L’escultura de Minerva de la Font de l’Aurora de Barcelona.
Al passeig de Santa Madrona, final del carrer Lleida (Barcelona), s’aixeca un edifici que sembla un palau. Va ser l’espectacular pavelló de la Caixa de Pensions durant l’Exposició Universal de 1929. Després fou hospital i finalment restà abandonat. Actualment és la seu de l’Institut Cartogràfic de Catalunya. És obra dels arquitectes Josep Maria Ribas i Manel Mayol, responsables també del Palau d’Agricultura (ara Mercat de les Flors).
Més avall, un tram d’escales a peu de carrer et porta a una mena de monument d’estil molt clàssic, amb una escultura de Minerva que no sembla encaixar gaire dins la capella, tot i ser del mateix any.
De cultura i de guerra
Els romans van assimilar l’Atena dels grecs convertint-la en Minerva, la deessa de la saviesa, l’aprenentatge, les arts, la literatura, la guerra i la indústria. Ara en diríem una ‘multitask’. Tanmateix, els origens d’aquesta senyora sembla que els hem d’anar a buscar a l’antiga Etrúria, és a dir, els país dels etruscs, una zona situada més amunt de Roma. Minerva, juntament amb Júpiter -déu del cel i del llamp- i amb Juno -esposa de Júpiter, formaven la tríada capitolina. A les antigues civilitzacions els encantava juntar divinitats de tres en tres. El cristianisme no s’en pogué estar i copià el model en la Santíssima Trinitat.
Aquesta divinitat se sol representar amb casc i llança i també amb un mussol, símbol de la saviesa. Aquí només li queda el casc, ja que la llança original s’ha perdut pel camí.
Una curta vida
La pobra senyora ara està orfe, però un dia va formar part d’un gran conjunt escultòric situat als Jardins de Salvador Espriu i va durar allà el que un caramel a la porta d’un col·legi. Duia per nom la Font de l’Aurora i dins un estany s’hi podia veure a la blanca Minerva en una barca i subjectant dues quadrigues tirades per cavalls negres, una amb Helios, el sol, i l’altre per Selene, la lluna. Hi havia columnes amb àligues, una escultura de Diana caçant un cérvol i nimfes.
Un conjunt ostentós i força eclèctic que no va satisfer els veïns i dos anys més tard el feren desmuntar. Algunes parts van desaparèixer, d’altres acabaren en un magatzem i la resta les pots trobar disperses a diferents llocs de Barcelona. En fi, no és que sigui un estil del meu gust, però tampoc es mereixia aquest final. Com a desgreuge, les aniré ajuntant de mica en mica per tal que no es trobin tan soles. Per cert, no em queda clara la raó per la qual en aquesta obra alguns personatges han estat identificats aleatòriament amb divinitats gregues -Hèlios, Selene- i romanes -Aurora, Diana-. Tampoc he entés el perquè algunes figures són de marbre i altres de metall. Un misteri eclèctic.
El dia
Per començar, tens Hèlios, la personificació grega del Sol. Era germà de Selene -la Lluna- i d’Eos -l’Aurora-. S’el solia representar com un personatge de bon veure, lluint una aurèola lluminosa i conduint un carro tirat per bous, que més tard foren cavalls. Damunt d’aquest vehicle, donava la volta a la terra, desapareixia a l’est per deixar pas a les seves germanes. Amb el pas del temps, Hèlios s’anà identificant amb Apol·lo, el déu de la llum. Aquest conjunt escultòric actualment el pots veure als jardins del Turó Park.
La nit
Seguidament, la Selene, germana d’Hèlios, es troba desnonada a l’avinguda de Vallcarca. Dins de la mitologia grega aquesta deessa lunar era filla de dos Titans. Per cert, Selas vol dir llum. Quan el seu germà finalitzava el seu viatge pel cel, ella començava el seu en caure la nit. Anys i panys passaren i coses dels mites, la identitat de la pobra noia fou reemplaçada per Àrtemis, canviant canviant-li el pare per Zeus. Un dia s’enamorà d’un caçador i demà a Zeus la vida eterna pel xicot qui decidí restar sempre adormit, despertant només quan pogués estar amb Selene. Ella visitava el seu bell dorment amb qui tingué cinquanta filles! De l’escultura han desaparegut les rodes del carro damunt del qual s’erigeix la deessa i els cavalls, així que, el poc sentit que tenia s’ha acabat de perdre del tot.
L’aigua
Un altre dels personatges que hi havia a la font de l’Aurora a més de l’escultura de Minerva, eren un parell de nimfes. Considerades unes divinitats menors, les nimfes estaven molt relacionades amb el món natural en general i, més especialment, amb l’aigua. Mars, rius, llacs i deus eren cosa seva, tot i que cadascuna s’encarregava d’un àmbit. Per exemple, les Nereides vivien al fons del mar, tot i que de vegades pujaven a la superfície per ajudar els mariners. Les Nàiades es troben en llacs, rierols, fonts i pous i les Nèfeles pujaven fins al cel portant grans gerres amb aigua que deixaven caure, formant així les pluges.
De les dues nimfes que hi havia a la font, la que es pentina ara es troba damunt d’una peanya a la plaça de Joaquim Folguera. L’altra nimfa, juntament amb l’escultura de Diana les quals formaven un altre grup a una banda del conjunt principal, passaren a formar part de la col·lecció particular de la família de l’escultor.
Sobre l’autor
Per acabar, el pare d’aquesta irregular obra fou Joan Borrell i Nicolau, un prolífic artista, a cavall entre el modernisme i el noucentisme. Nascut a Barcelona el 1888, estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i treballà amb els escultors Clarasó i Vallmitjana entre altres. Feu diverses estades a París o coneixeria Picasso, Rodin -de qui prengué una gran influència. i Maillol. La veritat és que era un cul inquiet, ja que va canviar un munt de vegades de residència: Barcelona, Madrid, Paris, Sant Andreu de Llavaneres, Palma…
La inspiració de Borrel li venia especialment de l’esperit clàssic grec tan vinculat amb el noucentisme. Les seves obres més aconseguides foren retrats i figures femenines, tot i que també és rellevant l’escultura pública. De fet, si observes l’Helios que acompanyava l’escultura de Minerva, veuràs que té un cos més aviat femení. L’artista va deixar un bon grapat d’escultures, especialment a Barcelona, Vic i Palma de Mallorca. Per exemple, seva és l’estàtua que hi ha al capdamunt del monument a Jacint Verdaguer així com l’al·legoria de Lleida a la plaça de Catalunya, ambdues a Barcelona.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: passeig de Santa Madrona, 51. Barcelona
Saber més
- Pavelló de la Caixa de Pensions, per Xavier Roma Fibla
- Minerva: vineatarraco.blogspot.com
- Més sobre Minerva: wikiwand.com
- Font de l’Aurora: el senyor dels Bertins – barcelofilia.blogspot.com – palaurobert.gencat.cat
- Reportatge sobre la font: betevé
- Més sobre la font: wikiwand.com
- Joan Borrell i Nicolau: borrellinicolau.cat
Vaja tela!! I pensar que un dia que hi passavem x davant no sabiem que hi fotia l’estatua alli tota sola i desamparada… molt bo larticle!
Moltes gràcies! Jo cada vegada ho qüestiono tot més, ja que acabo ‘descobrint’ coses com aquesta, o que la plaça Sant Felip Neri és un puzzle de cases que no eren allà o que els fanals de passeig de Gràcia no són de Gaudí. No guanyo per sorpreses!
Aquest anar descobrint passet a passet racons de la ciutat i conèixer el seu significat històric, ens enriqueix. Al mateix temps anem apreciant, encara que no sigui l’estil que més ens agradi, l’obre d’escultors i artístes dels que en sabem bon poc.
És veritat. Com més m’hi fixo, més detalls veig i vull saber el perquè de cada un, siguin o no del meu gust. Xafarderia artística que en diriem 😉