Símbols funeraris al cementiri del Poblenou.
La nostra cultura acostuma a evitar paraules i representacions al·lusives a la mort. Per exemple, en comptes de mort, diem traspàs, que queda més fi.
Ens les empesquem per donar la volta i parlar del tema sense nomenar-lo directament, utilitzant una extensa simbologia, que varia segons els temps, les creences i la personalitat del difunt.
Cal tenir en compte, que a finals del segle XIX apareix el simbolisme, un moviment que retorna a la idea del mite, ple d’al·legories.
El cementiri de Poblenou és un bon lloc per comprovar-ho. Malgrat això, no esmentaré la iconografia més obvia de les creus, sants, àngels, dalles i calaveres, que imagino tenim més per la mà. Tampoc parlaré de símbols que identifiquen l’activitat del difunt: llibres, vaixells, escuts, etc.
L’he dividit en dues parts: la relacionada amb el món vegetal i la resta. Comencem per aquesta darrera.
Ulls en la foscor
El mussol era l’animal sagrat d’Atenea, la deessa grega de la saviesa, de qui pren el seu nom científic ‘Athene noctua’.
L’imaginari popular li ha atorgat significats contraposats, tant de malastruga com de bona sort, però a partir del Romanticisme, és comú trobar-lo esculpit als recintes funeraris. La seva capacitat de veure en la foscor és molt indicada per a qui ja és en una altra dimensió on pot ‘veure més enllà’ de la vida i per fi ha arribat al ple coneixement.
Llum i alegria
Celestino Barallat va ser un advocat del segle XIX que va estar especialment interessat en la simbologia funerària i va escriure un llibre on especificava quins colors eren més adients. Segons ell, les tombes han de ser de color blanc, símbol de pau i puresa, però també per fugir d’idees tètriques.
El sepulcre més clàssic
Continuem descobrint més símbols funeraris al cementiri del Poblenou. Les piràmides d’Egipte eren tombes per a grans personatges. Aquesta construcció, també present en altres cultures, representa els raigs del sol de ponent (el final del dia, la mort). Al segle XIX es va convertir en un element de moda. La forma triangular li va venir molt bé al cristianisme, ja que representa la Trinitat.
No obstant això, cal tenir en compte que els militants maçons, tenien el triangle com a símbol distintiu: passat, present i futur, emblema del Gran Arquitecte de l’Univers. Pot ser, o no, que la seva presència sigui indicador que el difunt pertanyia a aquesta lògia.
La flama de la vida
Una altra imatge cristiana que es repeteix és la de la flama. De vegades és una llàntia d’oli, símbol de la prudència, segons la paràbola de les deu verges. Tanmateix, també simbolitza l’Esperit Sant que ens il·lumina i dissipa les tenebres.
En canvi, la torxa cap per avall, ens parla de la vida que s’apaga. Aquest símbol és una herència de la mitologia grega. Tànat -o Tànatos- era la personificació de la mort no violenta. D’aquí prové el mot tanatori. Se’l solia representar amb una torxa cap per avall.
La fugacitat de la vida
Per acabar, com que només pot mesurar un període de temps determinat i finit, el rellotge de sorra és una bona metàfora del pas de la vida, essent la mort l’únic fi possible.
Si t’interessen aquests temes, no et perdis l’article on parlo de la simbologia botànica als cementiris.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: Avinguda d’Icària, 204. Barcelona
Saber més
- Mussol: rondaller.cat
- Rellotge de sorra: altima-sfi.com
- Color blanc: elsignificadodeloscolores.com
- Piràmide: wikiwand.com
- Simbologia maçònica: sapiens.cat
- Celestí Barallat: wikiwand.com
- Tànatos: wikiwand.com
Articles relacionats
- Tombes gitanes
- El Santet
- Significat dels elements vegetals a les tombes
- Significat de les roselles als enterraments
- Panteó de Rafael Patxot
- Mural edifici Cementiris de Barcelona
Acabo de trobar-me amb aquest blog, fantàstic. Molt interessant tot el que dius…
Però no em queda clar, aquestes fotografies corresponen al cementiri del Poblenou ? perquè després poses la situació gràfica del cementiri dels caputxins…
gràcies. Seguiré aquest blog
Ida,
Tens tota la raó: l’adreça estava equivocada. L’acabo de corregir. Disculpa la confusió. Moltíssimes gràcies per comentar-ho i també per la teva valoració del blog.
Alfons Martín
Ahhhhh, per cert… un bon ull per fer les fotos que ens has presentat, be com sempre…!!!
Aquest Cementeri vaig anar qual jo tenia uns set anys, i ho vaig passar molt malament, va ser la meva avia que em va portar a fer un tom…. quin lloc !!!, era cap la tardor i s’estava fent fosc, en alguna tomba, vaig sentir surolls,… i al terra que havia plogut,,, unes llums fluorecents…. varem corra per no quedar tencats !!! NO, hi he tornat mai mes …
Salutacions
Entenc que vas tenir tots els ingredients per no voler tornar. Però hi pots anar a ple dia, ara que hi ha molta llum i ja veuràs com no fa por, o un diumenge al matí que potser hi ha més gent. Descobriràs moltes històries, algunes tristes, altres d’amor, però totes interessants.
Molt xulo!
Gràcies! Em va costar quedar-me tancat dins el recinte, però vaig descobrir mil detalls que no coneixia