Per començar, resulta depriment que un museu dedicat al futbol sigui més visitat que qualsevol altre. Després d’estar sol un diumenge al Museu d’Arqueologia de Catalunya (Barcelona), em pregunto quina cosa no estem fent bé.
En primer lloc, parlar de pedres, siguin romanes, fenícies o gregues normalment provoca a l’interlocutor un clar posat de ‘no em vinguis amb rotllos’. Vaja, que no desperta gens d’interès, a menys que sigui Egipte o els guerrers de Xian, que llavors tothom fa cua. Però si és una pedra ‘anònima’, la pobra té tots els números de quedar ben soleta darrere una vitrina.
Parlem de l’edifici
Aixecat a corre-cuita el 1929, l’edifici que ara acull el museu, va ser el palau de les Arts Gràfiques durant l’Exposició Universal. Tanmateix, com d’altres, el seu destí era l’enderroc un cop acabat l’esdeveniment, però va tenir sort i es va salvar.
És obra de Raimon Duran i de Pelai Martínez. El primer, un arquitecte molt influenciat per Brunelleschi, no va poder evitar una construcció clàssica amb ganes. Ho pots comparar amb les escoles que projectà a Sant Joan de les Abadesses. Seu és el vestíbul de l’Estació de França i també és responsable que a la restauració (o mutilació?) de la casa Lleó Morera es perdessin molts elements originals el 1943.
Anem a veure què hi ha dins
A favor diré que sembla que fa poc temps que moltes sales han estat renovades, amb un clar intent de modernitzar l’aparença i dotar cada àmbit d’una personalitat pròpia.
Però aquest viatge per la prehistòria i la història antiga comença a trontollar quan no saps a quina sala et trobes, o arribes a una habitació sense sortida. La senyalística és clau en un museu.
No obstant això, les obres són interessants, estan ben conservades i no hi ha un excés d’objectes. Tot i això, avorreix una mica veure-ho gairebé tot dins de vitrines, amb etiquetes petites i difícils de llegir. Em pregunto com es podria fer per mostrar les peces d’una manera més atractiva.
Finalment, són interessants les recreacions de les cabanes o de les tombes, però malgrat el seu evident interès, penso que es necessita un canvi més radical. La fórmula expositiva del segle passat ja no és adequada als nostres temps.
Per acabar, estic d’acord amb el director del Museu d’Arqueologia de Catalunya, quan afirma que (aquest museu) “s’ha de projectar a les necessitats del segle XXI” (veure l’article ‘Repensar un museu’), tot i que fer-ho bé requereix una bona inversió de diners.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: passeig de Santa Madrona, 39. Barcelona
Saber més
- Pàgina del museu: mac.cat
- Repensar un museu, de Xavier Llovera Massana
- Pelai Martínez: wikiwand.com
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: