A Caldes d’Estrac (Maresme) trobem dos barris que cadascú defensa amb orgull: una cosa és el carrer Major i una altra ben diferent el Camí Ral. No barregem! En aquesta primera part et parlaré de la part ‘alta’, nascuda el segle XIII al voltant de l’església parroquial.
Comencem pel principi
Per començar, pugem per la carretera de Sant Vicenç fins al carrer del Remei, el segon més antic, on al principi vivien els pescadors (després es confiaren i van anar més a prop del mar). En primer lloc, al revolt s’aixeca Can Casasses, un edifici del 1850 d’estil neoclàssic que s’ha hagut d’adaptar al fort desnivell. Es tracta d’una de les primeres cases d’estiueig que s’edificaren a la vila.
Aquí hi visqué el barceloní Joaquim Xicoi i Bassegoda, qui entre altres càrrecs, va ser president del Parlament de Catalunya del 1988 al 1955.
Passat el revolt pugem unes escales que ens porten al que queda d’un antic forn de calç del segle XVII, record d’un passat previ a la industrialització.
El carrer Major
Al número 44 trobem Can Bonis. He llegit que el nom li ve perquè aquí visqué un pintor figuratiu que va estudiar amb Picasso. Tot i que no he trobat cap informació, he de suposar que es tracta de Lluís de Bonis Isern
Malgrat que a diversos llocs s’esmenta que el mosaic de la façana representa Verge del Remei, patrona de la vila, jo m’atreviria a dir que en realitat es tracta de la Mare de Déu del Carme, protectora de les persones que es dediquen a la pesca. En aquest cas és una obra signada per Joan Baptista Guivernau, ceramista barceloní que els anys cinquanta del segle XX recuperà la manera de fer plafons ceràmics de temps anteriors.
Can Sans (núm. 38) arribà a ser la seu de l’ambaixada de Costa Rica durant la Guerra Civil. Aprofita per veure al final del carrer la torre de guaita d’en Busquets (segle XVI) perquè després queda tapada per les cases.
Can Bastos (núm. 31) deu el nom al metge que en va ser propietari. Dedueixo que es pot tractar de l’aragonès Manuel Bastos Ansart, eminent cirurgià que treballà al servei de l’exèrcit i dirigí diversos centres hospitalaris. També hi visqué el cònsol francès de Barcelona durant la Guerra Civil.
El carrer Major continua, però nosaltres baixem a mà dreta per veure la torre Verda, nom que li ve de les heures que l’envolten a la primavera. Als segles XVI i XVIII es van aixecar torres com aquesta per vigilar i defensar la costa del Maresme de les invasions berbers.
Al voltant de l’Església
Seguidament, continuem amb la baixada de l’Església, un carreró amb sorpreses. Al número 5 una façana amb rellotge de sol, anomenada la Casa del Rei, ja que, segons diuen, l’esposa de Jaume II hi va fer estades per prendre banys.
A continuació hi ha la senzilla capelleta del Sant Crist, del segle XIX. Durant molt de temps aquí tenia lloc una de les aturades de la processó de Setmana Santa.
Al final de la rampa gira a mà dreta per veure Ca la Regina, amb una bonica finestra del segle XV. Entre altres relleus, para atenció a les tisores. Amb aquesta eina s’identificaven els paraires, concretament els abaixadors, que tenien la tasca més delicada dins tot el procés de fabricació tèxtil medieval.
Llinatge de militars
Al xamfrà pots veure Can Milans, una gran casa pairal del segle XVI molt reformada en segles posteriors. Com que no m’emociona com l’han restaurat, prefereixo fotografiar la façana del costat, més autèntica (que, de fet, crec que té el mateix nom).
Pel que fa a la llarga nissaga dels Milans del Bosch ja documentada al segle XV, és coneguda per haver donat destacats militars de tots bàndols. Els dos primers van ser de tendència lliberal. Un va lluitar contra els francesos a principis del segle XIX. L’altre va ser home de confiança del general Prim. A finals del mateix segle, un tercer es tornà absolutista i va ser capità general de Barcelona, arribant a ajudant d’Alfons XIII. Un darrer Milans ha passat a la història per la seva implicació en el cop d’estat del 1981.
Segueix avall per veure l’església dedicada a Santa Maria. El temple medieval del segle XIII ha sofert un munt de canvis, destruccions i reformes. A la façana, una petita làpida en llatí és de les poques coses originals que resten. L’edifici que ara veus es va construir a principis del segle XIX i poc després les tropes napoleòniques la van fortificar per utilitzar-la com a base militar. Al segle XX va resultar molt malmesa durant la Guerra Civil i va haver de ser restaurada.
Al costat, hi ha Can Gili (casa Bellavista). Era una masia medieval que el 1910 va ser remodelada per l’arquitecte noucentista Francesc de Paula Nebot. Catedràtic de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, de Paula va deixar en aquesta ciutat una gran estesa d’edificis, entre els quals segurament et sonarà el cinema Coliseum.
La baixada
Passa pel costat de l’Ajuntament, edifici d’estil neoclàssic (segle XIX) on havien estat els antics banys termals i, anteriorment, les termes romanes.
A mà esquerra del carrer hi ha una petita entrada que ens porta a la capella del Remei, patrona de la vila. S’explica que la imatge la van trobar dues vaques que, tossudes, sempre bramaven aquí.
Dona la volta a l’Ajuntament i, aiiii! Però què és això? Un espantós edifici hoteler és el fruit de l’especulació dels anys 60 que va permetre canviar vinyes per immobles. Sortosament, l’actual empresa propietària l’ha pintat tot de blanc, eliminant les jardineres vermelles i els tendals grocs que hi havia i així queda més neutre.
Millor passa de llarg i ves a veure els banys termals del segle XIX. Per un preu baix et pots fer un tractament, com van fer Jaume II o Joan Maragall.
En cas de que vulguis saber la temperatura sense haver de pagar, al costat brolla una font d’aigua calenta.
Les vil·les d’estiueig
Paral·lel a la Riera, però més elevat, hi ha el carrer Santema, obert cap al 1900. Observa com transcorre molt més elevat damunt de la riera i està protegit per una balustrada. En el seus inicis es va crear una urbanització pensada per acollir la clientela dels balnearis.
Els anys vint es van aixecar a Caldes d’Estrac magnífiques residències, com la de Ca l’Arqué al número 15. Al costat, Can Roqué també és una bona mostra. I altres mansions que aniràs trobant per Caldes d’Estrac.
Així mateix, fixa’t a més, amb els picadors de les portes, alguns dels quals són veritables obres d’art.
Després d’això arribaràs a la Casa de les Monges, actualment seu de la Fundació Palau a Caldes d’Estrac, un referent pel que fa a obres de Picasso i d’altres artistes de l’Avantguarda. Et recomano una visita.
Més endavant, al costat hi ha un passatge i una placeta batejada com a Racó del Lledoner. Puja-hi per observar un interessant (i degradat) mural. Estaria bé conèixer l’autoria. No obstant això, aprofito per comentar-te que el lledoner -almez en castellà-, és un arbre que tradicionalment s’ha utilitzat per fer eines agrícoles, com forques, mànecs, jous. De la seva fusta també s’obtenia llenya i carbó. El fruit és dolç i comestible, del qual sovint es fa melmelada. Les propietats medicinals d’aquest arbre el fan indicat com a astringent, antidiarreic i estomacal. I, si encara et sembla poc, de les arrels s’extreia un colorant groc per tenyir la seda. Apa!
Jardins entre el cel i el mar
Segueix amunt i entraràs al parc Muntanyà de Caldes d’Estrac, ocupant una part del Puig Castellar. De fet eren els jardins d’un indiano que va tornar de Cuba.
D’una banda, trobaràs una porxada amb bones vistes. En conjunt, la resta és una muntanya mig salvatge, amb camins, pins, cactus i algun estany, tot deixat de la mà de déu.
El centre de tot
A continuació creua la Riera. Para atenció a un estret passatge on sembla haver-se aturat el temps.
Tot seguit trobaràs el mercat (de color salmó), una construcció modernista del 1905. Inicialment va ser conebuda com a seu d’una agrupació catalanista que hi feia les seves trobades, així com activitats culturals. El 1918, aquesta agrupació s’establí en un altre lloc i l’edifici es reconvertí en mercat municipal, tot i que a la planta superior hi ha habitatges particulars..
A l’altre costat del carrer tens la font del Carreró (o de la Riera), Va ser fet el 1928 i l’aigua provenia de la finca de Can Milans que hem vist abans. Una recent i polèmica restauració va malmetre part del disseny original.
Per acabar, a Caldes d’Estrac només ens queda pujar per les escales fins a dalt del pont i tornar a l’aparcament. Aprofita per fixar-te per exemple, amb les boniques mènsules que suporten els balcons al número 14 del Camí Ral.
Finalment, si t’has quedat amb ganes de més, no et perdis la segona part!
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Saber més
- El balneari: caldetes.cat
- Els principals edificis: caldetes.cat
- Ajuntament: wikiwand.com
- Inventari del patrimoni: patrimonicultural.diba.cat
- Parc de Can Muntanyà: poblesdecatalunya.cat
- Fundació Palau: fundaciopalau.cat
- Joaquim Xicoi: parlament.cat
- Manuel Bastos: galeriametges.cat
- Can Gili: patrimonicultural.diba.cat
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: