Les esglésies de Sant Pere a la Seu d’Ègara (Terrassa).
Per començar, el Municipi Flavi d’Ègara (Terrassa) va néixer en temps de l’emperador Vespasià (segle I), tot i que tres segles enrere Claudi Ptolomeu ja esmentava que aquí hi havia un poblat ibèric. Quatre-cents anys més tard de la fundació, el bisbat es va separar de Barcelona i establí aquí la seva seu durant cinc segles, que aviat estan dits. Probablement l’elecció pot tenir a veure amb la importància que tenia aquest municipi i a la situació geogràfica en temps de les invasions dels pobles bàrbars del nord.
El poderós bisbat anà creixent i afegint noves edificacions fins a formar un important conjunt monumental que incorporava una basílica, un baptisteri i diverses cambres destinades a un ús funerari. Els edificis s’anaren reformant i ampliant i la basílica es convertí en catedral, és a dir, la seu d’un bisbe. Després de les invasions musulmanes del segle VIII, el conjunt ja no es refé de la desfeta malgrat que continuà una reduïda activitat religiosa.
Amb la consolidació de la Catalunya medieval de l’any mil, les esglésies d’Ègara es van recuperar una mica. És quan es van fer les grans pintures murals, els retaules gòtics i altres transformacions. Al segle XII s’instal·lava la comunitat monàstica de Sant Ruf i novament els edificis pateixen reformes.
La catedral amagada
Una de les sorpreses en fer les excavacions fou descobrir que on ara hi ha l’església de Santa Maria, havia existit una gran catedral del segle VI. Resten alguns mosaics que quedaren sota la nova construcció del segle XI així com l’absis.
Dins la nova església, construïda amb materials reaprofitats de l’enderrocament de la catedral, podem veure restes amb inscripcions que han donat llum sobre el passat del conjunt. Interessants són també les pintures murals que il·lustren el martiri de sant Tomàs Becket i les de la cúpula, més malmeses.
El sant polític
Nascut a Londres el 1118, Becket era fill d’una família de comerciants. Aviat va veure clar que els negocis no eren el seu punt fort i decidí fer carrera eclesiàstica, arribant a entrar al servei de l’arquebisbe de Canterbury. La seva brillant carrera continuà quan el rei Enric II el nomenà canceller del regne. La seva tasca estava enfocada a restablir la perduda autoritat reial.
Arran d’una política d’interessos, fou nomenat arquebisbe de Canterbury. Però pel que fa al rei, li va sortir el tret per la culata, ja que Becket, en contra del desig del sobirà, prioritzà els interessos de l’Església anglesa. Fins que, veient el rei empipat com una mona, l’arquebisbe decidí exiliar-se a França. Més endavant, tornà a casa i continuà enfrontant-se al monarca qui, finalment, el feu assassinar.
Un pati de tombes
Seguidament, l’església de Sant Miquel era una edificació amb funcions funeràries, aixecada al mig del recinte i que pràcticament ha restat intacte des del segle VI. Probablement és la construcció més singular del conjunt de la Seu d’Ègara, ja que és una capella pensada per fer enterraments. A l’interior hi ha una cúpula sostinguda per vuit columnes amb capitells reaprofitats d’altres edificacions anteriors.
L’excessivament pulcra rehabilitació ha acabat amb el bucòlic encant rural del lloc, però les recents excavacions han permès treure a la llum el gran camp de tombes disseminades per tot l’espai, actualment remarcades amb rajoles. Tot i que el recinte estava reservat a persones de classe mitjana o alta, en funció de la importància social del difunt, aquest era enterrat en una situació més o menys privilegiada. Seguint el simbolisme cristià, majorment estan orientades en direcció a la sortida del sol.
Les pintures murals de l’absis són del segle VI i tenen tota la força d’un traç senzill però efectiu. Representen Crist entronitzat envoltat d’àngels i tot un seguit de persones agenollades, probablement els apòstols. La importància d’aquestes pintures rau en el fet que són les úniques d’aquesta època que es conserven prou bé.
A continuació, unes petites escales baixen fins a la cripta, un espai buit però ple de misteri que ningú té clar quina era la seva funció. Antigament hi havia una tomba que fou profanada.
Recolliment dins la penombra
Finalment, l’església de Sant Pere és un edifici romànic que, a diferència dels altres dos dins la Seu d’Ègara, va ser pensat per al culte quotidià. És a dir, una església parroquial per la comunitat de fidels que vivia a la vora i que encara ara conserva l’ús amb què fou concebuda. Beneïda el 1498, és la mes gran de les tres i la que dona nom al conjunt i al barri on es troba.
Amples murs i finestres petites creen una atmosfera de quietud. L’interior conserva un excepcional retaule preromànic, l’únic al món d’aquesta època que és fet de pedra. Tanmateix, les pintures gairebé són imperceptibles, però si ets amant d’aquesta època no te’l pots perdre.
Per acabar, al darrere hi ha una font dedicada al bisbe Nebridi. Procedent d’una il·lustre família que donà ni més ni menys que quatre bisbes, se sap que Nebridi d’Ègara nasqué a final segle V. Signà diversos concilis i durant el seu episcopat s’edificaren les tres esglésies de la Seu d’Ègara. Malgrat que ningú sap per què, ni des de quan és venerat com a sant, el seu culte desaparegué després del Concili de Trent, al segle XVI.
La font es bastí el 1950 per commemorar el XV centenari de la fundació del Bisbat d’Ègara. El mosaic del sant titular fou executat per Santiago Padrós, un extraordinari mosaïcista, no exempt de polèmica a causa de la seva afiliació política.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: plaça del Rector Homs, 1. Terrassa
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: