Sant Mateu de Riudecanyes i els magnífics esgrafiats del sostre.

Com moltes altres, l’església de Sant Mateu de Riudecanyes (Baix Camp) va perdre pràcticament tot el patrimoni durant la Guerra civil… Exceptuant el sostre, on probablement no es podia accedir fàcilment.

Quan entres i aixeques els ulls t’entra una mena de vertigen. Tot és recobert d’un delicat esgrafiat monocrom que sembla un camí de taula, d’aquells que les nostres àvies feien amb ganxet.

Motius florals i d’aus de color blanc s’entrecreuen per formar aquest meravellós tapís renaixentista que no deixa un espai sense cobrir. Al centre de cada volta, sobresurten unes flors (potser on es penjaven les làmpades?).

I molt petits i mig amagats entre tanta decoració, descobriràs l’escut de la població i l’any 1682. És a dir, un segle més tard de la finalització de l’edifici. Una llàstima no haver trobat més informació d’aquesta joia.

Et recomano que ho comparis amb els esgrafiats de la capella de la Pietat del monestir de Sant Cugat del Vallès.

De la gruta a l’església

Pel que sembla, els romans ja utilitzaven la tècnica de l’esgrafiat. Més tard, els àrabs també decoraven així els sòcols dels edificis amb motius geomètrics.

Aquesta tècnica anava molt bé per a embellir parets de manera ràpida i amb un baix pressupost. Probablement, els mestres d’obres confiaven l’execució a especialistes, que aplicaven plantilles fàcilment adaptables.

Esgrafiats al sostre de l'església parroquial.

Uns descobriments arqueològics realitzats a Roma al segle XV, van treure a la llum el palau que Neró feu construir després del gran incendi de l’any 64. Les estances estaven decorades amb sanefes, garlandes, fulles, carotes i un ampli repertori d’éssers estranys que ho emplenaven tot.

Els artistes i arquitectes renaixentistes posaren de moda aquest estil, que semblava no deixar espai ni per a respirar. Tant d’èxit va tenir, que el seu ús s’allargà fins al segle XVIII.

Així doncs, a l’estil barroc li anava molt bé per a enlluernar la feligresia. Havien aparegut noves creences que feien trontollar la fe i calia no desaprofitar un sol espai buit, de manera que el creient no es distragués amb mals pensaments.