Primer itinerari per Calella, per conèixer el centre històric.
D’unes poques masies al segle XI fins al desbordament turístic actual, Calella (ni de la costa, ni dels alemanys), al Maresme, ha passat èpoques molt pròsperes que han deixat la seva empremta. Al segle XIV va obtenir el privilegi de celebrar mercat, cosa que va portar prosperitat. Després es va independitzar de Pineda i obtingué més privilegis, dividint els habitants en acomodats (sense comentari), menestrals (artesans) i jornalers (tu i jo, vaja).
Acabada la guerra de Successió (1714) Calella torna a remuntar amb la construcció de vaixells i l’elaboració de puntes. En acabat vingueren els indians que van ajudar al desenvolupament econòmic. La indústria tèxtil va suposar una altra gran empenta i quan va davallar, la va salvar el turisme (amb tot allò de bo i de dolent que comporta).
Ara, amagat entre botigues d’orientals que venen andròmines lletges i inútils, encara podem trobar el magnífic patrimoni que la ciutat conserva i que lluita per preservar.
El rovell de l’ou
La millor manera per començar aquesta ruta és visitant el museu municipal. Més aviat sembla un arxiu (que ho és) de coses tan dispars com maquinària tèxtil, àmfores romanes, rajoles modernistes, minerals i vestits d’època. Però et donarà una idea de la importància que ha tingut aquesta ciutat.
Tanmateix, la joia és la farmàcia modernista que trobaràs al segon pis.
L’antiga plaça del mercat
Ens acostem a la plaça de la Constitució, on durant sis segles va tenir lloc l’important mercat setmanal. Qui gosava robar els marxants era castigat. Com pots veure pels edificis, aquí hi vivien les famílies importants. Veiem alguns.
Al costat del nou Ajuntament, i més enretirada, tenim Cal Galceran, també dita Can Giol per l’historiador local que hi va viure. Aquesta casa pairal del segle XV conserva interessant elements gòtics.
A l’altre extrem, Can Salvador, del segle XIV, va ser una de les primeres a formar el nucli urbà. Observa les restes d’un matacà a la dreta. La majoria de cases en tenien, ja que eren freqüents les invasions pirates. En veuràs més en aquesta passejada.
Fent xamfrà tens l’Ajuntament Vell, que havia estat el primer hostal. A la façana hi ha en Mastegamosques, el capgròs creat el 1935 per acompanyar els gegants de Calella.
Al seu costat, una casa d’estil barroc (XVIII) amb uns esgrafiats, que primer va ser un hostal i després la Casa del Consell.
Dels temps dels pirates
Al número 20 destaca l’edifici que dóna nom al carrer i on visqué la família Bartrina. Encara conserva la torre de defensa del segle XVI. Personatge il·lustre va ser Francesc d’Assís Bartrina, propulsor de la Mancomunitat de Catalunya a principis del XX, institució que agrupà les quatre diputacions catalanes.
Observa l’interessant símbol a la dovella central de la porta. Està format per les lletres IHS, que són el monograma de Jesús en grec.
Adossada a la casa Bartrina pots veure l’esgraonada capella de Sant Quirze. Al segle XV era dedicada a Sant Elm, patró dels mariners, però al XVIII s’hi traslladaren les relíquies de Sant Quirze i Santa Julita. La seva poc provada història, comenta que aquesta mare i el seu fill de tres anys eren a Turquia quan van ser morts per la seva fe. Se’ls venera com a protectors de pobres i nens.
Arribem al final del carrer per veure Can Borràs (1911), una residència eclèctica (que barreja estils diferents) on cal veure la bonica galeria porxada que dóna al carrer Anselm Clavé.
Vora el mar
Seguim el nostre itinerari per Calella i aquí mateix travessem les vies pel pas soterrat i arribem al passeig Manuel Puigvert. Aquest senyor va ser alcalde del municipi i va promoure un munt d’obres, sense mirar massa prim l’endeutament.
Va ser un personatge de llegenda que tothom el coneix com ‘el Soques‘, un rebel de les guerres Carlines, en què s’enfrontaren els conservadors seguidors de Carles Maria Isidre de Borbó i els lliberals partidaris d’Isabel II, qui finalment va guanyar.
El passeig va ser remodelat als anys 20 quan s’hi afegiren les balustrades i fanals.
Passeja amunt, direcció Girona, i no perdis de vista els edificis a primera línia de la via. Alguns encara conserven un cert aire mariner i d’altres, amb la vinguda dels rics indianos, es van convertir en destacables habitatges modernistes.
Mira si no la d’Anselm Clavé 86, residència d’un empresari que vivia a Manila (que llavors era colònia espanyola). Va ser projectada per l’arquitecte Francesc de Paula i Sellés i se la coneix amb el nom d’Els Filipinos, perquè el servei era d’aquell país.
Travessem la via (compte, que aquesta vegada és pel damunt) a l’alçada de la Torre Macaya, un xalet modernista amb un pavelló d’esbarjo que sembla extret d’un conte. El seu propietari, Lluís Macaya, que va fer fortuna a finals del XIX, venia aquí a estiuejar.
L’eixample
A continuació, pugem per Sant Joan per descobrir el que es coneix com a eixample, un entramat de carrers perpendiculars. El carrer Jovara, d’un quilòmetre i mig, travessa la població gairebé de punta a punta. Al número 166 pots veure la façana principal d’Els Filipinos.
I al 158, tens Els Menuts, una altra destacable obra modernista (amb els baixos destrossats). Enfront de la via hauràs vist la façana posterior. El nom prové de tres germans molt baixets que hi vivien. El seu pare era un empresari tèxtil que vingué d’Itàlia i es casà amb una noia de Calella.
Un llarg carrer comercial
Pugem fins al carrer Església, ple de botigues. Tanmateix, molts dels comerços són orientals i de baixa qualitat i han fet fora el botiguer tradicional.
Estaria bé arribar al número 139 per contemplar la façana d’obra vista de Ca l’Aleix Serra (1920), mestre d’obres que va fer edificar la seva pròpia casa.
Ves tornant pel carrer Església i mirant les interessants edificacions, com la del número 84, Can Pedemonte, amb un destacable ràfec sota la teulada.
Tot seguit, farem una petita volta entrant pel carrer de les Creus i tombant per Jovara. A la cantonada amb Batlle ens aturem per veure Can Granell, del segle XVIII, amb una capelleta del que sembla Sant Joan Baptista. Aquí nasqué el 1922 el pintor Lluís Gallart especialitzat en figura clàssica. La seva obra la trobaràs al museu municipal.
Al número 96, molt ben situada davant el carrer Romaní, tenim Can Boix, una casa noucentista que ens fa veure la importància que tenien aquests carrers.
Finalment, fent cantonada amb el carrer Romaní hi ha la casa de la família Cuadras, empresaris tèxtils que el 1900 van rebre el títol de Barons per la reina Maria Cristina.
L’església
Per acabar aquest itinerari per Calella, ens plantem davant l’església de Santa Maria i Sant Nicolau.
La seva història és plena d’entrebancs. Es comença a construir al segle XVI quan Calella rep la butlla papal per fer-ho. Cinc mestres d’obres es van anar encarregant de la construcció, dels quals dos van morir prematurament. Un d’ells va ser el francès Jean de Tours que va deixar moltes obres a Catalunya, com el Palau de la Generalitat de Barcelona.
Així mateix, el portal barroc és obra seva. En realitat és el que es va salvar del primitiu retaule dels Apòstols després que al segle XVIII s’esfondrés el campanar. A l’esquerra hi ha sis caps (pots reconèixer a Sant Jaume amb el barret i Sant Joan perquè és el més jove) i a la dreta els altres sis.
Al damunt dins la fornícula s’aixopluga sant Nicolau, bisbe de Turquia (segle III) que aconseguí que l’emperador Constantí reduís els impostos (com ara, vaja).
Encara hi ha més coses per veure. Descobreix-les al segon itinerari per Calella.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Saber més
- Història: calella.cat
- El museu
- Calella renaixentista: calellabarcelona.com
- Ruta modernista de Calella: calellamodernista.com
- En Mastegamosques: festes.org
- Manuel Puigvert: capaspre21.blogspot.com
- Els Filipinos: bibliocalella.blogspot.com.es
- Can Macaya: calella.cat
- Cal Menuts: calella.cat
- Ca l’Aleix Serra: calella.cat
- Can Bartrina: calella.cat
- Can Boix: calella.cat
- Can Quadras: calella.cat
- Església de Santa Maria i Sant Nicolau: poblesdecatalunya.cat
- Jean de Tours: wikiwand.com
Es pot afegit aquest mapa? http://calellamodernista.com/ca/ruta-modernista/
Clar que sí! L’acabo d’incorporar. Moltes gràcies pel suggeriment.
Gràcies per un resum tan interessant dels petits grans tresors que resten a Calella i que poc es promocionen per a la seva visita. Simplement m’agradaria anotar que m’ha semblat poc adequat i erroni el comentari “Ara, amagat entre botigues d’orientals que venen andròmines lletges i inútils, encara podem trobar el magnífic patrimoni que la ciutat conserva i que lluita per preservar.” Si bé és cert que tenim comerciants orientals (que han demostrat ser grans comerciants durant tota la història), també n’hi ha de calellencs que venen els mateixos productes que els dels comerciants orientals. Mireu si no l’origen dels productes de totes les botigues que es venen tèxtil o altres andròmines i no en trobareu cap fet a la comarca.
Moltes gràcies pel comentari. És cert que darrerament sembla que tot ve de fora (roba, fruita, mobles,…). És una opinió meva molt personal, però penso que la proliferació de determinats tipus de negoci no necessàriament generen benefici sinó que atreuen un públic que potser no és el més idoni. Per exemple, a Barcelona hi ha zones on em sento estranger i evito anar-hi.
Rondaller,
Em pensava que érem “Ciutat”. Sempre havia sentit explicar per part dels meus avis que Alfons XIII ens havia donat el títol de ciutat. Havia de venir, però va esclatar la República i ens vam quedar sense visita reial.
Jaume,
Tens tota la raó. És curiós que la història que apareix a la pàgina de l’Ajuntament ignori aquest fet.
Tot i què és ciutat des d’el 1925, he rectificat al meu article els llocs on apareixia la paraula ‘vila’ per evitar possibles confusions.
Agraeixo molt la teva aportació.
de res. ha estat un plaer conèixer el teu blog.