Vila reial

També al segle XIV, el rei Joan I concedia a Sarral el dret a utilitzar les quatre barres reials com a escut propi. Pel que fa a l’origen del nom, hi ha qui diu que prové de ‘Sa Real‘ (salut reial), ja que, segons s’explica, Martí l’Humà va venir aquí per refer-se de la seva delicada salut. Una altra teoria afirma que prové d’una expressió llatina que ve a dir que “Ella és reial” que derivà cap a “Sarreal“. Tot pot ser.

Carrers estrets

Malgrat que no es té constància que el carrer dels Jueus formés part del call, sí que queda clar que aquest curiós passadís del segle XIII i de menys de 60 cm és el més estret de Catalunya. De fet, tot i que al segle XIV a Sarral hi havia una jueria més aviat modesta, no va ser prou rellevant com per a formar un call.

Fent i desfent

La història de les esglésies a Catalunya ve a ser, si fa no fa, la mateixa arreu. Per exemple, el temple de Santa Maria, destrossat per dos incendis, encara conserva la interessant i malmesa portalada barroca. Els orígens d’aquest temple els hem de situar al segle XII, quan Sarral es trobava sota protecció reial. Destrossat tres-cents anys després, es bastí un de nou en estil barroc i no seria acabada fins al segle XVIII. Un incendi deixaria l’interior fet caldo i s’aprofitaria per fer-hi noves reformes i ampliacions.

Va de vi

Com la majoria de les poblacions de la comarca, Sarral també té un celler modernista. En aquest cas és obra de Pere Domènech Roura, fill de Lluís Domènech i Muntaner. A final segle XIX els agricultors del municipi uniren forces per tal de crear la Societat de Treballadors Agrícoles que el 1906 rebria el nom de Sindicat Agrícola. Sis anys més tard s’aixecava un celler seguint el model del de Barberà de la Conca, el primer que es va crear a la península. Es coneixia com a “Sindicat dels pobres”.

Poc després, es creava el Sindicat de Vinicultors i s’encarregava el projecte de l’edifici a Pere Domènech, qui tot just estava acabant el celler de l’Espluga de Francolí. Aquesta nova seu rebia popularment el nom de “Sindicat dels rics”.

A la tanca exterior fixa’t en les rajoles (que semblen noucentistes) amb motius al·lusius al vi. Em pregunto si són obra de Xavier Nogués, ja que aquest artista va fer nombroses il·lustracions i rajoles relacionades amb el vi, algunes de les quals es conserven al MNAC. De fet, la rajola del senyor amb el porró, té una composició idèntica a un altre personatge que es pot veure al fris ceràmic del celler del Pinell de Brai.

Els metges apedregats

Ara, continuant aquest itinerari per Sarral, ens n’anem als afores de la població on hi ha la curiosa ermita dels Sants Metges. Els germans Cosme i Damià foren dos importants metges que van morir a Turquia al segle IV dC. Segons la llegenda, foren apedregats i assagetats, però els míssils rebotaven. També els van llençar al mar i van surar. Finalment, els van tallar el coll i aquí s’acaba la broma.

Lloc de gran devoció des del segle XIV, la primera ermita va ser modificada i destruïda en diverses ocasions i finalment refeta en un estil ben diferent. El 1970 l’arquitecte local Josep Puig Torné aprofità el poc que quedava per crear un original edifici. Para atenció a l’extraordinària reixa amb eines del camp, obra de Josep Grau-Garriga, prolífic artista que dominà especialment la pintura mural i el tapís.

Abans d’arribar a l’ermita, veuràs la monumental font barroca edificada al segle XVIII. Com la capella que acabes de veure, aquesta font està també dedicada als Sants Metges. Ben tancats dins una fornícula amb una reixa de ferro, Cosme i Damià vigilen qui beu aigua.

Per acabar aquest itinerari per Sarral, allà mateix es troba Villa Teresa, una curiosa torre d’estiueig d’aires neoàrabs. Però, qui seria aquesta senyora? Penso que es pot tractar de Teresa Generès, nascuda a Sarral i que es convertí en la segona esposa d’Ignasi Tomàs Fabregat (1744-1812), un arquitecte que va deixar molta obra pels voltants i que acabaria com a director de l’escola de dibuix de Granada.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Itinerari: veure el mapa

Saber més

• L’escut: historiesdelaconca.wordpress.com
• Patrimoni: sarral.altanet.org
• Església de Santa Maria: patrimoni.concadebarbera.cat
• El celler modernista: invarquit.cultura.gencat.cat
• Rajola de Xavier Nogués: TurismeTerrAlta
• Cosme i Damià: bibiloni.cat
• Josep Grau-Garriga: wikiwand.com
• Ignasi Tomàs Fabregat, per A. Isabel Serra Masdeu

Què veure a prop

• Itinerari per la Conca de Barberà
• Barberà de la Conca
• Rocafort de Queralt
• Forès
• L’Espluga de Francolí