Geni i figura fins a la sepultura

Símbols funeraris al cementiri del Poblenou.

La nostra cultura acostuma a evitar paraules i representacions al·lusives a la mort. Per exemple, en comptes de mort, diem traspàs, que queda més fi.

Ens les empesquem per donar la volta i parlar del tema sense nomenar-lo directament, utilitzant una extensa simbologia, que varia segons els temps, les creences i la personalitat del difunt.

Cal tenir en compte, que a finals del segle XIX apareix el simbolisme, un moviment que retorna a la idea del mite, ple d’al·legories. El mot al·legoria ens ve del grec i vol dir “de manera figurada”. És a dir, que es refereix a la manera de representar una idea per mitjà de formes humanes, d’animals o bé d’objectes que ens són més familiars.

El cementiri de Poblenou és un bon lloc per comprovar-ho. Malgrat això, no esmentaré la iconografia més obvia de les creus, sants, àngels, dalles i calaveres, que imagino que tens més per la mà. Tampoc parlaré de símbols que identifiquen l’activitat del difunt: llibres, vaixells, escuts, etc. L’article l’he dividit en dues parts: la relacionada amb el món vegetal i la resta. Si et sembla bé, comencem per aquesta darrera.

Ulls en la foscor

El mussol era l’animal sagrat d’Atena, la deessa grega de la saviesa, de qui pren el seu nom científic Athene noctua. En un relat que només la mitologia grega és capaç de justificar, se’ns explica que Atena és el fruit de la unió entre Zeus i Metis, deessa de la prudència. Com que Zeus no volia cap altra divinitat més poderosa que ell, s’empassà Metis en el moment que aquesta donava a llum. Just en aquell moment, passava per allà Hefest el déu del foc i de la forja, qui, amb un cop de destral, obrí el cap de Zeus. De l’obertura nasqué Atena -vestida i armada-. La idea de saviesa prové precisament perquè la noia sortí del cap d’aquest déu tan important. Rocambolesc, ho admeto.

L’imaginari popular ha atorgat al mussol significats contraposats, tant de malastruga com de bona sort. Tanmateix, a partir del Romanticisme, és comú trobar-lo esculpit als recintes funeraris. La seva capacitat de veure en la foscor és molt indicada per a qui ja és en una altra dimensió on pot veure més enllà de la vida i per fi ha arribat al ple coneixement.

Llum i alegria

Celestino Barallat va ser un advocat del segle XIX que va estar especialment interessat en la simbologia funerària i va escriure un llibre on especificava quins colors eren més adients. Segons ell, les tombes han de ser de color blanc, símbol de pau i puresa, però també per fugir d’idees tètriques.

El sepulcre més clàssic

Continuem descobrint més símbols funeraris al cementiri del Poblenou. Les piràmides d’Egipte eren tombes per a grans personatges. Aquesta construcció, també present en altres cultures, representa els raigs del sol de ponent (el final del dia, la mort). Al segle XIX es va convertir en un element de moda. La forma triangular li va venir molt bé al cristianisme, ja que representa la Trinitat.

No obstant això, cal tenir en compte que els militants maçons, tenien el triangle com a símbol distintiu: passat, present i futur, emblema del Gran Arquitecte de l’Univers. Pot ser, o no, que la seva presència sigui indicador que el difunt pertanyia a aquesta lògia.

La flama de la vida

Una altra imatge cristiana que es repeteix és la de la flama. De vegades és una llàntia d’oli, símbol de la prudència, segons la paràbola de les deu verges. Tanmateix, també simbolitza l’Esperit Sant que ens il·lumina i dissipa les tenebres.

En canvi, la torxa cap per avall, ens parla de la vida que s’apaga. Aquest símbol és una herència de la mitologia grega. Tànat -o Tànatos- era la personificació de la mort no violenta. D’aquí prové el mot tanatori. Se’l solia representar amb una torxa cap per avall.

La fugacitat de la vida

Per acabar, com que només pot mesurar un període de temps determinat i finit, el rellotge de sorra és una bona metàfora del pas de la vida, essent la mort l’únic fi possible. És conegut amb el nom de Tempus fugit, és a dir, el temps que fuig o que passa volant i hi ha qui creu que prové d’un vers de Virgili. Aquest símbol sorgeix al segle XV, quan la burgesia comença a millorar el seu nivell de vida i veu la mort més com una fi que no pas com l’entrada a la vida eterna. Això no obstant, és al segle XIX quan el rellotge amb ales prolifera als cementiris, probablement per la influència de la iconografia maçona.

Finalment, si t’interessen aquests temes, no et perdis l’article on parlo de la simbologia botànica als cementiris.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: Avinguda d’Icària, 204. Barcelona

Saber més

• Mussol: rondaller.cat
• Rellotge de sorra: altima-sfi.com
• Color blanc: elsignificadodeloscolores.com
• Piràmide: wikiwand.com
• Simbologia maçònica: sapiens.cat
• Celestí Barallat: wikiwand.com
• Tànatos: wikiwand.com

Articles relacionats

• Tombes gitanes
• El Santet
• Significat dels elements vegetals a les tombes
• Significat de les roselles als enterraments
• Panteó de Rafael Patxot
• Mural edifici Cementiris de Barcelona