Itinerari pel barri del Progrés de Badalona.
Quan Federico Moccia va publicar “Tinc ganes de tu”, una plaga de cadenats va cobrir ponts de tot el món. Un efecte similar al que va passar a mitjan segle XIX en arribar el tren a Badalona, només que en aquest cas foren els camps els que es van cobrir de naus industrials.
Arribat el declivi de la industrialització, les fàbriques han donat pas a habitatges, conservant unes poques a les que se’ls ha donat una nova vida, gairebé sempre relacionada amb la cultura.
La via del progrés
En primer lloc, et recomano deixar el vehicle a l’aparcament que hi ha a l’altra banda de l’estació del tren, origen de tot aquest rebombori el 1848 i preservada com un edifici històric. És una de les estacions la primera línia ferroviària de la península —que no de l’Estat—. La ubicació d’aquesta estació es trobà una forta oposició per part dels pescadors, els quals veien perillar l’espai on deixaven les barques. D’aquesta manera sabotejaren les obres i més tard apedregaven els maquinistes. L’Ajuntament també mostrà el seu desacord pel traçat final de la línia que no coincidia amb el que s’havia aprovat en un principi.
Aiguardents vora el mar
Ves passejant pel costat del mar en direcció a Barcelona. Primer trobaràs la fàbrica Anís del Mono, crec que l’única que encara funciona d’aquella època. Fundada el 1868 pels germans Josep i Vicenç Bosch i Grau, aquesta destil·leria continua produint el licor que la va fer famosa. Malgrat que no t’agradi el licor anisat, et recomano una visita guiada a l’edifici modernista projectat per Joan Amigó i Barriga, qui uns anys després esdevindria arquitecte municipal de Badalona. Aquest badaloní va deixar a la seva ciutat un bon grapat d’obres en estil modernista d’allò més interessants. Més endavant en veuràs alguna
Les obres anaren a càrrec del també badaloní Jaume Botey i Garriga. A més de mestre d’obres —abans els arquitectes es deien així—, Botey era agrimensor —qui mesura els terrenys— i fou alcalde de Badalona. Entre les obres que va fer, tens el teatre Zorrilla, un edifici escolar i una altra fàbrica.
Vida submarina
Des d’aquí ja hauràs vist un llarguíssim espigó que s’endinsa al mar. És el Pont del Petroli, un pantalà que s’endinsa cinquanta metres en el marc, construït el 1965 per descarregar l’or negre des dels vaixells fins a la costa. Tanmateix, des de final segle XIX hi havia un altre pont de fusta al costat que convisqué un temps amb aquest. El de formigó va funcionar fins a finals dels anys noranta, quan es decidí el seu enderroc. A punt de ser desmantellat, fou indultat a causa del ric ecosistema submarí que s’hi va crear entre els seus pilars. Ara és tot un símbol de la ciutat. El 2017 i el 2020 tingueren lloc dos importants temporals que van malmetre parcialment la instal·lació.
Evolució anisada
A l’entrada del pont hi ha l’estàtua d’Anís del Mono, un homenatge a aquesta històrica marca. És una obra de bronze executada el 2011 per Susana Ruiz Blanch, artista badalonina nascuda el 1964. Fixa’t en la remarcable similitud que té amb la cara de Darwin. El 1859 Charles Darwin presentava el seu llibre sobre l’origen de les espècies. S’explica que el propietari de la destil·leria aprofità el debat del moment sobre la teoria de l’evolució per presentar la seva marca com la més evolucionada. De fet, a l’etiqueta es podia llegir: “Es el mejor. La ciencia lo dijo y yo no miento“.
Continua pel Passeig Marítim fins a trobar la plaça del Patí de Vela amb la bonica escultura “L’equilibrista” de l’artista badalonina Eulàlia Monés Gresely. Centrades principalment en la figura humana, les obres de Monés es van allunyant de mica en mica de la figuració per estilitzar-les cada vegada més. Executada el 2004, aquesta escultura recorda aquells temps en què els nanos s’ho passaven bé sense tenir una pantalla al davant.
El Coco
Tocant a la plaça veuràs l’edifici de maó de la CACI (Companyia Auxiliar del Comerç i la Indústria). És una obra modernista projectada el 1899 per Jaume Botey, de qui ja he parlat més amunt. Aquesta empresa produïa midó pels colls de les camises i sabó a base de coco, motiu pel qual popularment es coneixia l’indret com el Coco. Sembla que l’edifici fou un dels primers a utilitzar blocs de formigó reforçats amb barres d’acer, un innovador mètode inventat per l’enginyer francès François Hennebique.
El ferrocarril
Abans de passar la via, para atenció al pont que la travessa. Una placa explica que el projectà el 1912 Juli Batllevell i Arús, autor de nombrosos edificis a Barcelona i Sabadell. Per destacar-ne un, potser et sonarà la Casa Antònia Burés al carrer d’Ausiàs March. Sospitosa resulta la semblança amb el pont de les Peixateries Velles de Girona, construït per l’empresa de Gustave Eiffel trenta-cinc anys abans.
Al peu de l’escala de pedra hi ha dos relleus circulars. A l’interior de cadascun es pot veure l’escut de Badalona de fa un segle i l’anagrama format per les lletres M Z A que corresponen a Ferrocarriles de Madrid, Zaragoza y Alicante. Fundada el 1856, fou unes de les companyies ferroviàries més importants de la península amb prop de tres mil set-cents quilòmetres de línies. No hauria passat ni un segle que el 1941 era nacionalitzada i passava a ser RENFE.
El progrés del Progrés
Seguidament, en aquest itinerari pel barri del Progrés de Badalona, travessa pel pont i entraràs de ple al barri que ens ocupa. Et trobes a la plaça Vaixell Maria Assumpta un dels velers més antics del món que va naufragar als anys noranta del segle XX. La seva silueta et resultarà familiar, ja que és el logotip d’Edicions Proa. A un costat de la plaça resta dempeus una xemeneia, record del passat fabril de la ciutat.
Passa el carrer i entra a la plaça Ovidi Montllor, dedicada al cantant d’Alcoi, pertanyent al que es coneix com a Nova Cançó i que pretenia impulsar la llengua catalana durant la dictadura. Provinent d’una família molt humil, el xicot s’espavilà a aprendre oficis i a tocar la guitarra. Les seves cançons mostraven una crítica ferotge contra el franquisme. Més tard es dedicà al cinema.
En aquesta plaça, sorgida arran de la demolició d’una fàbrica de recipients de vidre, cal parar atenció a la seu de l’Institut Català de la Salut. Es tracta d’un interessant edifici projectat el 2010 per l’estudi d’arquitectes de Jordi Badia. El cos principal que sembla suspès en l’aire, presenta una gelosia que cobreix completament la façana.
Nou ús a les indústries
Per continuar visitant el barri del Progrés de Badalona torna pel carrer de la Indústria, tomba a la dreta per Tresmall i enfila per Eduard Maristany resseguint la via. Maristany és conegut per haver estat a finals del segle XIX, l’enginyer —i més tard director— de la Companyia de Ferrocarrils que enllaçaren Tarragona amb la frontera i després de la línia Madrid-Saragossa-Alacant. Li fou concedit el títol de marquès pel mèrit d’haver fet el túnel més llarg fins al moment —de més de quatre quilòmetres— a l’Argentera (Baix Camp).
Al número cent pots admirar la façana posterior d’una empresa dedicada a la litografia d’envasos metàl·lics, coneguda com la Llauna. En realitat, el nom oficial era Fàbrica G. de Andreis i amb el temps es passaria a dir Gottardo de Andreis Metalgraf Española. El projecte fou encomanat a Joan Amigó i Barriga, que el tingué llest el 1910, tot i que posteriorment s’hi feren ampliacions. Actualment, una part ha estat reconvertida en institut i l’altra es troba ocupada pels coloms.
Pel que fa als interessants mosaics, són obra de Lluís Brú i Salelles, considerat el mosaïcista més important del modernisme a Barcelona. Fill d’una nissaga d’escenògrafs, Bru va començar la seva trajectòria fent dibuixos de motius arquitectònics per rajoles i esgrafiats. Aviat passà a executar ell mateix les rajoles i mosaics per importants arquitectes, com Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch. Per exemple, segurament hauràs vist els meravellosos mosaics del Palau de la Música Catalana o l’Hospital de Sant Pau a Barcelona o l’Institut Pere Mata de Reus, entre molts altres.
Influència vienesa
Després puja pel carrer de Sagunt perquè la façana principal, igualment projectada per Joan Amigó també és digne d’admiració. L’arquitecte s’inspirà en algunes de les característiques decoracions del moviment conegut com a Secessió de Viena, format per la separació —secessió— de dinou artistes vienesos que n’estaven fins al capdamunt del que tradicionalment feien els artistes de Belles Arts de Viena. Elegància i sobrietat eren algunes de les premisses que pregonava aquest nou estil que aquí esdevingué en el modernisme.
De tot una mica
El barri del Progrés de Badalona encara té més per veure. A continuació, segueix pel carrer de la Indústria on veuràs una altra xemeneia indultada. Després tomba per l’avinguda de Sant Ignasi de Loiola. No sé què pensar de l’edifici que fa cantonada amb una espantosa escultura i poemes de Joan Maragall a la façana. Més aviat sembla un mostrari de Porcelanosa.
Des d’aquí ja pots veure la parròquia de Sant Josep tota de maó vist. Sorgida arran del creixement de la població de finals del segle XIX, també és obra de l’arquitecte Joan Amigó. El 1925 s’inaugurava la part corresponent a la capella del Santíssim. A causa de la Guerra Civil, s’aturaren les obres i trigaria prop de trenta-set anys —1945— a ser acabada. Contradiccions de la vida, durant el conflicte bèl·lic s’instal·là una metralladora al campanar.
Tot seguit, gira a la dreta pel carrer d’Enric Borràs i entra pel de Colom on descobriràs la magnífica façana modernista (1907) de Can Casacuberta. Aquesta important indústria tèxtil que no es va destacar precisament per les bones condicions laborals. Tanmateix, el producte estrella era el mantó de Manila. Ara és una biblioteca.
Finalment, gira pel carrer de Mossèn Antòn fins a l’avinguda de Martí Pujol. A la cantonada veuràs la Casa Enric Pavillard, un referent del modernisme en aquesta ciutat. També projectada per Joan Amigó, fou propietat del gerent de la fàbrica de tints Lorilleux.
Per acabar aquest itinerari pel barri del Progrés del Badalona, només ens queda baixar pel pas sota la via per tornar a l’aparcament. O fer una cerveseta al passeig.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Saber més
- Estació de trens: poblesdecatalunya.cat
- Fàbrica Anís del Mono: museudebadalona.cat
- Estàtua Anís del Mono: investigacionyciencia.es
- Pont del Petroli
- Fàbrica CACI: badalondia.com
- Antic escut de Badalona: bdnrecuerdos.blogspot.com.es
- Vaixell Mariu Assumpta: elmareselcami.blogspot.com.es
- Edifici CatSalut: baas.cat
- Fàbrica La Llauna: eix.mnactec.cat – ca.wikipedia.org
- Església de Sant Josep: ca.wikipedia.org
- Can Casacuberta: badalondia.com
- Casa Enric Pavillard: catalunya.com
- Joan Amigó Barriga: raco.cat
Quina joia de post, i quin bon gust pels temes tractats i les fotos. Un plaer que ens citeu. Us seguirem!
Moltes gràcies per seguir-me! La veritat és que la vostra pàgina em va ajudar molt a preparar l’article 😉 Per cert, una curiositat: em consta que hi ha un mosaic d’Anís Diana però no he estat capaç de trobar-lo. Sabeu on és?